COMENCEN LES VOTACIONS (Repte Poètic Visual 32 [3x2]: Munch+Canova+Dalí)

Intervenció de: deòmises | 16-04-2008

---

Tretze propostes formen el Repte Poètic Visual 32 (encara que el poema de ginebre estigui fora de concurs, segons la nota de l'autora, que adjuntem). La inspiració ha desbordat els nostres poèticoreptaires i ens agrada, deixant a banda la proposta escollida. Perquè, en la nostra opinió, és clar, la participació és el que ha de comptar. Bé, no ens allarguem més. Us deixem els 13 poemes (entre parèntesi es fa constar l'artista triat) per a que els voteu en el termini de les 24h següents, és a dir, fins a dijous a les 20h. Bona sort a tots!

RECORDEU: 2 vots per relataire (sigui participant o lector); per als participants, es pot fer ús de l'usuari Repte poètic (usuari: reptepoetic, contrasenya: reptepoetic)


1-EROS I PSIQUÉ, de Rita O'Neal (Canova)

Psiqué i Eros,
l'ànima i l'amor,
juguen una partida
d'estimar-se ben fort,
d'amar-se sens mida,
esquivant la dissort
de l'enveja d'Afrodita.

... que són diferents:
ell amb ales i fletxes,
els instruments
per tocar-la d'amor
i fer-la volar a ella.

Ell, sigilosa au nocturna;
indecisa i confiada, ella.

Bellesa mortal,
ànima i ment
amb el melic com a infinit,
el dubte se li planteja,
important, sembla:
com conèixer el seu marit?

La identitat del seu amant,
un brutal turment
que li esvaeix l'amor i la vida
per una gota d'oli bullent.

Quatre proves d'Afrodita,
per retornar al seu amor.
La temptació guanya embranzida,
i, a la darrera prova,
l'ànima resta en etern repòs.

El compassiu Amor,
que encara desitja i és valent,
amb la benedicció de Zeus
l'allibera del son profund
i recupera la seva ànima somnolent.

I tots fan les paus,
per viure en pau a l'Olimp.

2-El crit "inequívoc" d'Edvard Munch, de llampec (Munch)

Sóc una ment escindida,

entre el plor dubitatiu d'un cel que crema sinuosament,

i, un paisatge amb un llac i unes muntanyes,
que es fonen amb destemprança, allà on és fugaç la tenebra,

sobre

les idees vulnerables d'una cridòria peremptòria
i, enrarida, per una atmosfera compactada i desfigurada.

Ploro
a l'uníson que alço els braços en un ambient trescat.

I em tapo les orelles,
per evitar el cataclisme descabellat i rebec
que s'aproxima davant meu.

Oh voracitat malaltissa!
Oh cel de vigoroses barres i ulls de quars!
Oh perspectiva voluble inspirada en el caos roent!
Oh Maquiavel!
Oh calavera ignominiosa!

No vull fondre'm amb l'abstracta esquizofrènia!
Com és possible que el pont em dugui a tots ells ?!?!

Dono l'esquena
als que em dobleguen l'enteniment.

El meu enteniment,
que navega sense nord, ni brúixola...
per la sofrença i les remors insospitades del vespre.

M'imbueix a emmalaltir
aquest quadre descerebrat i roí !

Sortós i venturós
caic rendit als peus de la iconografia càustica i capciosa...

i d'estrafeta visió extemporània
de qui m'ha pintat.

3-El crit (Sonet irregular), de Francesc Arnau i Chinchilla (Munch)

Crida ben fort i tapa't les orelles
que un cel ben roig et va a caure al cap,
no estàs tan boig com sembles pel teu gest
sinó més bé, tan sols vols estar sol,
cercar el silenci per retrobar el teu seny,
en aquest món curull de decibels.

Avui no val tenir iniciativa,
tampoc no val la solidaritat,
tan sols volem ser els primers en tot
i trepitjar aquells que ens fan ombra.

No estàs d'acord amb la modernitat,
per això no vols parlar amb els veïns
ni contemplar la mar i els vaixells,
tan sols cridar per espantar els teus mals!

4-Crit en silenci, de Frida/Núria (Munch)

I somniava que boires tenyides de roca roja
ofegaven el gran cel blau,
que la mar embogia de dolor
i bramava cargolant-se
com una serp a ple sol,
i s'ho mirava esgarrifat mentre
sentia com el seu cos es transformava.

Per no sentir el bram de l'aigua
ni el plor del vent, es tapava inútilment les orelles;
descoratjat s'adonà que s'havia tornat
de pasta tan flonja, que la veu ofegada
per la por
s'enganxava dins la seva gola.
Només els seus ulls oberts com cavernes
cridaven des del mutisme frenètic
que s'esdevé d'un mal son.
Però, ell no ho sabia.

5-Una vida que junts val la pena viure, de Thaïs (Canova)

Em vull entregar a tu,
deixant enrere la por.
Em vull entregar fràgil i intensa.
Vull estimar-te la resta dels meus dies,
donar-te tot el que tinc.

Àngel amant que cuida de tu cada nit,
que romandrà al teu costat
sempre, per sempre.
Anhelo compartir amb tu els millors moments
d'una vida que junts val la pena viure.

Nedar per les aigües d'un mar
més blau, més profund, més clar
si la bellesa i l'eternitat
em deparen el teu ésser.

6-Deliri Dalí, de Montse Canes i Giner (Dalí)

M'estremeixo cada cop que t'acostes,
quan sento els teus llavis en el meu secret,
després del llarg camí que has emprés
des de els meus cabells fins a trobar recer.

