RPV 126: DONA DE BRAÇOS CREUATS

Dama Blava

Amb aquest esguard somort
-ulls glaçats,
cor mort-
fas de la vida un
pes.

Feixuc, cansat ;
espès.

Amb aquest ullar enrarit
- ulls entelats,
cor petit-
fas de la vida un
crit.

Feixuc, cansat ;
compungit.

Blaus de cel,
i de mar,
i de mirades
d'ulls perduts
en blau incert
del pròxim infinit.
Braços creuats;
cansada espera
en blaus i blancs.
Notes en blau
d'arpegis blaus.
Puresa . Ànsia
d'un blau suau,
tranquil, auster;
Amb cap color
que no és el blau.
Tan sols ànima blava,
Desperta, atenta;
desfeta en blancs
blavosos.
La resta,
per si no en teniu prou,
en blancs i blaus.

Sospirs Blavencs de la Picassiana dels Braços Creuats de l'Era Blava i Postimpressionista de l'Esquàlid i Míser Quadre
"Exhalo el meu darrer sospir blavós
quan la meva faç, anyil de poc aliment,
morada de patiment, ja no pestanyeja,
i el meu cos transcendirà vestit de celest malaltís"
[...]
Braços creuats, el marí esmorteït de cada plec del pijama redunda en la teva postura.
Picassiana, l'amargor turquina somou els racons més inhòspits de la teva ànima captiva.
Era blavosa,, l'espectre entre el verd i el violeta m'infon temor de caure en la perversió.
Postimpressionista, la gamma de marins et duu aire fred, submís i, tanmateix, imbricat.
Esquàlid i míser quadre, el safir iridescent clou el dia dels seus clars i obscurs.

De quin color és la tristesa?
Quina ombra abaixa les parpelles
i adolora la llum de la mirada?
-Un quadre també pot ésser un mirall-
Creues els braços sobre la camisa
blanca i descordada, s'esquinça
el raig de la pupil·la, es desdibuixa el cel,
s'allunya i difumina davant meu.
Sols llegeixo amb claredat els signes
dels ulls negres, dels llavis muts i closos.

Sense fressa, un tret cerca diana;
una línia recta travessa nua l'espai,
l'esguard aeri, la tristor avança precisa
i freda, la punta esmolada fereix
quan es clava al llenç de l'ànima,
a trenc del blau del quadre.

Sense sortida
Com esculpida dins un bloc de gel
el teu cos altre hora gràcil
ara inert, traspua tristesa i desencís.
Arraulida, amb els braços plegats
encarcarada per la tensió i la impotència
reclosa dins aquest racó glaçat.
La feblesa et domina
introduint-te dins el món de la tenebra
caient irremissiblement dins el pou fosc, sense retorn.
La mirada perduda en el no res
llàgrimes seques que ja no poden vessar
com una imatge petrificada en un blau difús.
Vas minvant com els grans de sorra d'un rellotge d'arena
esperant els últims instants del teu abandó indefugible
sentin-te exclosa del món dels vius .

ENLLÀ DEL BLAU

A Pablo Picasso



Un vespre de tristes solituds,
el drac que devora nits cansades
s'engolí l'última ràfega del teu pit.
T'endugueres tots els pinzells,
els colors que tant estimaves...
però ens deixares obres superbes
com aquesta dona de braços creuats,
esguard trist, pobre i marginat,
testimoni de la teva època blava.
Desfullares la rosa del teu color
amb pinzellades de cel d'hivern,
li pintares expressió angoixada
mirada perduda, ulls tèrbols...
reflexos de malenconia humana.

Com sageta que fuig enllà de l'aire,
fugires a senders ignots, ocults,
ens deixares amarats de nostalgia,
però aquests colors de cel i de mar
sempre cantaran el teu missatge.

I ara et quedaràs amb els braços creuats
perpetuant la mirada perduda
com qui perd el seu lloc en aquest món ?
Mira al teu voltant: tot són blaus.
Capgira la mirada, batzega els braços,
abranda't, cerca't, omple't;
somriu, dóna, estima...,
que revifi el teu braó !. Ara és el moment,
desafia l'ordre estàtic
(captivitat de malenconia)
per gaudir de l'anhel, del clímax del teu cor.

No et pots perdre aquest mar, aquesta illa,
un lloc en aquest món
on tanmateix podràs...
enamorar-te.

I. Ignorància

D'haver sabut que la sortida del laberint no existia
Hauria deixat cada mot tísica abans de pronunciar-lo
Cada anatema com si epidèmia renunciés a la vida
I la lenta agonia hieràtica de saber-se esclava
Del licor i del vertigen diàstole de no endevinar on sóc
Enmig del desert blau d'un continu vagareig.

