Escacs i cinema de tarda de diumenge

Escacs i cinema de tarda de diumenge

Després de la tarda de televisió del dissabte a cal Rei, venia el diumenge a la tarda. Començàvem a les tres a can Nitus. Era un gran local i un altre testimoni de l’època dels grans cafès. Entre el 1918 i el 1936, a Sant Joan hi havia can Casica, a la plaça: can Periquet, a l’actual carrer Sant Antoni; el Centre Obrer, al final del carrer Sant Antoni; El Casal Republicà, a l’actual carrer Santa Magdalena; i cal Rei, al final de l’actual, carrer de Santa Magdalena.
Can Nitus havia estat el Casal Republicà. L’època d’esplendor d’aquest centre fou entre el 1932 i el 1936. Hi anaven els empresaris i directius de les empreses del poble i tothom qui volgués entrar-hi. Hi feien grans balls, concerts, conferències, campionats de billar, ensenyaments de música i de pintura i dibuix... El tema era que aquests locals solien estar plens de gent que prenia alguna cosa, jugava a cartes, xerrava o jugava al billar. Abans de la guerra, el billar era un dels majors entreteniments dels catalans. Feien campionats i s’hi jugaven diners.
Per fer un mica més de caixa oferien espectacles, balls i concerts per la Festa Major, la Festa del Roser i la Festa de Santa Magdalena. A can Periquet, es veu que, fins i tot, havien fet cinema. L’aiguat del 1940, es va endur la meitat de la sala del Casal Republicà, però amb el que va quedar n’hi havia de sobres.
En el nostre temps, el Casal Republicà havia desaparegut de la memòria col·lectiva. Nosaltres dèiem can Nitus o ca la Rosa. Hi anàvem perquè can Nitus estava davant per davant de les escales del Cinema Iris, actual centre cultural. Llavors, entràvem demanàvem una Pepsi, un tauler d’escacs i figures a la barra. Posàvem el tauler damunt una taula de marbre i ens posàvem cara a cara. En un costat en Teo i en l’altre jo. Posàvem les figures en disposició i començava la batalla. Jo pensava en resistir com fos. Era l’únic que podia fer davant d’en Teo, un noi dotat d’un cervell extraordinari pels càlculs matemàtics. Era tan bo que el van seleccionar per anar a estudiar a la Universitat Laboral de Xest a València. En contra, jo no estava gaire dotat pels números i de fet ell m’havia ensenyar a jugar. A part de matemàtiques, era un noi que ho sabia tot. Fins i tot, entenia de política.
Començàvem a moure figures, molt lenta i pensadament. En un moment donat, jo pensava que la millor defensa era un bon atac i quan podia li tombava una figura.
—El cavall tombat! Jua, jua, jua...
Llavors ell me’n tombava una després de l’altra fins que arribava l’inevitable escac i mat.
—No pot ser! —Em queixava.
Llavors, ell m’argumentava la jugada amb molt detall. Quan n’estàvem cansats tornàvem el tauler i ens n’anàvem a les escales del cinema. Miràvem els cartells, la gent com pujava les escales... Compràvem l’entrada i la donàvem a l’acomodador que sempre ens rebia amb un somrís. Seiem i esperàvem la pel·lícula. Llavors, feien dues pel·lícules i el Nodo. La primera era la fluixa. Un film vell del temps de la Shirley Temple. Vaig veure tres vegades el Mag d’Oz. Uns altres eren els germans Marx, Llorer i Hardy i films espanyols dels quaranta o cinquanta. Els que m’agradaven més eren Llorer i Hardy; el gras i el flac. L’humor dels germans Marx era més complicat. En van arribar a passar d’en Xarlot que m’agradaven molt.
Llavors venia el Nodo. Era un noticiari social de propaganda. Solien sortir en Franco que pescava, partits de futbol molt i molt nets; en aquell temps no hi havia hooligans violents ni res d’això. Sortien curses de bicicletes, gimnàstica i altres esports. Tot el que sortia era bo o molt bo amb l’única excepció dels desastres naturals. Fet el Nodo, venia la mitja part. Llavors, els grans sortien a fer un cigar o anaven a cal Rei.
La segona era la bona, però no sempre era bona. En feien moltes d’en Fantomes, un dolent molt lleig i carregós, de marcians mal fetes d’en Dracula d’en Boris Karlof, molt difícil. Les de marcians, a vegades, ens feien una mica de por. Les d’en Dracula és que no es podien ni veure. Les que ens agradaven molt eren les d’en Louis de Funes, quan feia de gendarme. No era com la tele, al cinema en feien de romans, de l’oest, de guerra, comèdies i de tot. Unes altres eren les de la Doris Day. La Doris era una rossa burgesa dels Estats Units, amb tot solucionat. Molt guapa, feia papers de mare de família. Llavors feien films de grans batalles del temps de Napoleó. En un principi eren pesades perquè no arribava mai la batalla i quan arribava no s’acabava mai. S’acumulava tanta acció que no se suportava. Les millors les de l’oest fins que van arribar els westerns italians. Un noi, en Jaume. ens va fer veure que un revòlver no podia funcionar com una metralladora amb una infinitat de bales.
—No us heu fixat que el bo no carrega mai —va dir.
Els westerns italians aquell dia van morir per a mi i per a tots nosaltres. El mateix passava amb les de guerra. Els americans eliminaven uns alemanys i japonesos que eren molt dolents. Sort que eren poc o gens entenimentats. Els americans anaven armats amb un subfusell que a efectes cinematogràfics no parava mai de disparar, mentre que els altres duien un fusell vell que no tenien mai temps de disparar. Sabut del fet que em prenien el pèl, quan anunciaven un western italià o un film bèl·lic feia un posat de desdeny total i em sentia una persona ben informada.
Fou quan començaren a sortir films amb noies molt guapes: Ali Mac Graw [Love Story, 1968], Ann Margret [Viva las Vegas-1967], Raquel Weltch, la que va fer «Fa un milió d’anys», tota l’estona amb biquini de pells, malgrat les lluites entre dinosauris. Entre les noves espanyoles ressaltaven la Maria Luisa San José que solia quedar en roba interior a i l’Anna Belén.
Un dia el mestre em va preguntar:
—Quan van sortir les primeres persones?
—Fa un milió d’anys —vaig respondre.
Em va titllar d’animal, però jo ho havia vist al film. Li vaig donar la raó sense protestar. Si feia un milió d’anys, la Raquel Welch ja anava amb biquini, com jo no tenia la veritat. A vegades, no deixaven entrar la mainada, perquè la pel·lícula era per majors d’edat. Això ens molestava molt, perquè ens havíem de quedar a fora. Ens estàvem al carrer fins que havia acabat. En ocasions, quan havien fet les escenes més verdes, sortia l’acomadador i ens deixava entrar. El 1974, van tancar el cinema i ja mai més fou el mateix.