Alguns comentaris al RPV 42

Us deixo alguns comentaris al Repte Poètic Visual. Poso el poema i el comentari.

Comentaris al Repte Poètic Visual 42: "El conillet esberlat".

1. Innocència robada - kispar fidu

Jau sobre terres freds i austers
arrebossant mans de nina sobre sang salvatge
mentre enfonsa uns ulls indiferents
davant el

Traça la mort una línia de seda
resseguint el seu rostre
fins la fi d'una expressió
sense cap innocència.

Joguina trencada per ment indefensa
que amb molta sang freda
recorre la ma
escampant-ne la vida.

Blanca pell de pelatge
dividida pel roig de la ira.
Obre pas a la fugida
dels possibles somnis de nina.

Escena clavada en el temps
dibuixant la distància llunyana
entre la infantesa robada
i la innocència perduda.

Mètrica: Els versos són tots bastant curts, a excepció del segon, (de cinc a nou síl·labes per vers, 13 síl·labes en el cas del segon vers), i del nové, que en té onze. Això no és necessàriament un problema., però m'agradaria més si les dues ultimes estrofes fossin menys regulars. Dit d'una altre manera, o es barregen versos curts i llargs a tot arreu, o tots són curts.

Rima: La penúltima estrofa hi ha una rima assonant forta forta (ira/fugida/nina). Només en la primera estrofa hi ha una rima similar (austers/indiferent), i a la última (llunyana/robada). Jo sóc partidari de o fe rima o evitar rimes massa fortes, així que jo canviaria un pèl la penúltima estrofa (per exemple, canviant fugida per una altra paraula que de fet lligués més, com pèrdua).

Ortografia i Gramàtica: Primers vers: "terres freds i austers" no concorden els gèneres.
Mà va amb accent (ma és "la meva", forma del femení de l'adjectiu possessiu mon.)

M'agraden molt alguns versos, i algunes estrofes. L'última estrofa és força bona, i la penultima també. M'agrada "sang salvatge", "línia de seda", "Blanca pell de pelatge". No m'agrada les combinacions massa "fàcils", com "joc de les guerres", "roig de la ira".






2. Tem-te - Carme Cabús

Pensaves que no tenia ànima
el teu conillet de guix?
Doncs ja veus, és porcellana
i duia la vida a dins.

No et fa feredat al veure'l
sagnant i partit pel mig?
Els teus ulls ens desafien
a creure'ns que l'has occit.

Ja t'està bé el riu de sang
que se li escola del tronc?
Com cal tractar un conillet
tan remenut i tan bufó?

Qui ha estat tan cruel amb tu
que la crueltat t'ha ensenyat?
Ets una nena o potser
un dimoni descarnat?

En un món d'ombres terribles
s'hi reclou la teva por.
Tem-te tu mateixa i fuig-ne
si no pots aprendre amor.


Mètrica: els versos són gairebé tots de 7 síl·labes, a excepció d'alguna, que a mi m'en surten 8: el primer i el catorzè. Aquests versos sonen una mica coixos per això (a mi m'hi sonen). Clar, si dius "te-nia-ni-ma" i ·"cruel-tat", enlloc de "te-ni-a-ni-ma" i ·cru-el-tat", aleshores si que sona bé, però potser és una llicència molt agosarada.
La rima és assonant, -A-A, dins de cada estrofa, o sigui que només rimen els versos senars. És una estructura que t'agrada, ja ho sé, i a més força arrelada a la poesia popular. Molt bé.
No em convenç l'ús de "occit": manies meves, però em sembla que cal distinguir entre utilitzar paraules corrents i cultes; si el poema és amb paraules "corrents" tota l'estona (el teu ho és), no pots utilitzar al mig una paraula "culta" com occit. Tampoc m'agrada la paraula "amor", serà que la tinc massa vista!
Sobre el tema, és una bona reflexió, partint de la premisa que els nens/es són innocents i aprenen la violència. Jo personalment no n'estic gens segur, i de fet crec que hi ha part certa però també una part falsa: els nens, com a innocents que són, no saben que el que fan és cruel: nosaltres els ensenyem o no a veure les conseqüències dels seus actes. O sigui, que no estic d'acord amb tu...