II. Reminiscències

Recordo retalls alguns exilis de reminiscències remotes
Retinc renoms i retocs són necessaris rancor de riallades
I llangueixo en llots aïllaments alliberats en llacunes
Llardissoses on la llàgrima per a viure? llisca vall avall.

III. Onírica

Un cavall. Calla, callat silenci He vist un cavall al prat de la tristesa.
Cavalcava veloç D'on vinc si t'engendres dins meu, i, ensems, feixugament.
Esclau d'una presó Si la meva existència et pertany? de vida, ha deixat la
calma per a enarborar Res no mor; es transforma les banderes de la rebel·lia.
On fuig? Per què Quan el toques i l'abastes no torna a la plàcida pastura
de la joia més blava? Entre les mans. L'alba no tornarà mai més, i el tro,
lliure de l'encís Embolcalla't, entortolligat silenci, del llampec, ha desfet
la seva veu en Amb els racons de la meva ànima l'horitzó malalt de l'esperança.
Un cavall. Circular, malson espiral Boscos o espesses selves l'envolten,
curulls de melangia. Que no acaba, que no es malmet. On són els tranquils rius de l'enyorança,
convertits ara Res no mor, perquè sóc espera i clam, en torrents de desesperança?
S'han fos en els àmbits Veu i güell i lament de l'oblit, i el cavall, novament,
ha d'oblidar, Per al demà blau, com la melangia. el més dur dels exercicis...

IV. Retòrica

indulgència llàgrimes la demència fúcsia cèlebre mar única àncora gàbia sòlida
és efemèride ignomínia àrea una brúixola tragèdia rèplica dràstica ètica inquietud
eufòria àmfora píndoles constant misèria anèmone memòria que paràbola àmplies
època rècula cadència trànsfuga remou dràstica cel delícia pèndola ciència
càtedra i amnèsia múltiple pàgina terra símptoma hermenèutica substància
delícia màgia a llúdriga discòrdia la metàfora màgia sípia recerca túnica
de inèrcia sípia ànima la necròpoli màscara abstinència pau efígie estultícia
víctima piràmide màquina superfície desitjada síndrome planície glòria

V. Resquícies

Has deixat les resquícies de la matinada
En cada partícula de la cadira, en la màgia
Inconclusa de l'horitzó. I moro per abastar-lo.
Lligada a la sordidesa de la cadira, sóc nàufraga
Somniant en la llunyania de l'aigua i l'efímer de l'escuma.

Torno a estendre al sol de la vida els batecs
Del meu feble cor blau, la solitud dels meus membres
I no sóc res més que l'ombra que t'acompanya.

Esdevinc mar. Recullo l'almosta de les gavines, els xiscles
Sense edat, sense fi, lliures com les seves ales
I em sento de nou esclava de l'onatge propi,
Estàtic que m'ha vist néixer en el silenci, en va,
En l'eternitat dels teus ulls d'argila,
En els llavis dels teus parpres immaculats.

Has deixat les resquícies de la matinada
Lligades al meu viure, deliri d'estimar-te.


d.

Herba llunària
en nit de blava lluna,
la belladona
per barrejar amb escreix.
A la finestra
penso apòzemes pures
en nit de bruixes
al pic del novè mes.
La boira em porta
l'olor de l'estramoni
del bosc intacte
de la terra de Xres.
Iré a collir-ne
a l'hora epicúria
quan l'au nocturna
faci fugir els arquers.
De l'aquelarre
en sou les convidades,
dones de l'aigua
de l'ancestral fluir.
Porteu mandràgora
en feixos i a braçades,
i el jusquiam
a cosa de no dir.
Dels blaus resquills
de la lluna que cauen
farem collars
d'astres aquesta nit.
Fidels a l'aura
que de la lluna emana
cap llei no ens mana,
ni mai serem servils.

Tristor dibuixen tes celles
sobre la pàl-lida pell,
I amb la mirada perduda
no trobes més que buidor.
Segellen la boca els teus llavis,
que ofegant la teva pena
Intenten evitar el plor.

Decaiguda, el cos a terra,
en un racó del no-res,
sense cap tret terrenal.
Recollida entre els teus braços
mostres la teva impotència,
apatía, resignació...

Tot en tu és abatiment,
solitud, tancament...
Són moments de desesper,
d'aquells que la vida et rebla,
injusta, amarga i crua...
i et posa a prova les forces,
conscient de poder vèncer
la teva debilitat,
en un to burleta et repta:
-A veure si et pots aixecar!!