Repte 296: UNA HISTÒRIA D'AMOR

La mort per amor de Gaia


El clima s'havia capgirat els últims cinc mesos. Totes les glaceres s'havien fos ja i milions de quilòmetres quadrats de terra havien desaparegut sota les aigües.
Totes aquelles advertències, mai escoltades, havien acabat per convertir-se en una cruel realitat. La fi del món, per molt que a la raça humana sempre li hagués semblat una cosa llunyana, inversemblant, havia arribat sense cap mena de dubte.
Les tempestes, els ciclons, els terratrèmols, s'havien convertit en l'èpica banda sonora dels dies, juntament amb els crits desesperats de tots aquells que intentaven sobreviure al desastre.
Però tot s'acabava.
Gaia agonitzava veient agonitzar els seus fills i filles. Al seu interior, plorava. Mare amorosa maltractada fins a la mort, no podia evitar desfer-se en el drama del seu amor no correspost.
Encara havia d'escoltar les malediccions d'alguns, preguntant entre crits i laments què havien fet per merèixer aquella fi.
Què és el que heu fet?, es demanava Gaia, currulla de pena, més aviat és què és el que no heu fet, fills meus…
Mai m'heu estimat.


Sergi Yagüe

Ei, xicona! Ací la tens! (De penitència, perquè em perdones.)
Sent no haver fet res millor. Es fluixeta, però clàssica. Com 'Casablanca', que es salva per les interpretacions.




1987
El dia albirava. L'ull quasi immòbil del sol tenyia de color coure brillant el verd de les falgueres. Uns cavalls i unes vaques, més amunt, menjaven la gespa de l'actual prat, peu de pista cobert de neu a l'hivern. Una alenada tèbia d'humitat embolcallava l'ambient. Un viatge final de curs divertit, extraordinari, èpic.
Xavier anà a buscar Cèlia, sense escoltar les rialletes dels companys de curs. Trucà a la porta de l'habitació.
-M'acompanyes?
Només un moment després, al jardí de l'hotel, Xavier féu la pregunta. Tot seguit, un bes continu i una llarga abraçada dels dos. Ànimes unides sota la claror primerenca d'un nou sol, d'una nova llum, d'un nou dia. Eternament, amor.


2005
Xavier, recolzat a la finestra, esguarda els llums desdibuixats dels poblets de la vall, aquells més pròxims, fixant-se en els colors més que no a llur distribució. La major part, ataronjats, d'un safrà grogós; d'altres, blavencs o verdosos, segons el moment; alguns, d'un vermell intens, com de cirera. Colors inversemblants, tènues, fantasmagòrics. Una palpable sensació de quietud l'envaeix, aquesta nit de pluja sense son, mentre escolta, al darrere, el profund respirar de la seua companya, dormida al llit.
Aquesta tarda ha deixat llesta la preparació dels cultius, al laboratori. Se n'adona dels intermitents cops de les gotes als vidres de la finestra: "La pluja em duu el seu record… Cèlia, què fas ara?"

Cèlia s'està amb un profund silenci una bona estona. Sent als muscles el cansament acumulat en aquest trimestre. Viu sola, en aquell poblet muntanyenc on té al seu càrrec una classe de Primària. "Amor, sols un: el primer".Cap jove l'ha capgirada mai d'aquesta premissa.
Ja la pluja ha aturat la descàrrega. Al cel, els primers rajos del sol es mostren, al temps que a l'herbam humil de les voreres dels camps, els caragols més matiners, sense cap humà que els moleste, comencen la pastura.
Oblida per un instant els alumnes, ofegats en aquell decisiu examen, i mira la finestra. "Moltes vegades em ve a la memòria Xavier… I és que la pluja em duu el seu record… Què serà d'ell?"

SALUT I REBOLICA!

-Adam, m'agrada compartir amb tu la nuesa i que entris dins meu. M'agrada tancar els ulls per sentir-te més a prop; escoltant els teus batecs, els gemecs i captar la teva olor. No saps pas com t'estimo...