3. La resposta - T. Cargol

Guaito glaçat aquesta imatge,
goso guaitar-la es diria,
tan freda i quieta que esfaraeix
-hom només llegeix el que ja sap-
Afronto el conill esventrat
com obra pròpia i perversa
pel sol fet de mirar-la,
per sostreure la nena de la infàmia:
Monstruosa inocència criminal,
els ulls rodons de nen
encara fent més densa i fastigosa
l'espesa sang que escampa,
com el que fa solcs a la platja,
sense culpa, ni compasió,...
Una mirada d'inocència i trista
que espera una resposta per part nostra.
buida de prejudicis i dicteris.

En quan a la forma, m'agrada força, doncs els versos no són ni massa curts ni massa llargs, i té un bon ritme. Potser algú podria dir que és una reflexió posada en frases trencades (que no és poesia, i que posada sense trencar les frases quedaria com a simple reflexió). Jo no n'estic d'acord, tot i que he de dir que no és la poesia que jo acostumo a fer.

Ortografia: innocència du dues "enes". Compassió dues "esses". Esfereeix va amb e, sense cap a.

M'agrada i comparteixo algunes de les coses que dius: la innocència criminal, o sigui que certs criminals no saben el que fan: en aquest cas, la nena. A mi la imatge no em glaça: m'intriga, em sorprèn, i em fa pensar. Però la teva reflexió és profunda i fa pensar. Que li diríeu a un infant que ha matat un animal tot jugant i expressament? Pensaríeu que la culpa és dels pares/educadors/societat, o bé que ha deixat anar els instints que tots duem a dins?


4. Qué em recorda el cuadre - JOANPG

Esberla't ànima meva
que el Repte és horrorós;
la inspiració és teva,
fitar el conill morbós.

Nena sense inocència
que indiferent remulles
quatre dits amb inconsciència
de la joguina en despulles.

Semblas Lluís el Pietós
sucar la ferida sagnant
del nostre Guifré Pilós
per quatre barres de sang.

L'escut trencat i escopit,
fins i tot afalagat
quan allà un malparit
el botí ens ha robat.

El conill de porcellana
antiquari copsarà.
L'escut, amb fermesa sana,
un tal dia guanyarà.

Ortografia: innocència va amb dues enes. "Semblas" és sembles. Cuadre és quadre (aquest error no sé perquè també el faig jo!).

Mètrica: versos de 6 o 7 síl·labes, en un cop és de 8: "sucar la ferida sagnant", que sona un pèl massa llarg. Són versos d'art menor, molt usuals en la poesia popular (i d'alguna manera el teu poema ho vol ser, no?).

Rima: la rima és el que s'anomena rima fàcil: teva/meva, horrorós/pietós/morbós/pilós (tots són adjectius similars), afalagat/robat (dos participis), copsarà/guanyarà (dos futurs). En general, la rima fàcil utilitzada reiteradament cansa una mica.

Sobre el contingut, no entenc molt bé el principi: "la inspiració és teva" es refereix a la teva ànima? No estic d'acord en que el repte sigui morbós, però suposo que això va a gustos. Trobo a faltar "el" a "Guifré Pilós". Em fa gràcia que comparis el quadre amb l'escut famós de les quatre barres. No entenc l'última estrofa, sembla que tinguis pressa per acabar-lo, però potser mp'equivoco i és un problema meu...


5. Mirall antic - OriolFontelles

Plor rubescent al cos de la innocència.
Se'n va l'alè del tou de ploma trista.
Petó de gel al tel de l'esperpent.
Espectre fràgil confitat de fel.
La mà de res m'estira mort enllà,
m'estira molt i sense mi no hi va.

Flor de ponent al bosc de la impaciència.
Verola i bull la sang contorsionista.
Vinagre i mel, l'arrel convalescent.
La pena és vàgil vacuïtat del vent.
El plom del pes em mira i es desfà,
em mira molt, no em deixa de mirar.

