RPV 84: "Miralls" de Manel Boix

Manuel Boix

Nina, ninona
consol d'arbredes i tarteres
de solcs punxeguts
jocs perduts clavats d'estelles

Ninona meva
titella de fils
cortina de sal
d'onada muda i cega

Ets nina fràgilment vençuda
d'argila amargant
llavis cosits
d'olor rovell i ranci

Prem els fils d'espasa
prem-los tots, allibera't
i com d'un ou
sortiràs maldestra, poruga i arrugada

Fes cessar l'entumit dels ossos
amb dansa de mans
giravolts de peus
i tombarelles d'herba mullada

xopa, canta mots en fa
fiblant les ungles dins la carn
descendint aire, omplint pulmons
pigmentant un món gris de pena

Que ets nina de pell, no de fils,
ninona meva

M'has tocat el tendre, xicona! Potser Manolo és el millor dibuixant actual al PV.
Ací va la parrafada:

Filla dona amb fils d'empalomar ulls de cirera convocant amb la mirada esguard no gens cansat al mirall de quasi frustracions resoltes abans d'hora com guaites la palmera amb fruits allargassats de mel i en rodalies del matalàs verd un silenci de pluja connivència de boires i d'àlbers talment una abraçada d'hivern amb llavis humits que escapen davant el vent vora finestra com un instant que fuig cap un racó de cuina que ens mostra el plat present com els ponts de l'origen dansant damunt les ones de qualsevol estiu com flames que s'esmunyen ací i allà per sempre

Salut i rebolica!

La meva mirada penja de vostres arrels,
malgrat estan, amargament, enterrades.
Subjecto amb força, els fils del record,
úniques herències valuoses, no tributades.

Passaran dies planers i altres, de fort onatge,
mancarà vostra mà incondicional i propera,
però la gesta on combatereu amb esforç,
guiarà sense temença,, el meu coratge.

De reüll, llegeixo cada missatge
que deixeu al marge del camí,
una munió de passes sense gaire intuició,
ruta alternativa de nostre comú viatge.

angie

Pintaré una vida nova quan s'ensorri la bastida que em manté dempeus. Il·luminaré foscors amb la llum dels somnis. Em desempallegaré del plor que em porta al passat. Mudaré la pell i l'ànima. Dóna'm la mà si l'abisme m'assetja. Encara no estem sols. Pintaré ombres que ens acompanyaran quan encetem el camí de les esperances construïdes sense pressa, amb la tendresa d'allò que ens manté tibats en el batec irreductible del món, que s'escola indiferent per les escletxes del temps.

COR DE TITELLA

Esguarda mirall d´ahir,
cor de titella suspès per fils;
batec que brota a l´herba
de bell jardí que viu endins.

Veteja de marbre còdols,
pedres que han sobreviscut,
vernissa branca resseca d´ahir,
amb tendresa lluent d´avui.

El cor de putxinel.li cerca vida,
vol caminar terra i fang,
mullar mans en rius de sol,
no vol ser fusta, vol ser carn.

Té fluid roig a les venes,
entranyes enceses i vibrants;
rebutja falsos escenaris,
de cartró sense sang...

I. Júlia

Creus en la llum quan la corda et lliga
Al cos fràgil i tenebrós d'una formiga?

Saps despertar enmig del no-res
Del mot més pervers que ha parit la nit?
I caus d'esma mentre la sort corre o ja ha fugit
On el silenci és brogit, el dia un mar obès.

Creus en l'acer quan és invencible espasa
Que et travessa i cava la teva pròpia rasa?

II. Patrícia

Nit, delit,
Fil de saliva
Que lliga i deslliga
La flor i l'espiga,
L'altiva, l'aspriva
Serenor d'un llit.

Fenc i falguera,
Joia si no s'espera
La remor de la primavera
Dins del pit, la llera.

Delit, nit,
I romandre viva
On el mirall és artiga
I església antiga,
On la carn tiba
Fins que torna el crit.

III. Eulàlia

En el teu pit, la corda del cel per sostenir el brúfol
I el núvol i la serenor i la quietud del món rúfol.

I l'escalfor d'una abraçada si les hores ens porten
Als afores d'allò ignot, d'allò que cal descobrir
Abans que el demà esdevingui caduc, ombra d'ahir
I llum somorta, que guareix els ulls del dolor que suporten.

En el meu cor, la jerarquia dels sons perduts,
La desferra del cos solitari enmig de les multituds.


d.

I. Júlia

Creus en la llum quan la corda et lliga
Al cos fràgil i tenebrós d'una formiga?

Saps despertar enmig del no-res
Del mot més pervers que ha parit la nit?
I caus d'esma mentre la sort corre o ja ha fugit
On el silenci és brogit, el dia un mar obès.

Creus en l'acer quan és invencible espasa
Que et travessa i cava la teva pròpia rasa?

II. Patrícia


Nit, delit,
Fil de saliva
Que lliga i deslliga
La flor i l'espiga,
L'altiva, l'aspriva
Serenor d'un llit.

Delit, nit,
I romandre viva
On el mirall és artiga
I església antiga,
On la carn tiba
Fins que torna el crit.

III. Eulàlia


En el teu pit, la corda del cel per sostenir el brúfol
I el núvol i la serenor i la quietud del món rúfol.

I l'escalfor d'una abraçada si les hores ens porten
Als afores d'allò ignot, d'allò que cal descobrir
Abans que el demà esdevingui caduc, ombra d'ahir
I llum somorta, que guareix els ulls del dolor que suporten.

En el meu cor, la jerarquia dels sons perduts,
La desferra del cos solitari enmig de les multituds.

La teva lànguida mirada, petita penyora, ens recorda que no has demanat néixer. D'altres decidiren per tu sense preguntar-te com i quan. T'abandonaren, en nom de l'amor i la generositat, deixant-te acompanyada de la promesa d'un futur millor. Però tu no entens de futurs, només coneixes el present.

Nasqueres disposada a abraçar l'alegria i sentir-te estimada. Ja no recordes els dies en què visqueres al seu costat, abans que marxessin. T'asseguraren que t'estimarien des de l'altra banda de l'oceà. Però la teva intuïció infantil es perd on s'acaba l'horitzó i no sap anar més enllà. Ja no plores. Tampoc rius. Romans impertorbable, freda, amb la mirada a la deriva.

A vegades desitjaries poder cloure les parpelles i no contemplar més les vanes il·lusions, sostingudes amb fils de seda, amb què t'han embolcallat. Però no, restes amb els ulls oberts, esperant el dia en què vinguin a rescatar la seva petita penyora. De nou no et preguntaran ni com ni quan. Llavors, arraulida en l'escalfor del retrobament, podràs somniar desperta inventant-te la infantesa que t'han manllevat.

Tancada a un terrible clos
de solitud que emmetzina,
el no-res li emplena el cor,
bassals de llot la calciguen.

Aturat com si fos mort,
el pols no avança ni vibra,
sang retinguda en un clot,
feixuguesa i immobilisme.

No hi ha impuls que creï enlloc
ni res que generi vida,
l'aire és estàtic i eixorc
i ella sols d'esma respira.

Fusta seca, pedra i pols
són els continents que habita,
les cavitats del seu dol
tot moviment foragiten.

Per a ella no surt el sol
ni cap astre que gravita,
però algú deixarà un llantiol
apostat vora el seu vidre.

I sens voler farà un toc
a l'aram vell que el setina,
i un mag sorgirà, i de goig
li omplirà altre cop el viure.