El primer home no sap quina cara posar. Deixa de magrejar el pit que té a la mà i mira al sostre, esmaperdut. No entén pas de què li parla l'Eva. El cap li dóna voltes. Tot plegat li sembla inversemblant. Recorda que quan Déu li va dir: «No és bo que l'home estigui sol...» (perquè Déu el veia avorrit i s'adonava que el dia se li feia llarg i la nit feixuga) Adam més aviat s'imaginà un col·lega per fer l'enze, dir bajanades i tirar-se pets i rots rient-ne les gràcies. Però com que això hauria capgirat el pla de Déu, la cosa va anar diferent. Prou que ho sap! els dies de pluja encara se'n sent de l'estrebada que Déu li va fer per arrencar-li una costella, -sense explicar-li ben bé a quina mena de tractes es comprometia- dient no sé què d'una «ajuda que li fes costat». Ara veia ben clar que darrera del «Sigueu fecunds i multipliqueu-vos», hi havia un parany amagat.

Està clar, -reflexionava- que entre fer-s'ho amb l'Eva o tirar-se la cabra, (com abans solia fer) no hi ha color. És conscient que ha de dir alguna cosa, però quina? sap que allò que digui ara marcarà èpicament i per sempre més el rumb de la humanitat!

-Guay! -va començar-, però, mentre s'estremia de plaer, dues neurones es van trobar i del cor, xiuxiuejant, li va sortir:

-Eva, "libèl·lula africana"... jo també t'estimo! ets la peça de carn salvatge més dolça que he tastat mai. Sense tu ja no podria viure. I -dit això-, escorrent-se, la va besar entaforant-li la llengua fins on va poder.

«A veure si calla!» -va pensar.

I a l'Eva, tenint la boca plena, li va venir gana i va tenir el desig de menjar una fruita que havia vist allí a la vora. Però això ja seria una altre història.

Cada dia, quan puja a l'autobús, la seva mirada es dirigeix inconscientment cap a la última fila. Sap que Ell hi serà, ben engominat i mudat, amb aquella pinta d'executiu agressiu que tant la fa embogir.

Ella no pot evitar sentir una esgarrifança que li recorre el cos, i l'imagina dient-li algun dia si vol que l'acompanyi a fer un cafè, però sap que és perfectament inversemblant. Ell és massa guapo per fixar-se en una noia tímida i lletgeta com ella, que mai ha besat cap noi.

Com sempre, Ell baixa una parada abans. El veu entrar a l'oficina bancària que està just davant. Mentrestant, escolta com en Ben Harper li xiuxiueja en idioma estranger a cau d'orella alguna cosa sobre un tren, i se li dibuixa, sense saber ben bé perquè, un somriure als llavis.

Com cada dia, entra per la porta de darrera del supermercat 0n treballa per pagar-se els estudis a la Universitat, i troba una companya fumant-se un cigarret que la saluda amb un sec "Hola". Ja hi està acostumada... sort que el contracte se li acaba aviat i podrà buscar-se una altra cosa millor.

La feina avui no ha estat especialment dura, llevat de l'esforç gairebé èpic que ha hagut de fer per transportar les caixes de gènere del magatzem per col·locar als prestatges. Però de gent no n'ha vingut gaire.


*

Dos dies després, entre lleganyes i mal humor desperta. És el seu dia de festa de la feina, però demà a la tarda té un examen i ha d'estudiar. Acompanya el cafè amb el diari, que el seu pare ha comprat i deixat expressament a sobre la taula del menjador. Cap novetat respecte les notícies de dies anteriors... excepte quan arriba a la pàgina de successos. La nit anterior han segrestat el fill d'una adinerada família de Barcelona.
Tot i que la foto no és de la millor qualitat, de seguida descobreix de qui es tracta. I llavors tot el seu món se li capgira. Sap que els seus viatges matinals amb autobús, ja mai tornaran a ser iguals.