Detall intervenció

MELOREPTE 85: "Nocturn en mi bemoll major"

Intervenció de: Jere Soler G | 15-11-2009


Us presento una melodia que al llarg de la meva vida ha representat una pista d'envol de l'avió de la meva inspiració. No té lletra, amb la qual cosa va molt bé per anar escrivint mentre s'escolta de fons. Amb aquest nocturn he escrit relats, poemes, reflexions. A partir d'aquesta melodia sempre m'ha resultat fàcil veure, literalment veure, des del meu estudi, paisatges llunyans, natura humida, boira, pluja, edificis, persones... En fi, no vull fer res que us toqui a vosaltres fer; el poema és vostre i ha de caminar cap on la melodia us porti.

Nocturn : en mi bemoll major

Una curiositat agredolça: l'enllaç que us adjunto us portarà al YouTube. Dessota el video de la melodia, mirant els comentaris que alguns hi han deixat, podreu fer un exercici antropològic i adonar-vos com fins i tot els qui en teoria estimen Chopin i la seva música, i l'art i la bellesa, poden caure en els instints més baixos d'agredir-se verbalment per no se sap ben bé quina causa original. En realitat és normal; són, som tots de vegades, Homo sàpiens defensant el territori de protagonisme, de raó, de visió del món, que ens pertany; és un instint que compartim amb els altres micos, encara que ens agradi Chopin. Vosaltres, però i si us fa el pes, us proposo que us centreu en el poema i la melodia.
Que la gaudiu i que us condueixi a paratges plens d'intensitat, tan si són alegres, com si són tristos.

Extensió: lliure

Nombre de poemes: un per autor/ora

Termini de presentació d'originals: des d'ara mateix fins diumenge 22 de novembre de 2009 A les 20:00 hora de Barcelona.

Premi: el poema que feu.

Gènere: poesia, poema, prosa poètica.


Respostes

  • Tarda amb Chopin
    Rita O'Neal | 15/11/2009 a les 21:47

    Les tardes de tardor
    son tant tristes i fosques...
    les xemeneies fumen
    i ja no queden mosques.

    Cada nit més curt el dia
    cada dia més negra nit,
    entre els òxids i ocres
    que estoven els passos
    dels carrers que sols caminen
    i semblen pintats de gris.

    Les tardes de tardor
    son tant tristes i fosques...
    les xemeneies fumen
    i ja no queden mosques.

  • Nocturna
    Bitxa | 16/11/2009 a les 11:41

    Si encara tingués força als dits
    tocaria aquesta melodia,
    si tingués la veu,
    a cada nota una sil.laba
    i et faria tres cançons juntes
    en una de nocturna.

    Però no hi ets,
    ni tu,
    ni el piano de cua.

    Dolça cadència se m'enduu
    per oblidar-te cada dia.
    Però sóc tossut
    i et componc una carícia
    per convertir les nostres vides
    en una de nocturna.

    Per si vols,
    per tu,
    sense piano de cua.

  • Amarada de tu
    Carme Cabús | 17/11/2009 a les 11:43

    Així em tocaves de nit,
    com els dits de l'aurora la fosca
    com el vent del món el carrer,
    com la pluja insomne la Història.

    Així em tocaves de nit,
    com l'espurneig del foc de la casa,
    com la iridescència de la llum naixent,
    com el planar de les ales de l'alba.

    Així em tocaves de nit
    al món subtil que obria les latències,
    i d'un estel a l'altre queia i queia
    amarada de tu, i del teu poema.

    • REVISIÓ: Amarada de tu AQUEST ÉS EL QUE VAL!
      Carme Cabús | 17/11/2009 a les 15:34

      Així em tocaves de nit,
      com els dits de l'aurora la fosca
      com el vent del món el carrer,
      com la pluja insomne la Història.

      Així em tocaves de nit,
      com l'espurneig del foc de la casa,
      com la iridescència de la llum naixent,
      com el planar de les ales de l'alba.

      Així em tocaves de nit
      al món subtil que obria les latències,
      i d'un estel a l'altre queia i queia
      amarada de tu, fent-me poema.

  • D'ahir i de demà
    bellissima | 17/11/2009 a les 15:13

    Beso la boca que una altra coneix,
    els llavis roents, únics i especials,
    i hi ha algú a un altre continent
    que els va tenir cada dia, molts anys.

    També els meus llarg temps van ser d'algú
    que sé que mai, mai no els ha desprès,
    i som tu i jo en l'enyor del passat
    portant-lo aquí, fins al nostre present.

    I ens besem muts, amb un petit gemec
    que cus els traus que el dolor va deixar,
    i va lliscant pel llavi resplendent
    un avenir fet d'ahir i de demà.


  • Nostàlgia
    Naiade | 18/11/2009 a les 10:24

    Asseguda a la vella butaca de vellut
    darrera l'ample balconada
    observo amb melangia
    com és van fonent
    les darreres clarors del dia.

    Mentre tu toques per mi
    aquets sons plens de nostàlgia
    rememorant altres instants
    on les notes dansaven
    i nosaltres imposàvem el ritme.

    Una tèbia buidor ens emplena
    sabent que ja res és el mateix
    delicada simfonia que es va esvaint
    consumint lentament l'espelma ens il·lumina
    l'enyor del que teníem s'escapa entre els teus dits.

    • RE: Nostàlgia ( aquest és que val)
      Naiade | 18/11/2009 a les 10:28

      Nostàlgia - Naiade 18-11-2009 10:24


      Asseguda a la vella butaca de vellut
      darrera l'ample balconada
      observo amb melangia
      com és van fonent
      les darreres clarors del dia.

