Dotze estacions

Na Claudia sabia que hi ha vegades que et saps més dona que d'altres, o potser és el saber-te mare de tantes criatures, un saber que arriba amb la mort, tan callada, i que d'un sol cop et planxa. I llavors et sents com un llençol cremat amb una gran taca de dolor al mig.

La primera vegada va ser la pitjor, ara, que s'acantona davant d'un mirall l'ombra se li perllonga com la d'un gran bosc, tan càlida i tan confusa alhora. Na Claudia dona llum a crits i a plors, que l'amor no li'n dona, i tants anys han passat sense dir-se res que ja només ha après a ser callada i a amagar-se els planys que neixen de les mans, del braços, de les aixelles i de tot el seu cos talment com la intensitat aclaparadora i feixuga de la suor. S'asseu davant el mirall i es baixa la faldilla de colors, les mitges de ratlles negres i grogues, i vermelles, fins a quedar-se amb el jersei ample per damunt les cuixes i les calces. A poc a poc van davallant, i finalment cauen a desgrat al seus peus on roman la resta de la roba.

No han passat ni quaranta dies de la darrera nit que ja el sent dins seu. Dins la panxa. Es troba llavors tan cansada, tan esgotada... amb les mans tranquil·les, com mortes al costat del cos. Aquell novembre l'esporuguia encara més que el d'altres anys. I cada dia havia sigut pitjor que els anteriors, els crits de nadó semblaven haver-se fet amb el seus batecs, i ara dansaven dintre seu com una euga desbocada. N'estava completament segura, poques setmanes faltaven per a que se li omplís el ventre de fred, d'estranyes tremolors, i sabia com arribaria, com tots els anteriors. Primer serien uns gemecs, no res de l'altre món, i abocada al mirall semblava intuir l'esclat, l'estela de plors, les queixes, i no només seria el fred, també endevinaria la foscor, les llums closes i aquell enyor suau que la feia arraulir-se sota els llençols blancs. Aquells que li agradaven tant, i que tenien a cada punta quatre plomes daurades que es cargolaven suaument endins. Però desitjar que tot allò acabés seria com demanar la lluna en un cove, ella així ho havia volgut, aquesta era el preu. Donar llet i amor, i perquè no, també llàgrimes a aquelles estranyes criatures. Es preguntava sovint, com podia ser que dins seu... semblava galopar-hi el món sencer.

S'ho va prometre, altre cop, quasi com un ritual, no deixaria que continués així tota la vida. Eren només amants. I començava a dubtar de si tot plegat era just per a ella. Massa bella per a dubtar de la bellesa, recordava haver llegit en un llibre, massa ingènua per a saber-se dominada. Petites pors. I tot era un desgavell al seu voltant, totes aquelles morts... no ho acabava d'entendre. Fins ara n'havien sigut tres: dues noies i un xicot.
La primera va arribar impetuosa com un crit, i la va deixar desmembrada. Tot i que no obria els ulls, el cos menut es movia enèrgicament, i semblava grinyolar udols i gemecs per tota la cambra, dos rínxols menuts se li cargolaven darrere les orelles, i recordava tota ella a una camèlia, els gestos tendres i suaus, i les llàgrimes com ruixats, aquells que sembren el camps i que com cristalls minúsculs s'arrapen a la fulla verda. Les galtes dues cireres ben roges, i va prendre la llet abocada al pit amb alegria i esvalot, sovint costava desfer-se d'ella, però quan començà a empitjorar li va destrossar l'ànima. La pell se li va tornar eixuta i els llavis tan secs buscaven els mugrons a cegues, el pit s'havia tornat desert i porós, de sobte, no hi hagués res a fer.

