El tren de les set.

Un ensopit funcionari li lliurà un miserable xec. No podrà pagar la pensió, però potser li arribarà per als medicaments.

Senyora, això és suborn ! /b>


El funcionari estava murri i cap cot.

La Rosalia feia ja quasi una hora que estava fent cua, era l'última però esperava, tenia una queixa important a fer, molt important, i tant !

Amb els seus 72 anys caminava ranquejant per l'artrosi dels genolls i sort en tenia d'haver agafat el paraigua per poder-se repenjar.

Per fi era davant la finestreta, tímidament, pronuncià un "bon dia" amb veu tremolosa, aquell homenet li respongué un "digui'm" sense apartar la mirada de la pantalla del ordinador.

- Miri, digué la Rosalia, estic amoïnada, aquest mes he cobrat 46€ de menys i ja em dirà vostè, dels 540€ que cobro me'n treuen 46 i em quedo amb 494€ , he de pagar el lloguer, la llum , la calefacció, el telèfon, i més despeses que no cal anomenar, sort en tinc dels fills!

- Senyora, respongué el funcionari, si vol presentar alguna queixa sobre la retallada de les pensions ha d'anar a recepció i demanar l'imprès 502 , emplenar-lo i presentar-lo aquí , no s'oblidi d'adjuntar-hi les fotocòpies que se li especifiquen.

- Però que diu ! Estic rebentada de tant esperar, que ja tinc una edat jo! Escolti jo li pago el que sigui si vostè m'ho fa tot.

- Senyora, això és suborn! A més, no es queixava per cobrar poc...

- I vostè que n'ha de fer dels diners que tinc! Jo demano el que em pertoca, he treballat i cotitzat durant 38 anys i he estalviat, sí, però els meus estalvis són només per a coses importants, tinc tot el dret de subsistir amb la meva pensió i per això vinc a reclamar.

- I els fills , no poden fer-li? no seran ells qui heretin els estalvis?

- Ai retrons , ja hi tornem, vostè creu que els meus fills està per aquestes bajanades?
Prou feina tenen en anar a cobrar el paro i fer cursos de formació.
.
- Senyora, ho sento, és hora de tancar l'atenció al públic.

- I ara, ni pensar-ho !, Jo no em moure d'aquí fins que m'arreglin la pensió, miri sap que, em fa un xec per 46€ i tot arreglat, ja tornaré un altre cop a primers dels mes que ve.

El funcionari tancà la finestreta sense dir res més.

La Rosalia, enrabiada, començà a picar i picar en el vidre, escridassant a tothom, amb tal atac de nervis, que hagueren de trucar a l'Hospital.

Un cop dins l'ambulància es posà a cridar desesperadament... el medicament! el medicament!

L'infermer li preguntà... senyora, de quin medicament parla?

- Doncs, de les pastilles pels nervis, que jo m'altero de seguida !
.......oOo.......

Senyora, això és suborn !


El funcionari estava murri i cap cot.

La Rosalia feia ja quasi una hora que estava fent cua, era l'última però esperava, tenia una queixa important a fer, molt important, i tant !

Amb els seus 72 anys caminava ranquejant per l'artrosi dels genolls i sort en tenia d'haver agafat el paraigua per poder-se repenjar.

Per fi era davant la finestreta, tímidament, pronuncià un "bon dia" amb veu tremolosa, aquell homenet li respongué un "digui'm" sense apartar la mirada de la pantalla del ordinador.

- Miri, digué la Rosalia, estic amoïnada, aquest mes he cobrat 46€ de menys i ja em dirà vostè, dels 540€ que cobro me'n treuen 46 i em quedo amb 494€ , he de pagar el lloguer, la llum , la calefacció, el telèfon, i més despeses que no cal anomenar, sort en tinc dels fills!

- Senyora, respongué el funcionari, si vol presentar alguna queixa sobre la retallada de les pensions ha d'anar a recepció i demanar l'imprès 502 , emplenar-lo i presentar-lo aquí , no s'oblidi d'adjuntar-hi les fotocòpies que se li especifiquen.

- Però que diu ! Estic rebentada de tant esperar, que ja tinc una edat jo! Escolti jo li pago el que sigui si vostè m'ho fa tot.

- Senyora, això és suborn! A més, no es queixava per cobrar poc...

