REPTE 313: Llibertat absoluta

El Lluís baixa per l'escala procurant no tocar la barana oxidada. L'olor de col bullida se li escola dins els narius i li provoca un record difús de la seva àvia, col i bledes, dos tallets de rap, quan fa que no menges calent? Tots els vells fan olor de col bullida, es creu que pensa, sense pensar. Surt a fora i nota el xim-xim que li comença a mullar la jaqueta d'ant que sempre du, ja mig repelada. Sap que d'aquí a no-res tindrà una olor de pell putrefacta envoltant-lo com si fos la tinta defensiva del pop empipant-se. Avui no lligaré, pensa, aquest cop plenament conscient. Tant li fa, potser entrarà a sentir un concert d'alguna vella decrèpita que sempre es queixa que els seu marit sarasa li porta els amants a casa quan ella estrena les seves obres infumables i li taquen els llençols de semen barrejat amb merda. O s'entretindrà mirant com les branques de mimosa es vinclen carregades de la humitat, i quan les toques t'escupen a sobre, aigua i tintura de groc tacant les gabardines. Camina, comptant mentalment les rajoles escantellades de la vorera, i esperant sentir la veu darrera seu pregant-li que torni i poder dibuixar-se un somriure sardònic, però sap que quan un estavella la porta contra el marc no hi ha camí enrere tot i saber que segur que acabarà tornant, i es titlla mentalment de covard. No em siguis melodramàtic, ara t'hauries de rebolcar per terra i fer una escena que no es creu ningú, ja no ets un galifardeu, no ho has sigut mai, ni de petit t'has cregut els teus maleïts espectacles. Hola, hola, que hi ets, algú una mica llest aquí dalt? La Gran-Via sembla una estació de metro a les tres de la matinada d'un dilluns, els plataners polsosos ploriquegen gotes de sutge aigualit al damunt de l'asfalt. Potser aniria al cine a veure un cop més els somnis d'un seductor que no ho ha estat mai, optar per no dir res a ningú o entrar en un bar desconegut i fer veure que és un dels milers que passen les hores a la barra cremant-se l'esòfag. Encén el cigarret número catorze, i de seguida voldria oblidar els recomptes de cada dia, recomptes sil·làbics automatitzats, cent-vint-i-tres graons fins a la porta de fusta macabre, tres-cents-tretze dies sense follar. L'ombra allargassada de la tragèdia que mai no arribarà, de les renúncies autodeterminades amb fermesa. Les decisions mai es prenen, s'assumeixen, et devoren, et corsequen. L'olor de pell podrida es declara vencedora de la batalla. Només ha aguantat una hora. Tornarà a pujar les escales, aquest cop repenjant-se en la barana oxidada i deixant-se convèncer per la col que l'empeny cap a casa.

X.

" L'ombra del brúfol,
preludi de la Parca
quan vé de sobte."
"Thànatos" -HAIKUS DE L'AUTOR-


El bosc de pins, carrasques, ginebres i mimoses. Les alzines del bosc, el bosc mediterrani tan càlid i tan nostre.

Estem en l'Abril, i del cau han eixit la camada de ratetes. Van a fer les primeres passes i, tanmateix, no saben què es poden trobar. Hi ha llavors silvestres, hi ha nous, aglans i avellanes que han romàs al terra des del darrer esplet. També hi ha matolls, bolets i fulles tendres... I sobretot, molts, molts insectes de totes les aparences possibles; Hi ha de lents i de ràpids, hi ha de lletjos i de bonics, hi ha de grossos i de prims, de ferotges i de manyacs...

Som a Beniatrol, poble de l'Horta que alhora és el llindar amb el secà. També hi ha algun bosc verge com aquest, malgrat que abans hi havien molts més. Al mateix temps, un brúfol roman damunt de la branca més alta del pi més esvelt. És de nit i hi ha lluna plena. Amb els seus ullots de plat, com un objectiu fotogràfic, va escanejant tot el camp. Les seues orelles, triangulars i equilàteres, van processant com en un "PENTIUM IV" tot el que reben.

Els sorolls del vent, de les fulles, de l'alè dels éssers grans, i dels menuts també, són assimilats pel seu cervell d'animal superior,
amb capacitat per a rebre tota la informació i actuar en conseqüència.

Aleshores, un dels ratolins, el més feble i malaltís, es despista una mica dels germans que de sempre l'han titllat de "trapatroles". La mare que estava a l'aguait, el perd de vista també. S'ha posat a perseguir una petita panerola. A cada aturada de l'insecte, ell s'atura tot astorat i espaordit, una mica empipat, com un galifardeu en hores de servici.

Mentrestant, dalt de la talaia, cada moviment, cada aturada, cada petita relliscada, són enregistrats pel brúfol, com si es tractés d'un documental televisiu, d'aquells que feia Fèlix Rodríguez de la Fuente pels anys setanta. De sobte, com en un llamp, en tan sols un impuls, el brúfol aprofita la força de la gravetat i, amb les urpes, pren el petit ratolí i s'enlaira fins la seua branca. El ratolí, només amb l'embranzida del colp, perd el coneixement i s'enfonsa en un túnel amb una llum blanca al fons. Això sí, al llindar del túnel posa ben clar (no en català): "ONLY MICE", en lletres rogenques de format digital i, a més a més, fent intermitències per tal d'evitar equivocacions.

El ratolí ja és mort, però abans s'ha adonat que els darrers instants de vida terrenal han quedat enregistrats com en una pel·lícula. Llavors amb tranquil·litat, doncs té pel davant tota l'Eternitat, es posa a veure'ls i, quan ja s'està acabant, atura el darrer fotograma. Fixa la imatge, l'amplia i la millora, afegint-li tots els efectes que la Mort li ha dut al seu abast (cromatisme, contrast, lluïssor, etc.).