Clos pensament de plors i efervescència.
Mirall antic de llargs records d'arpista,
pinçant el pèl del cel del sentiment;
ferida ignota als sòcols de la ment.
El cor malmès em crida i es desfà
es desfà en plors al pou del més enllà.


El teu poema m'ha agradat molt, així que no puc deixar de dir-ho. És un poema molt més culte, comparat amb els altres presentats, ple de imatges suggeridores, de paraules evocadores, de recursos poètics. La metrica, decasíl·labs amb cesura a la quarta, aguda, estrofes de sis versos, amb una rima interessant: Els primes versos rimen entre sí, i els segons també. Després els tercers i quarts, acabats en -ment, i els cinquens i sisens, acabats amb -a. La rima no és fàcil, tot i les repeticions de les paraules, que donen una unitat profunda al poema. M'agrada molt la repetició de desfà, sobretot al final. Tam,bé hi ha unes rimes internes que encara donen més unitat al poema.
El que més m'agrada són els dos últims versos de cada estrofa. I llegits de forma independent encara impacten més. Un molt bon poema.


6. la clau del ciclop - perunforat

Hi havia una vegada...

la meitat d'un,
esfinx tètric,
mort,
foll cadàver rosat, bonic, forjat d'antuvi,
denominació d'origen
del pensament arquejat per un glop àcid de realitat

rèplica disfressada
d'un front bullent
bèl.lic instant
incinerat d'angoixa, frustació i ràbia irascible

i com el marc ovalat
d'un ull homicida, a l'espera i contraatac
d'un cop de puny inanimat

que et refreda l'ànima,
flama tèbia que crema amb el suc de la sang,
per rebre't a les portes
d'un conte instruït d'un yin oriental


M'agrada molt que comencis com un conte. M'agrada que el poema tingui una mètrica lliure (o així m'ho sembla) però amb un ritme molt bo, que s'allarga o colpeix depenen del moment. M'agrada que les frases estiguin com trencades, escapçades, que provoca una sensació més forta d'angoixa. Les paraules també estan molt bé (m'agrada molt fixar-me amb les paraules), no són paraules d'aquelles gastades. En resum, un bon poema que diu més del que sembla.



7. Ninois - opuscle


No ho sabies que era viu
que el cor em bategava amb força
que la mort també m'esperava
pacient, en un lloc assignat

una filera de tombes per ninois,
curulls de secrets d'infant,
de petons extraviats
i manetes adormides.

Plores, damunt la sang
que em vessa del cosset
esberlat ja per sempre,

amb les tisores lluents
que m'han esqueixat,
sense poder imaginar
l'aversió que et produïa.

Un poema en que el conil
l, o la víctima, parla en primera persona. Molt bona idea! Potser hi ha algun petit problema de concordança al final (no està clar qui imagina, si el que parla o el botxí). Però això no treu que el poema estigui força bé, i que al situar-te en el punt de vista de la víctima li donis un aire diferent. De fet, el poema no reflecteix ben bé el que hi ha al quadre (tampoc calia) doncs en el quadre la nena no plora, sembla més aviat indiferent. M'agrada força això de ninois, una paraula que no coneixia. Sobre la mètrica, els versos són curts i contundents, clars i precisos. Potser el que menys m'agrada és el final, però això sí que és qüestió de gustos!



8. El conillet esberlat - instants

Vehemència inútil,
Xof xof
Es refulgia en el seu suc
Xof xof
I cau la letàrgia del sol
Xof xof

Li prengué la inocència
Per fer-la gran
Xof xof fa el conillet
Ple de sang.
Xof, xof.


Ortografia: No entenc això de refulgia, però ja m'està bé. Potser volies dir refugia? Letargia no du accent (no és letArgia sinó letargIa). Innocència du dues enes. Petits detallets.

El millor del teu poema: el "xof xof", clar! Es repeteixen les gotes que cauen com sobre la closca, però no amb duresa, sinó amb angunia (així les sento jo). És un poema curt però contundent, intentant anar a l'arrel del que vols dir, i a la vegada estimulant prou la imaginació.



X/B