- I vostè que n'ha de fer dels diners que tinc! Jo demano el que em pertoca, he treballat i cotitzat durant 38 anys i he estalviat, sí, però els meus estalvis són només per a coses importants, tinc tot el dret de subsistir amb la meva pensió i per això vinc a reclamar.

- I els fills , no poden fer-li? no seran ells qui heretin els estalvis?

- Ai retrons , ja hi tornem, vostè creu que els meus fills està per aquestes bajanades?
Prou feina tenen en anar a cobrar el paro i fer cursos de formació.
.
- Senyora, ho sento, és hora de tancar l'atenció al públic.

- I ara, ni pensar-ho !, Jo no em moure d'aquí fins que m'arreglin la pensió, miri sap que, em fa un xec per 46€ i tot arreglat, ja tornaré un altre cop a primers dels mes que ve.

El funcionari tancà la finestreta sense dir res més.

La Rosalia, enrabiada, començà a picar i picar en el vidre, escridassant a tothom, amb tal atac de nervis, que hagueren de trucar a l'Hospital.

Un cop dins l'ambulància es posà a cridar desesperadament... el medicament! el medicament!

L'infermer li preguntà... senyora, de quin medicament parla?

- Doncs, de les pastilles pels nervis, que jo m'altero de seguida !

.......oOo........

Subjecta la gaveta amb l'esquerra, mentre amb la dreta pasta el ciment. Amb la destresa adquirida per anys d'experiència, recull un munt de massa amb la paleta i amb un gest brusc però precís la llança just allà on ell vol. L'escampa convenientment i deixa caure la paleta, que s'enfonsa, tova, en el ciment. Es gira i amb la cerimònia requerida en aquests tipus d'actes, alça la peça de marbre i l'encaixa adequadament. D'un cop d'ull s'assegura de que estava bé, es treu una camussa de la butxaca del darrere del pantaló i es disposa a deixar-la ben neta.
Mai hauria pensat tenir tanta sort. Des de que el totxo havia caigut de la bastida, s'havia quedat a l'atur. Els últims mesos les havien passat ben magres. Fins hi tot s'estaven d'anar al metge. Hi havia dies que no tenien ni per el minso tant per cent que s'havia de pagar per els medicaments...
Al principi li feia vergonya, però amb el temps, no hi posava cap inconvenient en acompanyar la dona a buscar el carro de menges i l'humil xec que els hi oferia una organització humanitària. Malgrat haver retallat totes les despeses prescindibles i haver reduït les imprescindibles a la mínima expressió , més d'un cop, la pensió de la mare havia sigut el salvavides amb el que havien surat fins el dia deu de cada més.
Però vés per on, la vida té asos amagats a la màniga. Gràcies a una carambola, pràcticament de xiripa, bons contactes i amb una mica de trampa -això que no ho sàpiga ningú- va trobar aquesta feina. Ara és funcionari. Les seves eines continuen amb ell, la vella gaveta i aquella paleta que ja te el mànec tan esquerdat com les seves mans. Sou segur, no gaire feina i calma , sobre tot calma. El seu lloc de treball és el més tranquil del mon. Passa la camussa per últim cop sobre el marbre. Amb mirada experta comprova que quasi llueix. L'orgull d'oficial de primera l'obliga a deixar la feina ben feta. Feu a part tots els estris i es gira cap els que esperaven al seu darrere.
-Ja poden deixar-hi les flors.
Els assistents, tots de dol, començaren a acostar corones i rams.