El caliu. Una nova calor començà a créixer amb la segona criatura i alleujà un mica el pes de l'anterior mort. Però fou tot molt diferent, aquesta arribà amb mandra, i no era tan ploraner, era feixuc i li estrenyia la pell del ventre com si hi dugués enganxades dues barres de ferro roent.
La darrera... se'n havia enamorat totalment, i recordava les paraules d'ell ben severes. Però si havien nascut del seu cos, tot allò era absurd. Els peus diminuts, recargolats, i les mans esquifides, els cabell amb olor de llenya i color panotxa, però els ulls els més especials, aquells pous on les ninetes anaven d'un lloc a un altre com les fulles dels arbres. Llàstima dels plors, al Novembre. L'horitzó es feia petit, i la llet abans abundant ara restreta, i la criatura s'aprimava sense ella voler-ho, fins que la mudesa apareixia per sobre el desordre amb un gran estrèpit. Tots el mesos eren iguals, plens d'ombres, i de mort. Esperava que ara tot anés ràpid, i que potser, per un descuit del cos, la sang li ragés de baix, concloent que no era fèrtil, i així ell la deixaria, i ja no tindria més que pocs malsons de tot allò. Però pensar-ho seria ploure sobre mullat. Seria com proposar enganys per sobre d'altres mentides.
I d'altres pitjors arribarien, l'entreacte d'aquella obra implacable no abaixaria el teló, tots els anys caurien damunt seu, la veurien vella i arrugada, tan vulgar. Però llavors les pors passarien damunt i les estacions no serien severes, esdevindrien fulla terna, el trontollar deliciós d'aquell riu, no hi hauria límits per a una descoberta inesperada, tot seria menys presència i més cançó, i no es descobriria sola, seria com prendre el vi cap a un retorn dolç, un camí fàcil a casa. Alçà la mirada i es contemplà el cos llargament. Romania intacte des de la primera vegada. Tenia clar que estar amb ell era com fer l'agost, molt més que un bon negoci. Amb el cabell esbutllat, només tres pigues noves al cos, una a tocar dels llavis, l'altre arran del melic, la tercera l'havia descobert a l'esquena, i la quarta tot just acabada de conèixer, dos centímetres avall d'on hi hauria de ser la calça. Però no li donà importància i finalment es deslliurà del jersei, quan un cop nua, pogué apreciar la seva presència. Tastant la joventut dels seus pits primer per trencar el gel, i la corba gràcil de la cintura, tímidament enraonada. No recordà que volgués dir-li res que no fos un llarg sospir d'enyor i plaer. Amant intemporal, murmurà tancant els ulls.

Temps.

Març

Avui m'he despertat amb les primeres llums de l'alba, i he sabut que s'apropava la primavera. Com una fulla d'arbre empesa pel vent ha passat entre els barrots de la cel·la una "Pieris napi" minúscula, acabada de sortir de la pupa hivernal. Blanqueta del rave, tot i que no en menja pas, de raves. Estigmatitzada pel nom, és vista com una plaga, però de fet sols s'alimenta de plantes crucíferes. S'ha parat a la meva mà, com si volgués reposar una estona d'un vol llarg i esgotador. Després s'ha posat a volar tremolosament, amb aquelles ondulacions tant característiques dels petits lepidòpters.

Al cap d'un moment ha sonat la campana del matí. Tots dempeus, a la vora de la porta, pel recompte. Número catorze. Corredor de la mort. Amb mig peu al patíbul.

Abril

Avui he sentit per primer cop el rossinyol. Sembla ser que li agrada d'estar-se en el bosc que tenim no gaire lluny de la finestra. I m'alegro que altre cop pugui dormir amb el seu cant. D'alguna manera em mostra que la vida continua a fora, que encara hi ha alguna esperança. I sobretot a la nit, aquestes interminables nits en que repasso un cop i un altre aquell brevíssim minut de la meva vida. Aquell minut. Quan es fan les dues amb quaranta un minuts, sense ni tant sols mirar el rellotge, un calfred em recorre l'espinada pujant des de còccix fins a dalt del cap. I després, un esclat de dolor, a les mans, al pit, a l'estómac.

Maig

Plou. I quin bé de déu d'aigua que s'escola entre les teules, quin repicar de campanes, quin estrèpit d'esquellerincs! Un llamp projecta la meva ombra a la paret, amb els cabells que duc tallats ben curts que trempen d'electricitat. I el tro, que ressona i sembla que podria tirar el mur de les parets, que podria abatre el dolor, l'angoixa, la desesperació. Quin bé de déu d'aigua, si és pogués endur tanta porqueria clavegueres avall, mar endins. In sha'a Ala!

Però no. Plou sobre mullat. Ara sento que la foscor s'apodera de mi tan per fora com per dins. Que no hi ha esperança, que no hi ha retorn. El cel cau al meu damunt.

Juny

Ja arriba la calor. De moment només s'insinua, l'estiu té ganes de venir. Si tanco els ulls fins i tot em sembla sentir l'olor de mar que m'arriba als narius tot fent-me pessigolles. I la remor del mar que llepava el casc de la barca on el teu pare ens duia, tot ensenyant-nos els penya-segats del cap de Creus. Estiro la mà i és com si notés els meus dits submergir-se en l'aigua freda i salabrosa. En la meva imaginació miro cap el mar, cap a l'estela que va deixant la barca. Sé que ets al meu costat. Però no et vull mirar.