Traces en el meu cos una corba definida
dibuixada amb el rastre de la teva saliva,
uneixes els meus pits amb la meva cintura
i en el meu melic hi dibuixes una lluna.

T'entretens dolçament allà on estic humida
et sento com un violoncel fet a la meva mida,
aferrada als teus cabells t'empenyo fort
contra la meva cadera intranquil·la.

I tu segueixes acaronant-me amb fragilitat
amb por de trencar-me les ales
ja que dius que el meus cos t'ha recordat
una oreneta amb les plomes trencades.

Segueix aferrissadament una lluita en silenci
ens mirem als ulls sense saber escollir
dubtem per que la delicadesa no es trenqui
i el desig furiós que em senyala per posseir.

I de sobte et sento més endins que mai,
empenys fort el meu cos i el teu, el nostre cos,
m'impregno de la suor del nostre ball,
et sento en el cap, en l'ànima, en el cor.

Les orenetes arriben el mes de març
i amb el fred tornen a marxar,
però n'hi ha una que en la cua té un dibuix
i està pensant en no emigrar.

7-Desguàs, de gypsy (Munch)

El cos m'és presó i masmorra,
em desgavello per dins
mentre cerco el desguàs
inert de l'escapada.

Marees de dolors compareixen
estoiques al meu darrera
i el crit és adormit encara

dins l'estranyesa indiferent
d'aquell qui m'habita
en silenci sepulcral.

A la fi, brolla sonora
la fam per fugir
i dissipar el suplici.

8-esbossant presències, de kispar fidu (Canova+Munch+Dalí)

Fred de marbre
sota els dits.
Fredes abraçades
entre els petons,
de cors afligits
sota els records.

Ales d'àngel.
Fletxes d'amor.

Silencis caient
sobre rostres presents,
resseguint-ne la pell,
mentre ells són absents.

*

Trenca el ritme
un crit atordit.
Exclamant-se d'un dolor
que ni ell es coneix.
Gravant sobre el rostre
aquell plor acovardit.

Pors amagades.
Desesperances cantades.

Esmolant-se la pell
lentament va perdent,
la serenor d'uns presents
que quedaren absents.

*

Ratlles desdibuixades,
rere mirades forçades.
Somiades vegades
comptant els espais
que separen en tons
els compassos d'orenetes i violoncels.

Cues corbades.
Contorns d'instrument.

Simetria de cossos
en moviment,
fent-ne dels sons
el regal més plaent.

9-L'últim crit d'Eros (Geni Boig), de Sergi Yagüe Garcia (Dalí+Munch+Canova)

La vida caminava en equilibri
per sobre el fil del violoncel,
a sota, l'abisme es disparava,
i el silenci obtús conformava el Crit.

Tu, la meva Psiqué,
volava cap el teu redós
-com si fos un Eros de marbre-,
i li calava foc als teus arbres,

per incinerar-me en alarits,
la realitat s'engolia, espiral,
sota estrelles pentagramades
i orenetes d'oníriques ales,

travessava el pont on les misèries
udolaven a la meva ment cansada,
"no trobaràs mai més la teva fada,
el teu seny, les teves paraules!

i em deien el Geni Boig aquells que no coneixien la meva rauxa,
aquells alarits que em coltellejaven el pont de la mirada,
però jo no era el Geni, ni jo era el Boig, jo era Eros, Eros!
i era Psiqué la meva musa, la meva raó, la meva por: la meva Gal·la.

10-Paüra al ple, de boeing (Munch)

Dolor que desfà
l'arrel i l'entranya,
la realitat xiscla
com un doll de lava.

Volcà que corroeix
cel, terra i aigua,
l'aire és el sulfur
que crema i inflama.

Horror abissal,
fondo com tenebra,
metzina mortal
que l'angoixa impregna.

Patir sobrehumà
que esfondra sens fre,
huracà que arrasa,
crit, paüra al ple.

11-Tortura, de pentinella (Munch)

Es fa calavera
el seu rostre humà,
pres pel xiscle-crit
que sencer el desfà.

Neix de dintre seu
i és dolor embravit,
tifó que s'enduu
el seny i el sentit.

Estreny amb les mans
el nucli del so,
horror desfermat
que esclata com tro.

Balandreja el pont
damunt de l'abisme,
la terra i el cel
esdevenen sisme.

Espant que contorça
els cims i els afraus,
tortura espessosa
corbant-se en allau.

Sofriment letal,
turment embogit,
dolor espetegant,
magma espaordit.

12-Tenebra, de Carme Cabús (Munch)

El crit és infinit,
el magma s'ha fet pedra,
cap a la mort va el temps
i el riu ja no té llera.
Damunt del desgavell
només cau la tenebra.

Auca de l'instant previ, de ginebre (Dalí) (FORA DE CONCURS)

Benvoguts Salgado i deomises:
m'he inspirat i tinc una mena de poema, però resulta que dificilment em podré connectar la setmana vinent i per això el presento fora de concurs, perquè no podria assumir ...en cas que....
Però he escrit això inspirada per "Les orenetes i el violoncel". Merci!

**

Arrufa el nas i el bigoti
simètricament rinxolat,
i la barbeta tibada,
el llaç al coll anusat.

Batuta en mà relaxada
elegant gest preparat,
poc a poc es posa als llavis
l'índex amb suavitat.

Silenci previ a la solfa
el moment més esperat.
Seriosos estan els músics,
els braços i els arcs alçats.

A punt de fregar la corda
amb màxima intensitat.

Ja escalaten els violoncels
el concert ha començat!

S
algado+deomises

---