Subjecta la gaveta amb l'esquerra, mentre amb la dreta pasta el ciment. Amb la destresa adquirida per anys d'experiència, recull un munt de massa amb la paleta i amb un gest brusc però precís la llança just allà on ell vol. L'escampa convenientment i deixa caure la paleta, que s'enfonsa, tova, en el ciment. Es gira, i amb la cerimònia requerida en aquests tipus d'actes, alça la peça de marbre i l'encaixa adequadament. D'un cop d'ull s'assegura de que esta bé, es treu una camussa de la butxaca del darrere del pantaló i es disposa a deixar-la ben neta.
Mai hauria pensat tenir tanta sort. Des de que el totxo havia caigut de la bastida, s'havia quedat a l'atur. Els últims mesos les havien passat ben magres. Fins hi tot, s'estaven d'anar al metge. Hi havia dies que no tenien ni per el minso tant per cent que s'havia de pagar per els medicaments...
Al principi li feia vergonya, però amb el temps, no hi posava cap inconvenient en acompanyar la dona a buscar el carro de menges i l'humil xec que els hi oferia una organització humanitària. Malgrat haver retallat totes les despeses prescindibles i haver reduït les imprescindibles a la mínima expressió , més d'un cop, la pensió de la mare havia sigut el salvavides amb el que havien surat fins el dia deu de cada més.
Però vés per on, la vida té asos amagats a la màniga. Gràcies a una carambola, pràcticament de xiripa, bons contactes i amb una mica de trampa -això que no ho sàpiga ningú- va trobar aquesta feina. Ara és funcionari. Les seves eines continuen amb ell, la vella gaveta i aquella paleta que ja te el mànec tan esquerdat com les seves mans. Sou segur, no gaire feina i calma , sobre tot calma. El seu lloc de treball és el més tranquil del mon. Passa la camussa per últim cop sobre el marbre. Amb mirada experta comprova que quasi llueix. L'orgull d'oficial de primera l'obliga a deixar la feina ben feta. Fa a part tots els estris i es gira cap els que esperen al seu darrere.
-Ja poden deixar-hi les flors.
Els assistents, tots de dol, comencen a acostar corones i rams.

Senyora, això és suborn!


      El funcionari estava murri i capcot.

      La Rosalia feia ja quasi una hora que estava fent cua, era l'última però esperava, tenia una queixa important a fer, molt important, i tant !

      Amb els seus 72 anys caminava ranquejant per l'artrosi dels genolls i sort en tenia d'haver agafat el paraigua per poder-se repenjar.

      Per fi era davant la finestreta, tímidament, pronuncià un "bon dia" amb veu tremolosa, aquell homenet li respongué un "digui'm" sense apartar la mirada de la pantalla de l'ordinador.

      - Miri -digué la Rosalia-, estic amoïnada, aquest mes he cobrat 46€ de menys i ja em dirà vostè, dels 540€ que cobro me'n treuen 46 i em quedo amb 494€, he de pagar el lloguer, la llum, la calefacció, el telèfon, i més despeses que no cal anomenar. Sort en tinc, dels fills!

      - Senyora -respongué el funcionari-, si vol presentar alguna queixa sobre la retallada de les pensions ha d'anar a recepció i demanar l'imprès 502, emplenar-lo i presentar-lo aquí, no s'oblidi d'adjuntar-hi les fotocòpies que se li especifiquen.

      - Però, què diu? Estic rebentada de tant esperar, que ja tinc una edat, jo! Escolti, jo li pago el que sigui si vostè m'ho fa tot.

      - Senyora, això és suborn! A més, no es queixava de cobrar poc...

      - I vostè, què n'ha de fer dels diners que tinc? Jo demano el que em pertoca, he treballat i cotitzat durant 38 anys i he estalviat, sí, però els meus estalvis són només per a coses importants, tinc tot el dret de subsistir amb la meva pensió i per això vinc a reclamar.

      - I els fills, no poden fer-li? No seran ells qui heretin els estalvis?

      - Ai, retrons! Ja hi tornem! Vostè creu que els meus fills està per aquestes bajanades? Prou feina tenen a anar a cobrar l'atur i fer cursos de formació.

      - Senyora, ho sento, és hora de tancar l'atenció al públic.

      - I ara, ni pensar-ho! Jo no em mouré d'aquí fins que m'arreglin la pensió. Miri, sap què? Em fa un xec per 46€ i tot arreglat, ja tornaré un altre cop a primers dels mes que ve.

      El funcionari tancà la finestreta sense dir res més.

      La Rosalia, enrabiada, començà a picar i picar en el vidre, escridassant a tothom, amb tal atac de nervis, que hagueren de trucar a l'Hospital.

      Un cop dins l'ambulància, es posà a cridar desesperadament:

      -El medicament! El medicament!

      L'infermer li preguntà:

      -Senyora, de quin medicament parla?

      - Doncs, de les pastilles per als nervis, que jo m'altero de seguida!
.......oOo........

