Repte Poètic Visual 28è: GERNIKA de Pablo Picasso

Dóna'm la por del cavall i de la llum.

El gebre del glacial em crema, blava decadència que em consumeix
Lentament. En la quietud, l'arrel del marbre dins meu es clava
I no la puc arrencar del meu pit avesat a sofrir.
S'ofeguen el crit i el plor en l'agonia, silenci del tornaveu i del soroll.

Dóna'm la temença de la innocència.

Suporto el crepuscle fratern que s'acosta amb ales de ferro, amb llavis de sal.
Porta en ells el bes de la callada foscor, on es perd la paraula més pura.
En el seu erm clos caic, vençut per la fadiga.
M'encadena a la baula més rígida l'ert lligam que m'aferra
Fermament al turment d'haver de veure l'angoixa de la meva pròpia porpra.

Dóna'm la desesperança de la mare i del fill.

Les ombres embalumen el llum cegador que dóna més fosca a les tenebres
En el laberint embolicat del seu intricat embull.
La mitjalluna encara recorda el deliri dels güells inútils del roure mil·lenari,
Corcat per les flames de l'acer, balmat pels estèrils fruits,
Sense clemència, del cruel còndor?
Encara busca l'ocell que, desolat, no cercava
El blau cel enmig de l'atzur moribund que l'empresonava?

Dóna'm la feixugor del cadàver i del clam.

La romeva veu del pelegrinatge de la vaga brisa
M'avisa del pou de l'oblit que engoleix el record de la lluita,
La vana lluita de l'home contra ell mateix, que cau en l'abisme
De l'odi i de la fúria, de la vergonya i del sofriment.

Dóna'm la mirada dels mil ulls per a recordar l'horror en la tenebra de l'amnèsia.

Ferro

Ferro clavat al cel, rellisca cruel
I estripa el blau, quan cau,
Preveu la sang, quan llevi el fang.

Arrossegarà l'arbre
Trencant núvols de marbre,
O tallarà la carn, el sabre.

Com crida el colom?
Tot és tort, la mort i el plom!
Poc marge deixa el foc,
Roig boig ofega el goig!

Xiulen les bombes quan la veu replica,
Esclaten i maten i ofeguen Gernika,
El poble és tot sang quan les campanes repiquen.

Als ulls el terror, l'horror dins el cor,
Les boques evoquen l'udol que provoca
L'esclat a la soca de l'arbre de roca.

I el ferro trenca l'aire com un gerro,
El plom fon el nom, la infàmia es justifica.
Però la memòria no oblida
La vida a Gernika.

Sergi

Lectura iconogràfica del quadre, de dreta a esquerra...

"The Gernika is symbolic...
allegoric. That's the reason I've
used the horse, the bull..."
(Resposta de Picasso a Kanhweiler -1.945-)


L'esclat del bombardeig a la finestra,
Europa que fuig espaordida,
enlairant les mans a un cel en flames,
i Venus brandant el cresol,
mentre la Fúria increpa al déu del Sol,
un Hèlios amb pupil·la de bombeta
com el Déu de l'Antic Testament
que tan sols era verb i tot ho veia...

El cavall de la Batalla d'Anghiari
que Rubens va copiar de Leonardo
travessat per la llança d'un soldat,
la mort de l'Art amb un gest terrible
com un gegant ofegat al Gran Diluvi
i el negre brau, el símbol de la guerra,
amb la cua que sembla el Vesubi,
carn de dol, d'espant i de misteri...

I la mare, amb el fill mort en braços,
tanca el quadre i la porta de l'esquerra,
mira el cel mentre cerca consol,
i de la nafra terrible del cavall
sortirà un ocell que, en el futur,
esdevindrà l'ànima d'Euskadi.

***

FRANCESC

Crits histèrics de desesperació i impotència
sang que regalima omplint rius vermells
mort injusta escampada per arreu
destrucció de llibertats tallades de soca-rel.

Malson que és repeteix al món oníric
no deixant ni un moment de respir
a qui ho va veure, a qui ho va viure
mai podrà esborrar l'horror d'aquell infern.

La bogeria és farà present intentant alleugerar lo insuportable.
ànimes ferides de mort vagant erràtiques
buscant a voltes els essers estimats i perduts
oblidats pels culpables de les massacres comeses.

Massa sovint és repeteix aquest quadre en algun lloc
l'atrocitat humana no té remei, ni mesura
animals ferotges atacant indefensos innocents
cada cop hi ha més masses conscienciades
teixint poc a poc una xarxa atapeïda per frenar el poder del mal.

La mort s'ha vestit amb el teu rostre
tot és un camp de roselles adormides,
rius de sang flueixen a batzegades
i aquesta olor de gangrena oberta
em fa estimar el darrer alè de vida.

Ulls esbatanats, nafres vives encara
naveguen en cossos d'infants doblegats
on l'esperança es dilueix en un instant,
i aquest desaparèixer amb un dolor a martellades
és morir dues vegades, ser molts cadàvers alhora.

Restes, runes d'humanitat descansen a Gernika,
brillen, espurnegen com estels incombustibles
dins un cel que encara plora la vostra mort injusta
seguint el crit eixordador de la història soterrada
que clama al món sencer el vostre dolor esquinçat.