Detall intervenció

REPTE POÈTIC VISUAL (intent)

Intervenció de: Carme Cabús | 27-05-2008

Amics poetassos, esero que l'enllaç em surti!

No hi ha cap condició, tret que sigui poesia.
El termini s'acaba divendres a les 12 de la mitjanit.

ENDAVANT LA INSPIRACIÓ.

desideri i Carme Cabús

Respostes

Fantàstic, ha sortit! Ara, la fitxa tècnica de l'obra:
Carme Cabús | 27/05/2008 a les 15:41

[Respondre]

Títol: Cafe Dancers
Autor: Russ Wagner, San Rafael, CA, USA
Mides: 36 x 48 inches
pintura a l'oli en llenç

Fantàstic, ha sortit! Ara, la fitxa tècnica de l'obra:
Carme Cabús | 27/05/2008 a les 15:41

[Respondre]

Títol: Cafe Dancers
Autor: Russ Wagner, San Rafael, CA, USA
Mides: 36 x 48 inches
pintura a l'oli en llenç

Fantàstic, ha sortit! Ara, la fitxa tècnica de l'obra:
Carme Cabús | 27/05/2008 a les 15:41

[Respondre]

Títol: Cafe Dancers
Autor: Russ Wagner, San Rafael, CA, USA
Mides: 36 x 48 inches
pintura a l'oli en llenç

Fantàstic, ha sortit! Ara, la fitxa tècnica de l'obra:
Carme Cabús | 27/05/2008 a les 15:41

[Respondre]

Títol: Cafe Dancers
Autor: Russ Wagner, San Rafael, CA, USA
Mides: 36 x 48 inches
pintura a l'oli en llenç

Ballet Of The Shadows
deòmises | 28/05/2008 a les 11:05

[Respondre]

Ballem al ritme de les tenebres
Que ens han inundat l'ànima
De llàgrimes seques.

(Per a trobar la fi inevitable i propera
No cal córrer, no cal desesperar-se:
Ens segueix amb passes més veloces.)

Ballem amb la música de la Mort,
El rèquiem entonat per a nosaltres,
Entre llavis que enterren la putrefacció.

(Per a trobar la fi propera i inevitable
Només hem d'alliberar el temps
En l'eteri vellut vermell que et vesteix.)

Ballem fins a l'eternitat entre monòtones
Mirades i música trista...
Som sols aparença

d.

No llores por mí, amada mía
Xantalam | 28/05/2008 a les 20:43

[Respondre]

Besades amb regust amarg de rom
Música que plany
l' absència inapel·lable
Desconsol de passió trencada en dos

Ballen l'un en l'altre
en el darrer i més trist batec
Llargues cames trenades
en intent de no voler mai deslligar-se

No llores por mí, amada mía
Plora pels que moriren
abans de trobar-se

Tango del raval (fora de concurs)
Carme Cabús | 29/05/2008 a les 17:27

[Respondre]

Penetra la nit molla dins del bar del raval,
tan blava com els somnis, tan espessa i lliscant.
Regalima i s'escola pel terra desigual,
porta frescor humida a la tristor rasant.

Damunt de cada taula hi fa un bassal de porpra
i els vidres de la porta la transpiren,suaus,
i amoroseix tot l'aire i fa les llums més tèbies
i esponja i torna vívid l'ambient del vell local

on ara hi vibra un tango que eleva el seu misteri
i impregna amb el vincle el dins dels parroquians.
Bandoneja l'orquestra i la tornada fibla
per la cintura prima de la noia dansant.

El seu galant la porta com una maga fresca
i es contorneja ràpid el seu maluc carnal.
De pressa gira i gira, i un Gardel sil·labeja
amb una rosa al llavi el ritual del ball.

I la pobresa minva i la nit és lluenta
i escalfa fora i dintre i treu la pena cruenta,
i torna vermell igni el vestit de la xava,
amb la sabata alçada per un taló fragant.

Es fa la nit daurada al ferm punteig del viure
somogut pel greu ritme del gir que va bressant,
i homes i dones baden al cel i a la celístia
un desig de carícia, un delit naufragant.

I lluentor argentada, com xarol de nit plena,
gosa espurnejar alada entremig de l'esquerda
de vides enfonsades a una mar que sospira
ser com la nit de rica, i bella, i estelada.

Els dansaires
F. Arnau | 29/05/2008 a les 20:40

[Respondre]

"Vull cantar la cançó aquesta en tango
i estrènyer contra mi una dona..."
"Encara el tango" -OVIDI MONTLLOR-

Hi ha un Casino de poble
i al pick-up sona un tango
amb la veu de Gardel
arrastrant les paraules.