Fa molt de temps que sé que el camí de la meva vida és l'escriptura. És una dèria que he tingut des de sempre, des de molt abans de saber el que volia dir haver de fer alguna cosa de profit a la vida. No l'he entès mai, la fal·lera que tenim els humans per triomfar sense saber gens ni mica què vol dir això ni per què ho volem. Caldria que algú inventés un medicament per deslliurar-nos d'aquesta mena de cabòries.
Per satisfer les manies d'altri - el pare - vaig acabar fent una oposició i aconseguint una plaça còmoda de funcionari. Però les meves il·lusions sempre eren en un altre lloc. Jo només desitjava perfeccionar el meu llenguatge i aconseguir la puresa màxima en l'art d'escriure. Vaig provar de fer novel·la, contes, assaig, poesia, teatre. No vaig trobar el camí fins que vaig descobrir el haiku.
Quin art més increïble, el d'aquells japonesos! Que bé que captaven l'essència de tot en unes poques síl·labes! Em vaig enamorar d'aquell art i durant deu anys vaig dedicar tot el meu temps lliure a intentar, amb totes les meves forces, fer ni que fos unes quantes d'aquelles petites meravelles. Però no me'n sortia. Els mots podien ser bells, el seu so molt musical, les metàfores subtils i enginyoses, però les meves creacions al final sempre eren buides, esquifides, sense un sol bri d'aquella puresa que admirava i anhelava tant. Fins que, finalment, ho vaig entendre.
El haiku és un camí d'austeritat absoluta en les lletres, i només s'hi pot arribar sent igual d'auster en la vida. Vaig renunciar a la feina i a la família - bé que podien viure amb les seves pensions. Vaig vendre la casa i el cotxe, i del que en vaig treure en vaig fer un xec per una oenagé que tenia un projecte de no sé ben bé què a l'Àfrica. La resta de coses les vaig empaquetar i les vaig donar a un orfenat de la vila. Vaig esdevenir mig rodamón, mig captaire. I així és com he passat un bon grapat d'anys. El camí és llarg, però val la pena. De cap altra manera hauria pogut ser feliç. I al final ho he entès, si més no una mica. El secret del haiku no és cap secret. És l'austeritat absoluta. És l'absència de tot. És aquí on hi ha la puresa més gran. Aquest és el missatge dels mestres:
Quan hi ha puresa
del llenguatge poètic
no en queda res.

- Molt bé, ja hi som tots. Comencem -diu el president.

- Falta Defensa, no?

- Defensa no està convocat. L'he enviat a Malgastan a concedir unes quantes medalles; amb sort, despistarem una mica la parròquia -diu mentre mira el rellotge-. Au, anem per feina, que a les nou comença l'amistós contra Malta. Espero que hagueu espremut la vostra gent, perquè vull propostes concretes. Heu de saber que tant els americans com els alemanys m'han tocat el crostó unes quantes vegades.

- Doncs sí, president -diu la ministra de sanitat-, jo tinc algunes mesures interessants. En primer lloc, hem d'eliminar el xec nadó; si abans la gent tenia fills sense ajudes, estic convençuda que ara en seguiran fabricant. És un desig tan humà, que ens en podem aprofitar.

- Em sembla bé, que això és una pasta considerable. Què més?

- També he pensat en la despesa farmacèutica. Hem d'aconseguir que les farmàcies dispensin les dosis justes de medicaments i no caixes senceres que després caduquen a les farmacioles.

- Això ja no ho veig tan clar -respon el president-. Les empreses farmacèutiques se'ns fotran al damunt.

- Ja ho he tingut en compte, president. Els podem compensar amb un augment del preu dels condons i les pastilles anticonceptives.

- Hòstia, quina bona idea! Així tanquem el cercle: hi haurà més gent follant a pèl i i la demografia no se'n ressentirà tant. Molt bé, els de Sanitat, heu fet una gran feina. Què m'oferiu, la resta?

- Des de Treball creiem que és essencial congelar les pensions. És una de les partides més oneroses que tenim i cal posar-hi fre. Per tal de no mostrar-nos massa durs, som de l'opinió que podem augmentar les pensions més miserables ja que, al cap i a la fi, l'IPC d'aquest any serà ridícul. Ara bé, la resta cal posar-les a refredar.

- Completament d'acord -ratifica el president-. A més a més, els vells es saben administrar tan bé, que dubto que els vingui de vint o trenta euros menys al mes. Realment, són d'admirar. Bona pensada -li diu al ministre tot aixecant el dit polze.

- El meu ministeri també vol col·laborar. A Administracions Públiques veiem indispensable reduir el sou als funcionaris. Aquesta gent té la feina fixa i han de mostrar-se solidaris amb els aturats o amb aquells que tenen contractes escombraries.

- No m'esperava menys de tu. Tens tota la raó: els funcionaris han d'entendre que aquest sacrifici està plenament justificat. Parla amb ajuntaments i comunitats autònomes i poseu-vos d'acord; cal que ells també apliquin aquesta mesura. Alguna cosa més?

