Sessió de Tarda

Entre el 1969 i el 1972 cada dissabte a dos quarts de quatre de la tarda, en Teo, en Jordi, el cosí d’en Teo, i jo en Xavi entràvem al Bar cal Rei. Quan entraves, trobaves la barra a l’esquerra i les primeres taules a la dreta. A la barra, hi havien l’Enriqueta i el seu home l’Àngel. L’Enriqueta era una dona alta i rossa i l’Àngel un home alt i apersonat. Ens atansàvem a la barra i cadascun demanàvem una Pepsi amb palla i dues o tres bosses de pipes. A partir de la barra, la sala s’eixamplava de manera que a l’esquerra hi havia taules, a la dreta un televisor sobre un moble alt i al final billars i uns sanitaris muntants al fons d’un balcó que donava al riu Fluvià. Encara hi havia una altra sala que no es feia servir al pis de baix. Era un establiment de l’època daurada dels cafès, però ja davallava. Havia estat fundat per Pere Massó el 1918. En Pere era un fervent republicà i potser per això va posar el nom de cal Rei a l’establiment. Havia estat tancat durant la vaga del 1919 i multat el 1934 per oferir un espectacle de varietats. Nosaltres no sabíem res de la història de l’establiment abans de la Guerra. Jo encara havia vist la Maria Massó, la filla d’en Pere Massó que es va jubilar el 1967, a la barra. Hi havia anat per la cavalcada dels Reis Mags, just per preguntar: «Com és que els reis del televisor van amb carrosses i els d’aquí amb cavalls i eugues?».
Agafàvem cadires i seiem davant del televisor. Primer obríem les bosses de pipes, començàvem a xarrupar i a desfer les pipes amb les dents del davant. Quan sortia el castell i les paraules en lletra gòtica que significaven Disneylandia ens emocionàvem. Llavors sortia en Walt Disney, un senyor amb bigoti molt ben vestit. Amb un castellà de Sud-amèrica, en Walt Disney ens explicava una mica el que venia després: una pel·lícula o dibuixos. Cap a les cinc, començava la pel·lícula. Era el programa sessió de tarda. Primer sortia l’Alfonso Sánches Martínez. Era un vell calb, cara rodó que vestia molt bé, però no tant com en Walt Disney. Amb una veu rovellada, ens explicava la pel·lícula. Jo no m’assabentava gaire del que deia.
Llavors, començaven les pel·lícules. Eren uns films molt vells per a la dècada dels setanta. Hi havia dues parelles. La primera era la d’en Mickey Rooney i la Judy Garland. La Judy Garland feia el paper de noia molt bella en edat de merèixer i molt cobejada. En Mickey Rooney feia el paper de l’adolescent espavilat que es mou al voltant de la guapa, a la qual no pot accedir perquè és més gran i està per altres galans. L’altra parella eren en Fred Astaire i la Ginger Roberts. Aquests dos ho arreglaven tot ballant. Les dues parelles representaven una burgesia nord americana que es movia entre les vacances a Florida i Cuba i els hiverns a Chicago i Nova York. De westerns no en feien mai cap, el que sí feien eren pel·lícules de gàngsters. Solien acabar amb l’aparició de l’Edward G.Robinson; un home petit, una mica ple de cara ampla i lleig. En Robinson solia acabar les pel·lícules així: apareixia de sobte a l’habitació on hi havia el drama, duia un revòlver al costat i un puro a la boca. Amb molta fredor i punteria, disparava contra els dolents i el matava. Així salvava els bons, sovint una parella, en una situació de mal tràngol. De pel·lícules de guerra, sí que en feien alguna. Recordo el sergent York, Operació Birmània... Eren pura propaganda dels Estats Units en guerra contra el Japó i Alemanya. M’agradava molt la música i les imatges d’avions i vaixells que sortien al principi. Era tot molt vell, semblava que estàvem als Estats Units del temps de la Segona Guerra Mundial. Mai van fer cap pel·lícula espanyola, ni francesa.
Cap a les set, s’acabava la pel·lícula i el terra estava cobert de cloves de pipa. L’Enriqueta o la seva mare, la Rosina venien amb un recollidor i una escombra. Nosaltres fèiem cara de llàstima per la feina que donàvem i penedits pel merder que havíem fet sortíem al carrer cap a casa.