Es pot veure amb claredat una ombra que reconeix al moment. És l'ombra del brúfol!


***

FRANCESC

Des de que ella pogués recordar la Simona estiuejava a Eivissa amb la seva família. Li agradava disfrutar de la tranquil·litat de la illa i de la bellesa de les seves platges. Un paisatge realment molt diferent de la trista Edimburg. Va ser en un d'aquells estius quan va conèixer l'Adrià, un tipus que les males llengües sempre presents a qualsevol lloc titllaven de galifardeu i malcurós però que en realitat era el noi més amable, sensible i atent que la Simona havia conegut mai. Es van enamorar de seguida i van viure una de les històries d'amor més maques que mai han existit.
Durant les vacances passaven gairebé tot el temps junts ja fos a la platja, navegant, de festa, etc... L'únic moment que empipava tanta felicitat era quan a finals d'agost arribava l'hora de l'acomiadament. A pesar de que seguien comunicats la resta de l'any gracies a les cartes no podien evitar sentir un gran buit al dir-se adéu. L'Adrià, per a que la Simona portés una part de si amb ella li regalava sempre mimoses doncs eren les seves flors preferides.
Des d'aquell moment cada dia que passava significava per als dos un dia menys d'espera per a que arribés l'estiu següent però de sobte una carta ho va canviar tot . La Simona li comunicava al seu estimat que aquell seria l'últim estiu que la família passaria allà, els seus pares havien decidit vendre la casa.
Durant tot el temps que van estar junts no van voler parlar del tema, volien viure cada moment intensament perquè en el fons els dos sabien que segurament serien els últims que compartirien però el temps no s'atura mai i va arribar el dia fatídic. Semblava que tot s'havia d'acabar però l'Adrià no estava disposat a que fos així i va fer l'única cosa que podia fer. Va presentar-se a casa de la Simona i li va demanar que no marxés, que es quedés amb ell i així poder formar una vida junts. La noia plena de pors i de dubtes finalment va acceptar l'oferiment doncs tampoc volia perdre el seu amor.
Els sis anys que va durar la seva història van ser els més feliços de les seves vides, cap dels dos es va retreure mai la decisió presa, al contrari, cada dia estaven més convençuts d'haver triat el camí correcte però un dia el somni es va convertir en el pitjor dels malsons.
Quan la Simona va rebre la notícia de la mort del seu estimat en un accident mentre navegava el món se li va caure a sobre. No sabia que fer, com reaccionar. Sentia que tota la seva vida es consumia per segons. Se sentia tan ofegada en aquell lloc que al dia següent del funeral va abandonar Eivissa per no tornar mai més enduent-se amb ella tan sols els records.

LA FUGIDA

La Laia s'ha posat el perfum que més li agrada; aquell que té tocs de mimosa, lliri i tulipa; aquell d'aroma dolç, suau i discret, però sensual.

Avui ha quedat amb el galifardeu d'en Jordi; aquell que tothom titlla de vago i poca-solta; aquell que li ha robat el cor i l'hi ha fet tocar el cel, descobrint-li l'art d'estimar amb els seus cossos nuus i joves.

Quan el veu, la seva cara reflecteix felicitat i sorgeix d'imprevist un somriure discret. Quan se li apropa, li envermelleixen les galtes.

Cadascú porta una maleta a la mà, tot ha estat meditat i pensat fins a l'últim detall. Volen estar junts i l'única solució és la fugida.

Els pares de la Laia creuen que en Jordi no fa per ella, és massa gran i al poble no està ben vist. Però ella ho té clar, vol ser lliure d'escollir el què li dicta el seu cor, vol que no l'empipin més i li deixin viure el seu amor. Vol respirar tranquil·la. Ha mirat de fer-los entendre els seus sentiments i alleugerir així les seves pors, però no hi hagut manera. En Jordi no ho volia, però finalment l'ha convençut i, ara, tots dos porten una maleta amb els seus objectes personals per començar una nova vida, lluny de tothom.

El tren surt d'aquí a 3 hores i 13 minuts, el seu destí és incert, però el bitllet arriba fins a Limoges - França. Les hores es fan llargues i el neguit va en augment.

En Jordi mira la Laia, se l'estima de debò. Ella és l'única que creu en ell, però, de cop, inevitablement, comença a pensar que el què fan és una bogeria, que potser sí que ell és massa poca cosa per ella i que es mereix quelcom millor. Quin futur li podrà donar sense feina, sense casa, sense estudis? Si tant l'estima, perquè li ha dit que sí? És tant bonica... Li acaricia la mà i la besa, la seva cara mostra il·lusió. Li torna el bes.

En la llunyania se sent com xiula un tren i el so que s'apropa En Jordi dubta uns instants, però de sobte, decideix ser valent i s'aixeca, l'abraça, li diu que l'estima.
El tren xiula més fort i repetidament. La Laia, perplexa, tanca els ulls unes fraccions de segon. Els frens de la locomotora es claven i un xiscle d'algú rellisca per l'aire. Calfreds, crits, desconcert,...

...

La Laia cada any acudeix a l'estació, amb una maleta a la mà i un bitllet. Espera sempre al mateix banc d'aquell dia i, quan el tren arriba, recorda la seva fugida i els somnis que enterrà en ella. Després, desapareix silenciosament cap a casa,. Encara no ha entès mai perquè ho va fer... a vegades, pensa que potser la gent tenia raó. Mentre torna, el dolor li estreny la gola i les llàgrimes li regalimen rostre avall...