Xerraire

Per fer d'home dur, jo em vaig atribuir uns crims que no havia fet. Ara, m'han tret del calabós, m'han pujat damunt d'un carro i em condueixen al cadafal. Sento la cridòria de la gent. M'ho diuen tot... El pitjor és que veig rostres coneguts; rostres de gent que em sap incapaç de fer res, però aprofiten la meva debilitat per insultar-me. Em llencen patates podrides, faig pudor; les mosques m'ataquen i no puc moure les mans. El boig de la sotana em fot la creu al rostre, mentre canta llatinades que ni ell sap el que signifiquen. Ressonen els timbals, les campanes toquen a mort, però el que em fa més mal és l'esquella del nen que amb rostre somrient obre pas.
—Justícia!!! —clamen els ignorants.
—Mateu un innocent!!! —crido.
Vàrem anar a sopar a l’Hostal de l’Esquirol Verd en terra francesa. La bella Constància fugia del bordell i jo l’acompanyava. Li vaig donar a entendre que jo era el criminal que buscava la justícia per haver comès el infames crims d’Osona. L’hostalera parava orella i va explicar a la gent d’armes que n’hi havia que vantava de ser el criminal que buscaven.
Amb tortures, em feren confessar i signar. Em tancaren a la presó fins que em vingueren a buscar per jutjar-me. Quan fou l’hora d’escoltar sentència, em feren agenollar al mig de la sala amb els braços en creu i el cap jup. Després, em van passejar pel poble, on un criminal, que no era jo, havia comès crims terribles.
Ara em fan baixar a hòsties. Em fan mal els genolls, sento mareig, però avanço cap a la mort: vull que em llevin del món. Pujo les escales, el botxí m’estira per la camisa i em posa dret davant de tothom. Una ovació d’alegria sorgeix de la gernació, volades de coloms espantats s’alcen de les teulades. Sento la mà del botxí que m’obliga a seure a la cadira.
—Ràpid!!! —Demano.
—Serà tan lent com pugui —Em respon el botxí.
Se’m fa un nus a l’estómac i sento por. Veig un frare que s’obre pas entre la gent amb una creu de fusta. El botxí em cenyeix una argolla al coll. El frare puja l’escala i dona un paper a l’oficial. L’argolla m’escanya, trec la llengua, m’oprimeixen el clatell amb un ferro. El dolor em fa obrir els ulls. Sento crits, el botxí em desfà. Obro els ulls, no estic mort, però em moriré aviat. A cau d’orella, el frare em diu que, gràcies als metges, una víctima ha sobreviscut i ha identificat el verdader culpable.