- Bé, sí, si arribés a ser absolutament imprescindible, es podria arribar a estudiar una retallada del salari dels diputats i dels membres del govern.

- Tens raó -diu el president per, seguidament, callar durant uns segons-. Farem una cosa: encarreguem un estudi i, quan en tinguem els resultats, ho tornem a debatre. Qui sap d'algú de confiança que ens pugui fer aquest estudi?

- Jo.

- Jo també.

- I jo.

- Jo.

- I jo també.

- ...

La trobo asseguda amb tranquil·litat, mentre es llima les ungles de la mà esquerra. No fa el gest de mirar-me quan li demano si em pot atendre un moment.

-Ja fa cinc minuts que ha acabat la meva jornada -em respon amb un gèlid deix de funcionari.
-Et pagaré, tinc...
-Promeses? Diners? Ja no em serveix res d'això, ja no et crec.
-I un xec que podràs cobrar a qualsevol Caixa de Pensions de...?
-Res, que no m'ensarrones més, home!

Impàvida en el seu posat, no es deixa convèncer. Tampoc no em permet defensar la meva opinió ni exposar les meves raons. No sé com dir-li que m'he compromès a escriure un relat en agraïment als enllaços cap a la meva proposta del Melorepte ni com descobrir la seva misericòrdia maternal, encara que menteixi una miqueta, confessant-li que necessito escriure qualsevol cosa (quatre versos malgirbats per al RPV de la Núria Niubó, vint paraules per al Nanorepte que es proposi en breu, o el mateix Clàssic), perquè això de l'escriptura és un medicament eficaç contra la rutina i l'avorriment, que ella m'ha ofert sempre amb desinterès. O saber per quins motius ha canviat d'actitud i és tan cruel amb mi d'uns dies ençà.

No parla, segueix llimant-se les ungles. Ara són les de la mà dreta. Se la veu satisfeta, tot contemplant-me descompost, demanant clemència i que no sigui tan dura amb mi. Almenys que em permeti complir la meva paraula, que no em deixi retratat davant de tots els relataires que entrin al fòrum.

-Sisplau, dona...
-No, no i no. Deixa'm tranquil·la una temporada, pesat!
-Però si...
-Tanta proliferació... Tants reptes guanyats... De què et serveix, pelacanyes?
-Pobre de mi, si jo només vull...
-Explotar-me, això és el que vols -acaba la frase que volia pronunciar-. Només mires per l'autor, pel teu nom i per la teva enamorada. Mai per la musa ni per esmentar-me ni una trista vegada. Així que, espera'm assegut que fins dijous dia 20 a les 22.01 no penso obrir més la boca. Apa, i espavila't solet. A veure si n'ets capaç, valent!

Connecto el router, engego l'ordinador i clico la icona de l'explorador d'internet per prémer l'apartat del fòrum de Relats en català que tinc a favorits. Mentre es carrega la pàgina, maleeixo la musa capriciosa que m'ha tocat, i penso el post que penjaré per disculpar-me. Em pessigo i m'adono que no és un malson, que m'està passant realment això. La meva musa s'ha tornat austera i freda per reivindicar la seva part de mèrit...

[afegir resposta]Per a gypsy i nuriagau (sobre el Clàssic) - deomises  20-05-2010 02:35

No em veig amb cor d'escriure res per a la vostra proposta. Espero que sabreu perdonar la meva manca de paraula.

d.



[afegir resposta]


d.

Què és l'austeritat?

Aquesta és la pregunta que em faig de resultes de la proposta del repte 423 d'RC -El repte clàssic, que en diuen.

Tenia una lleugera idea del que volia dir la paraula de sempre, però, de totes maneres, he tirat mà del "Diccionari General de la Llengua Catalana" d'en Pompeu Fabra, vintena edició, any 1985(*). Diu així:

austeritat f. Qualitat d'auster. || Pràctica austera.

Davant d'aquesta informació, he hagut d'anar a mirar la paraula...

auster -a adj. Que viu, obra, jutja, d'una manera rígida, severa, estricta. Un home auster. Un filòsof auster. || Que implica austeritat. Vida austera. Dejunis austers. Una penitència austera.

