Tot esperant sense mòbil

Asseguts en un banc, esperen. Són tres homes que des de fa temps no tenen contacte amb la gent de l’exterior. Un, l’Arnau Olasc, de trenta-cinc anys, mira el rellotge rodó que marca les onze del matí. L’hora convinguda ha passat i es pregunta: «quan tardaran?». Es un rellotge gran dels que hi ha als llocs públics. Li recorda el que hi havia a la cuina de casa. La Mercè el feia servir per controlar el temps dels fogons. Tanca els ulls i la pot veure a l’estiu a la cuina amb el davantal i poca roba. Llàstima que fos tan superficial i promiscua per això l’havia de fer anar dreta. Somriu...Si pogués, li demanaria perdó.
En Roc Mits, de vint anys, mira l’Arnau. Ara s’ha encantat amb el rellotge. Què importa l’hora. Té temps: una condemna per assassinar la dona a la cuina. Quan sortí, serà un vell. Jo no m’hi estaré tant, perquè m’escaparé. El dret de tot pres és escapar-se. Si ho aconsegueixo, no em veuran més per aquí. Em van atrapar perquè amb va caure la cartera amb el DNI al lloc dels fets. No han aconseguit que delati els còmplices. Conec gent que em pot ajudar, però, de moment no m’hi puc posar en contacte.
En Jordi Peroler, un home de cinquanta anys, té les mans ajuntades sobre els genolls i l’esquena doblada. Mira la paret de color ivori. Una paret buida només amb el rellotge rodó que per a ell fa la funció d’un sol. Un sol que presideix un paisatge imaginari. Damunt de la paret, hi posa un poble imaginari. No hi falta res. Hi ha una església, un pont, cases, un cementiri i una plaça. És diumenge i hi ha gent que es passeja per la plaça. Veu grups de noies amb vestit de diumenge, famílies que fan el vermut, nois amb corbata i una cabina telefònica. Gira el cap i pensa que no sortirà per tornar-ho a veure. No ho havia d’haver fet, però ja està fet. Va agafar l’escopeta i va assassinar set nois. Feia una setmana que havia fet divuit anys. Ara ja fa temps que està aquí.
Un terrabastall immens estremeix els presos. Tot queda ple de fum, els fan mal les orelles; queden atordits. Només pensen en sortir i ho fan. Caminen un rere l’altre entre el fum. Arriben al pati. Les muralles estan enfonsades. Surten al carrer. No hi ha ningú, caminen, caminen...

—Què feu aquí? —Crida un militar que els apunta amb una pistola.
Els fa pujar a un camió ple d’homes. El vehicle s’atura. Un home de rostre indiferent els dona roba i un fusell. Al cap de poca estona estan en una trinxera. Escolten un brunzit al cel i se’n van del món sense poder comunicar-se amb ningú.