L’escola nacional graduada mixta el 1966-67

Els recordo al patí de l’escola tot esperant que obrissin. Els nois i les noies de les masies de la muntanya i del Pla de Baix somrients. «Ens toca venir aquí a veure què?». Nosaltres els del nucli urbà amb rostre de circumstàncies «s’ha de venir a escola, no hi ha altra». Feia un fred inclement. El fred d’abans que glaçava les basses d’aigua i formava canelobres de gel sota les canals de les teulades. Ningú repassava res, perquè aquell temps no s’estudiava a casa. Sentíem el xiulet i ens posàvem en filera davant de la porta. Posàvem la mà estesa damunt del muscle de davant per marcar la separació. Llavors pujàvem l’escala rodona cap a les classes. Els mascles al pis de dalt i les poques noies al de baix. La major part de les nenes anaven a l’escola de les monges.
Un passadís envidriat separava els sanitaris i les classes de la façana. La primera classe era la dels joves de primer, segon, tercer, quart i cinquè; la segona la dels grans de sisè, setè i vuitè i al final hi havia la misteriosa biblioteca. El reservori de llibres no s’obria mai. Els volums que hi havia restaven immòbils des de feia dècades. A ningú, interessaven els llibres.
Crec que devien ser el que quedava de la Biblioteca Popular de la dècada dels 1930. Allí havien quedat i hi havien afegit volums i propaganda de la Falange. L’havien obert poc després de la inauguració de la nova escola també el 1927. L’escola havia representat el més gran èxit del poble des que s’havien fet les fàbriques al segle XIX. Durant dècades, l’Ajuntament havia lluitat per poder pagar el lloguer de locals per a escoles. La nova escola va endeutar el municipi per anys, tot i que hi va haver-hi finançament privat.
El 1966 i el 1967, no es tenia noció del passat immediat. D’abans de la guerra, del temps normal que deien els pares, no se’n parlava mai. El món havia començat el 24 de maig de 1939. Passats vint-i-set anys del final de la guerra, nosaltres entràvem a classe i esperàvem que entrés el mestre. El docent ens feia resar el parenostre en castellà i després seiem en uns pupitres que per les taques de tinta, les ratllades i el corcó podien tenir cent anys, ben bé. L’ensenyament obligatori universal i en castellà datava del 1868 (llei Moyano).
Llavors el mestre ens explicava la lliçó: aritmètica, llengua i socials. El dur era el matí que quasi sempre estava dedicat a les matemàtiques i la llengua. Costava, però a base d’anys les taules de multiplicar, les divisions i alguns problemes entraven. Als docents, els interessava que entréssim a la vida amb coneixements d’aritmètica i llengua; cal saber comptar, llegir i escriure per anar per la vida. La tarda era per la geografia, la naturalesa i una mica d’història. Hi havia tres o quatre nois que ressaltaven per tenir un cervell molt bo, una mitjania i uns últims, però que anaven fent. Els tres o quatre privilegiats per la natura solien marxar a altres escoles a base de les beques i dels esforços familiars.
Les nenes no es veien gaire. Eren a baix i sortien al pati en horaris diferents. Només coincidíem pel mes de Maria; pel maig. Llavors, mostraven els seus treballs: brodats i cosits que les ensenyava la senyoreta. Aprenien tot això per ser mestresses de casa. El significat era dur una casa sense gaires serveis i pencar vuit hores o més en una fàbrica. En aquest mes ens posàvem al passadís de baix, els mascles en una banda i les femelles en una altra, i cantàvem davant d’una imatge de la Mare de Déu i dels penó de les noies de l’Escola Graduada Mixta. De tant en tant, venia un inspector, que havia estat un mestre reconvertit. L’home abans de la guerra era un republicà fervent, Acabada la guerra, l’havien depurat i havia hagut d’aprendre el nou ordre, i en el nostre temps es dedicava a comprovar si els alumnes sabíem cantar el cara el sol. Quan venia fèiem una cantada conjunta i després el mestre en feia sortir un que es posava a cantar. Sempre n’escollia un que s’ho sabia. I, ja està. Tot bé.
El Primer divendres de mes era el dia del capellà. Anàvem a comprar coca a les fleques. Amb la coca, anàvem cap a Missa i després tornada a l’escola.
Així passava el temps, fins a l’arribada, de les vacances d’estiu. El dia final era apoteòsic. Quan s’acabava la classe, sortíem tots en tromba i sortíem al patí, on cantàvem: «sola, soleta i sola es queda l’escola». Que solíem acompanyar amb el senyal de botifarra i alguna paraulota. De vacances res, perquè al cap d’una setmana començaven les conferències. A l’estiu, el mestre era una mica més tolerant, però reconec que havia de ser dura la feina de docent.