      Mentre tu toques per mi
      aquets sons plens de nostàlgia
      rememorant altres instants
      on les notes dansaven
      i nosaltres imposàvem el ritme.

      Una tèbia buidor ens emplena
      sabent que ja res és el mateix
      delicada simfonia que es va esvaint
      consumint lentament l'espelma que ens il·lumina
      l'enyor del que teníem s'escapa entre els teus dits.


  • Melània
    deòmises | 19/11/2009 a les 17:02

    Negra nit negra.
    És fosca l'ànima de l'home
    Que no sap estimar la vida.
    I corro nord enllà tot buscant la sortida
    D'allò que em buida el cor i l'ombra.

    Fulla de la dalla.
    En el bancal de les cendres pròpies
    Abandono les mars per on naveguen
    Els llaguts del dolor
    Que estenen xarxes invisibles
    Del meu cor als braços del deliri,
    Als erms del declivi, al no-res del silenci
    Sense paraules.



    d.
  • SOTA MÀXIMS I MÍNIMS
    Fidel | 19/11/2009 a les 23:04

    Em trasllado a un ahir de mirades de mar.
    Plegats, captius de res i d'enlloc, suràvem
    per roges albades tenyides de flors.
    Viatge als teus dits, barqueta curulla de metàfores
    fins l'illa de l'encís, temple de moixaines eternes.
    Per tu deixava els meus poemes submergits a la mar,
    manllevava silencis de trens absents,
    oblidava somnis banyats amb copes al bar.
    Per tu l'horitzó daurat, talment un desert,
    esquena nua exempta de xiscles. Anhelat
    pètal blanc gronxat, certifico el goig
    d'un abril encès ple a vessar.
    Amarat de plenitud, navego sota màxims.

    Em trasllado a un avui d'esguards de fusta molla,
    flaire de xoriço podrit, penombra de claveguera.
    Jo, espectre destrempat, abaixo els ulls
    resseguint les tecles d'un piano excels
    i medito la lenta fi del nostre miratge pactat.
    Sense tu, captiu de tot, capitulo.
    Esmolo pèrdues i, sota mínims, divago
    per la platja dels còdols negres esperant l'onada
    de corcó que em durà els poemes pendents:
    la darrera boia on arrapar-me per sobreviure
    amb un mínim de dignitat.




    16 i 17/11/09

  • Aus nocturnes
    Xantalam | 20/11/2009 a les 19:30

    En les hores petites, quan la nit
    austera travessa crepuscles,
    es precipita
    el vol, mut i jove, d'una òliba.
    Ella, com nosaltres, també habita
    en el tronc buit dels arbres,
    dins el cor de l'olivera,
    i entre les pedres supervivents
    d'una tragèdia. Per allí transita silent
    el furt i l'ombra, i les urpes s'afonen
    en la foscúria d'uns ulls estrictes,
    i negres. Mes com una deessa, veu
    en la funesta nit una llum il·limitada,
    i als déus. I només ella contempla
    la música entre penombres, la reflexió
    del so, eco immortal, i un voleteig
    de mans: perpetu davallar de notes
    pels solius dits de l'home.


  • Bassals
    Galzeran (homefosc) | 20/11/2009 a les 19:36


    I tu, tu sempre viuràs en mi.
    Ets el gran torrent que baixa,
    ara atrafegat, ara mansuet,
    sentint-se viu en la seva cursa,
    esbojarrada, fins el mar.

    Et sento com l'ocell que vola
    amb les ales esteses, en silenci.
    Visc el preciós instant del misteri,
    gaudint de l'aleteig rítmic i parsimoniós
    de qui cerca recer, sota la teulada.

    Em demano el perquè?
    i no escolto la resposta,
    ni la música dels teus llavis.
    I penso... que et penso poc
    quan no et tinc a prop.

    I sóc, puc percebre, tan subtil
    petitesa, com la immensa grandària.
    Vinc a ser l'ínfim personatge,
    en la solitud de la teva
    absència.

    Dubto, ho saps!
    I en tan gran disbarat
    puc entreveure els teus ulls,
    i un somriure...
    burleta.

    Quan no hi ets, encara, t'observo
    embadalit, en l'anhel del teu avenir,
    perquè sense ser-hi, et veig dansar
    amb la pluja dèbil, que ara cau
    i que omple de bassals, el nostre jardí.

  • Escrit a foc
    gypsy | 20/11/2009 a les 22:32

    Retornes en la melodia d'un instrument
    que frueix una peça que ja vam escoltar,
    - intemporal - com ho és allò que perdura,
    el record d'un somriure vívid escrit a foc
    en la memòria dels que reviuen amb deler
    silencis plens d'emocions d'un ahir romput
    en unes mans buides atorgades en ofrena,
    perquè d'altres les omplin d'un amor heretat
    dels gestos que ens assenyalen ara i avui
    com a missatgers captius del que vas ésser.



  • Udols d'hivern
    F. Arnau | 21/11/2009 a les 14:01

    L'esmorteït miratge de la Lluna
    es vessava sobre la terra eixorca
    proclamant rodals de boira bruna,
    mentre els udols d'hivern del vent i els llops
    s'escoltaven a l'obaga de la font
    on les pedres amenacen estimbar-se.

    No hi ha sol, no hi ha llum, no hi ha calor
    al cim més alt on nia l'aligot,
    ben a prop del llindar de la llobera
    on els cadells assagen les primeres
    estratègies de combat sota l'esguard
    vigilant de la mare i els germans.

    Les bestioles s'amaguen en els caus,
    no queda temps per més escaramusses,
    car s'estendrà el cobertor de vellut blanc
    que cada any li regala la Natura
    al general que va guanyar totes les guerres
    als millors estrategs del vell planeta.


    ***

    FRANCESC

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.