Més d'una vegada,passejant pel fòrum d'RC, he deixat anar en algun comentari dirigit a relataires que sóc una persona de lectura de primera mà, cosa que vol dir de lectura planera, directa, sense massa floritures, metàfores i... tant se val..., deixem-ho córrer! És, un problema meu. Problema de comprensió fàcil. Sóc dur per entendre les coses, de la mateixa manera que sóc dur d'orella. Què hi farem!

Després d'aquest llarg paràgraf, us puc afegir que les explicacions d'en Pompeu les he agafat com he pogut.

De totes maneres, penso, jo que sóc apolític de mena i que no hi entenc un borrall que puguem divagar una mica sobre aquest tema -el de la política-, tan i tan escabrós. He dit que sóc apolític però la meva tendència em fa sentir molt i molt d'esquerres, però... aquí està el però, no hi crec gens, gens, però gens, en les esquerres!

Quan jo era petitet, a l'escola, havíem tingut algun mestre que el sentíem molt proper a nosaltres; ens tractava diferent, ens demostrava més confiança que altres professors més servers que marcaven una distància pràcticament insalvable. Jo de manera intuïtiva, notava, sabia, que allò no podia durar gaire. Ja n'hi havia, ja, d'altres "jos" però érem franca minoria i no hi teníem res a fer! Trigava més o trigava menys, però finalment, davant el comportament generalitzat de la classe, el mestre havia d'acabar per imposar, fos com fos, la seva autoritat.

Quan vaig començar a treballar, algú em va dir que de polítics d'esquerres només n'hi havia mentre eren a l'oposició, que quan podien manar, eren tant o més de dretes que els de dretes de tota la vida. Dins la meva ignorància política [una ignorància més en el meu haver], el temps m'ha refermat més i més en aquesta opinió.

He anat sempre a votar. També m'han dit que si votes tens dret a queixar-te... o sigui que si no votes, no pots fer-ho. De totes maneres tant si es té dret, com si no se'n té, tothom es queixa i no serveix de gran cosa.

No crec pas que en aquest assaig hi hagi quedat gaire clar el tema de l'austeritat, però com que tampoc hi he posat cap de les paraules clau i, a més a més passa de les cinc-centes paraules, es poden considerar molts motius per presentar-lo fora de concurs... si és que les convocadores no el llencen directament a la paperera.

--oOo--

Per acabar... una pregunta: Oi que m'aclarireu això que no deixeu participar a un tal ZP. De bell antuvi, jo pensava en una fuga de vocals i que us referíeu als personatges Zipi i Zape, però he vist que parleu d'un sol personatge i això m'ha desorientat del tot.

--oOo--


(*) La meva austeritat és aquesta. El meu diccionari ja té uns quants anys... què voleu que us digui!



Començat a la bona de Déu el dijous 13 de maig de 2010
Acabat a la babalà el dimecres 19 de maig de 2010
Revisat amb bona fe per PiCaPi el 19 i 20 de maig de 2010