És un tango malastre
com el groc al teatre,
doncs, parlava de viatges
i no va tornar més.

Els dansaires són joves
i arrosseguen els cossos,
com Gardel les paraules,
fent servir les mirades
i el llenguatge del gest.

I tothom a les taules
vol estar en la pell
d'aquells joves dansaires;
uns no tenen parella
i altres són massa vells...

***

FRANCESC

Hem perdut el pas, amor
Dolça Parvati | 30/05/2008 a les 12:13

[Respondre]

Hem perdut el pas, amor,
Sols queda el bruc d'aquestes ínfimes paraules,
Aquests tristos garbuixos enllaçats per la tendresa
Que són ara encenalls d'absència fosca.
Hem crescut?
S'han eixamplat les nostres ànimes d'oblit?
Jo només veig el desert i la derrota.
Torne a la nuesa, a la muda solitud
I el buit amera el meu recer de dona sola.

Aviat seuré entre aquests cossos absents
Mentre el carmí del meu vestit esdevé ombra.

els dansaires del cafè
Galzeran (homefosc) | 30/05/2008 a les 18:14

[Respondre]

Aclaparadora vitalitat
viscuda en l'extrem
que els estreny
de la seva braçada.

Brutal crit ancestral
neix dins del silenci espectral
i els transporta per l'entorn
confonent els seus passos
encreuats en el vell mig de la sala
d'un cafè del barri vell.

Atracció, resistència.
Aferrats són com dos imants
de pols contraris
que sense remei es tenen
lligats, entrecreuats,
creant un sol cos
i no dos.

Una sola forma
de dos caps,
creant la il·lusió de mil peus
que volen,
ni el terra toquen
llisquen i s'arrosseguen
en un sospir dels espectadors
que com babaus
se senten atrets
per aquell punt negre i roig,
esborrant tots els altres colors
que els envolten,
i a ells
tant els importa.

Volen sense alçar-se.
evadits arran del terra.
Volen arrossegar-se fins assedegar-se,
l'un de l'altre.

Els dansaires del cafè s'atrauen
s'apropen al final
de la música casual.
Clavats
en els seus ulls
en els colors que transiten
com en el vol
es miren
i s'obliden del seu entorn.

El cel és la dansa
que els seus cossos atansa.

El món per escenari
encadenats i encantats
de les mans agafats, suats,
cossos arrapats
han vist néixer figures
que en un compàs moren.

Art efímer
gest vital,
la música s'atura.

Aquells que l'han vist
i no l'han viscut
saben que
entre els seus alenars,
entretallats, rítmics,
alguna cosa s'han perdut.

Surts a ballar amb mi?
llamp! | 30/05/2008 a les 19:20

[Respondre]

"Perquè ballar... és somiar amb els peus"

Joaquín Sabina

En un cafè
revestit de càlides emocions,
ens trobàrem per ballar.

Envoltats d'un públic bohemi,
esdevinguérem el centre d'atenció
i férem les estrelles brillar.

En la nit dels èxits,
fóren moltes les cançons
que aprenguérem a cantar.

En aquell terra marinat de blau,
el beige vertical en pigmentació.
I el teu vestit vermell que oí cridar.

Jo, amb camisa blanca,
corbata de morada sensació
i vestit fosc per estimar.

A la primavera ens deviem,
tot cercant l'òptima entonació,
al pas que els malucs férem vibrar.

En el ball de la taverna,
trobàrem la incitació
per estar ben a prop i somiar.

El meu alè olí a cireres,
la teva trossa en acció,
Quina parella fent-se desitjar!

__________________________
llampec

Cafè incandescent
Rita O'Neal | 30/05/2008 a les 19:22

[Respondre]

Tarda rutinària, prenent el cafè,
lleure per beure, poder parlar calmosos,
trobar-se amb amics o companys d'esforços
i deixar parats maldecaps i quefers.

La porta oberta beu llum refulgent.
El local s'amara, uniforme i blau,
d'una intimitat rara i suau
i expulsa dels clients l'esgotament.

El vestit incandescent marca els revolts
sinuosos del tango que ballen junts,
trencant la monotonia del conjunt,
guardant tímidament distàncies i rols.

Cercador

Llista categories

Recomanats editora

Detall intervenció

REPTE POÈTIC VISUAL (intent)

Respostes

Respon a aquesta intervenció

Nous recomanats editora

Últims comentats

Nous més llegits

Nous més comentats

Nous més votats