La fera del mar.

En Pere Pol, de dotze anys, corre damunt de l’herba fresca amb la mirada posada al mar que es perd amb el cel a l’horitzó. Aspira l’aire fresc de la primavera i somriu a la natura. Cansat de córrer només per gaudir de la joventut, el noi es deixa caure de genolls i s’estira ben llarg. Vol mirar, el cel, però la força de l’astre rei l’enlluerna i li ho impedeix.
Amb la closca, nota una cosa dura que no és pedra, es gira remena l’herba i s’adona que està damunt d’herbat posat per la mà humana. A poc a poc, descobreix una planxa de metall, troba una maneta i l’estira. Veu una escala: s’ho pensa, però baixa per uns esgraons enllumenats per una llum elèctrica automàtica. L’escala s’acaba en una cova de sorra, camina unes passes i veu aigua, es descalça, sent la fredor i la suavitat de la sorra. De sobte, es troba en una porta oberta al mar. Les onades li arriben als genolls. El cor li batega molt fort i comença a tenir por. El rugit del mar que s’encongeix i es dilata, sembla dir-li marxa o t’agafo. Sent els crits ferotges de les gavines de l’espadat. Fa unes passes enrere i surt de l’aigua.
Escolta un motor poderós que s’acosta. S’amaga al fons de la cova. La llanxa entra com una gran fera marina dins de la cova, la proa encalla a la sorra. Dos homes vestits de negre salten a la sorra i reben els paquets que els dona el de dins. El noi s’arronsa i es fa tan petit com pot i intenta no respirar. Un cop descarregats els paquets, els dos homes empenyen la llanxa dins de l’aigua, salten dins i el que mena gira a tota velocitat per endinsar-se al mar. Quan no escolta el rugit del motor, el noi puja l’escala, surt al prat, tapa la porta i la torna a cobrir d’herba. Fuig a la carrera cap a casa, mentre repeteix: «no diré res». A la nit, surt al balcó i veu un llum petit al prat i la silueta d’un vehicle.
A la cova, tres homes pugen els paquets per l’escala i els carreguen en un tot terreny.
—Em Sembla que algú ha estat aquí —diu un dels homes.
—Impossible —respon un altre.
En Pere torna al llit i es jura a si mateix no tornar a córrer pel prat de damunt l’espadat.