El tren de les set

S'asseu sol, el tren està aturat i buit. Reviu als seus amics, no l'han deixat del tot. Rememora frases soltes i converses enceses. Política, esports, afers socials, viatges; tots els temes tenien cabuda en el reduït espai dels quatre seients que ocupaven els companys de trajecte, camí de la facultat. Cada dia era diferent, una sorpresa, li agradava viatjar en tren i conèixer gent nova. Algun cop solia tornar llegint.
I llegeix encara ara, qualsevol dels llibres que pengen dels prestatges de l'estudi, un fantàstic àtic adquisició dels avis, cent seixanta metres quadrats amb vistes al parc, a dues passes de l'estació dels ferrocarrils. Somiar despert és l'herència del pare. Quan no llegeix, escriu, és el seu medicament i ho fa amb vehemència. El raig de paraules que bullen dins del cap, surten escopides com lava d'un volcà irat, deixant avançar rius candents, amb lentitud, i morint en un antic oceà calmós.
Alça els ulls, res no canvia, l'obsolet vagó fa olor de resclosit. Els vells parracs que ahir vestien els seients no mostren el color original, sembla talment l'esgrogueïda oficina d'un funcionari xaruc. Avui tampoc engegarà el tren de les set.
Al tard i amb sort, tornarà a l'àtic espartà. Menjarà i haurà passat un altre dia més. Estirat al llit tancarà els ulls per reviure un passat més jovial, recordarà moments més acolorits, quan ser auster era un pecat mesquí. En aquells temps l'aire estava empudegat de fums diversos i l'aigua ho era tot, menys aigua, i la solidaritat era un mot desconegut, però hi havia gent. I ara, ara la gent... qui sap on para. Ningú camina pels carrers. Tots han marxat, i un dia ho farà ell. Recorda el silenci després del xiulet estrident, crepuscles de por, crits, corredisses, una guerra sense enemic a la vista. Mai va saber d'on varen arribar, eren estels fugaços a la matinada que trencaren l'harmonia dels dies banals, omplint d'odi la quietud. Les ciutats varen quedar buides, en poc temps, arbres i plantes recuperaren l'espai cedit al ciment. Algun cop, tot fent cacera amb l'arc, ha vist ombres que el fugien esmunyint-se entre altres ombres, potser no està sol, potser no és l'últim ésser viu, però ja fa temps que no parla amb ningú.
Havia desitjat acabar l'estudi per no viure amb l'ajustada pensió que rebia el pare, aquells diners no omplien la seva vellesa, estèril xec de vida sense expectatives. Vol oblidar el temps passat, però enyora tota aquella fanfàrria de colors. Remulla els sentiments recordant l'eufòria de la joventut perduda.
I a l'endemà baixarà a l'estació. Com sempre, el rellotge marcarà les set, on es va aturar una matinada. Les portes del vagó estaran obertes, també com sempre. Escamparà la pols d'un seient i s'asseurà a llegir. Sap que algun dia haurà de seguir les vies del tren i baixar a la gran ciutat arran del mar. No podrà recuperar la família ni els amics, però li agradaria veure món i tornar a banyar-se en el mar.

El té al punt de mira, no hi ha ningú als voltants, ningú ho sabrà mai:
-"Ha estat un accident, he vist que es bellugava un matoll i..."
En Manel, mentre assaja les futures explicacions, va augmentant la pressió al gallet, mentre ho fa pensa en la relació que havien tingut des de sempre. En Manel era l'hereu de cal Biel, una casa de pagès, i en Ramon el primogènit del bidell del banc, que a còpia de fer la pilota al director va aconseguir "enxufar-hi" el fill.
Eren carn i ungla, fins i tot havien compartit la Farines, que els desvirgà a ambdós. Amb el temps en Ramon es convertí en director. Llavors el va convèncer de que dugués els diners al seu banc, dient-li que ell els faria treballar millor, que en tindria la mateixa cura que si fossin seus.
- Mira Manel què farem: aquests diners els utilitzarem en una imposició a termini fixi aquests els posarem en un pla de pensions invertint-los en borsa, aquests...
Ell sempre feia que sí amb el cap, com si realment hi entengués alguna cosa::
-Fes, fes... però això és segur, no?
-I tant! Tu deixa'm a mi.
El temps anà passant, i van continuar en contacte gràcies a l'afició d'ambdós a la caça.
Però pel Manel les coses es van anar torçant; cada vegada les terres rendien menys,i ara havia de pagar la part que li corresponia de la construcció del maleït Segara-Garrigues. Un bon dia, va anar al banc a veure el seu amic Ramon i li va demanar de quan disposava per afrontar aquell repte. En Ramon s'escurà la gargamella adoptant un to greu:
- Ja veus com van les coses; aquesta crisi ens està matant a tots, no només als funcionaris... bé, resulta que l'íbex ha baixat, i els tipus d'interès...
En Manel va estar escoltant una tirallonga de paraules tan inintel·ligibles com si es tractés de la composició d'un medicament:
-Doncs fes-me un crèdit i donam un xec!
-No serà possible, ara han tancat l'aixeta. Amb això de la crisi...
En Manel va sortir del banc abatut. Pensà en la cara que faria el pare si aixequés el cap, ell que deia que la única feina segura, i la més digna, sempre seria la de pagès! Aquell orgull pel seu ofici s'havia convertit en un estigma, se sentia enganyat i avergonyit. Quin futur li esperava?
El que no acabava d'entendre és que si hi havia tanta crisi, com és que en Ramon tenia aquell cotxàs, i s'havia pogut construir aquell casalot, i anava de vacances cada any a l'altra punta del món... Com és que no li afectava la crisi? No li havia dit que amb ell els seus diners estarien segurs?
I ara el veia davant seu a través del punt de mira ,el malparit que li ha robat tots els diners i el futur, allà, dreçat, orgullós amb la seva escopeta de 2000€.
A poc a poc, va continuar augmentant la pressió al gallet.