Per la finestra veig la lluna plena. I ara sé que ella contempla el mateix que jo veig dins el meu cap. Com si fos un mirall, espero que em transmeti la pau que tant necessito. Però es demanar la lluna en un cove. Ja no la tindré mai més.

Juliol

Una filera de formigues ha entrat a la cel·la. No sé pas d'on venen, com s'ho han fet per arribar fins aquí. Els deixo engrunes de pa, i elles fan el seu agost. Les comencen a carretejar amb dificultats cap a la finestra. Esmicolo prou el pa per tal que les puguin portar sense dificultats. Són petites, però fortes. No paren de venir, i poc a poc sento que aquest quarto minúscul on estic s'omple de vida. Estimades Formicinae, veniu i ensenyoriu-vos de mi!

Agost

La calor m'ha deixat totalment aplatant. Estirat al catre, completament immòbil, sento com les gotes de suor em baixen pel tors, descobrint els camins de mínima energia del meu cos. El carceller ha passat amb la camisa tota suada, i m'ha deixat un diari de fa tres dies. Per trencar el gel, m'ha dit que hi ha hagut un terratrèmol a la Índia. Deu mil morts. Avui seria un bon dia per morir. Ben acompanyat.

Setembre

Un escarabat, gros, d'uns quatre dits d'ample, s'ha passat tot el matí recorrent l'habitació, pujant a les sabates, escodrinyant els meus llibres. Jo estava molt quiet, observant-lo. Quan m'he mogut per aixecar-me, ha fugit esporuguit i s'ha amagat a sota el llit. Jo provava d'animar-lo a sortir. Però en un moment de descuit ha sortit esperitat de la cel·la. El carceller la vist, i amb un cop sec l'ha esclafat davant la meva porta.

Ara el contemplo, les potes doblegades, la closca esquerdada que deixa escapar un suc entre verd i marró. Jo sóc ell. Unes restes d'una cosa viva que ja ningú no veu.

Octubre

Encara fa molta calor, però la tardor vol venir, en petites ràfegues de vent gèlid que entren per la finestra de cop i volta. Mirant el capvespre, en aquest petit tros de cel que em pertany, he vist passar els estols d'ocells que volen cap el seu refugi africà. Fletxes de supervivència creuant l'horitzó. Però el rossinyol encara canta sota la meva finestra. Marxarà d'aquí molt poc.

Novembre

Aquesta nit el silenci era total. M'havia adormit i he somiat per enèsima vegada el minut fatal. Però aquest cop el somni era molt real. El ganivet, aquell que em vares regalar per poder tallar les verdures ben fines. Esmoladíssim. El crit de joia just al meu darrera. El gir brusc, amb el ganivet a la mà, totalment instintiu. La teva cara de sorpresa, amb els ulls ben oberts. El ganivet enfonsat al mig de la teva panxa. I la sang. Fosca, calenta, omplint-me la mà, regalimant cap a les rajoles de la cuina.

M'he despertat tremolant, intentant escoltar el xiuxiueig que sortia de la teva boca, intentant identificar que em deies mentre se t'escapava l'ocell de la vida. No el vaig entendre aleshores, i no l'he entès ara.

Desembre

Un guarda ha engegat la radio mentre sonava una nadala. I poc a poc ha començat a brotar el infern a la setena galeria. Primer ha estat un que somiquejava, després el monstre de la cel·la del costat ha cridat que apaguessin la "maleïda radio". Un ha picat amb algun objecte metàl·lic els barrots de la cel·la. I llavors crits, plors, blasfèmies, obscenitats, amenaces. Foc. Porres. I més crits i crits.

No tenim res a perdre. Potser l'esperança, però la majoria ni això. No ens poden condemnar a quelcom més dur. Només ens poden matar una sola vegada. I per alguns de nosaltres serà un alliberament. Per mi, segur.

Gener

Queien flocs, sí, flocs de neu de veritat. Amb una lentitud exasperant, com plomes d'una becada acabada d'atrapar per la guineu. I l'he vist al pati. Un gatet molt petit, escanyolit, brut. En el silenci que provocava aquella flassada de volves m'ha semblat sentir el seu miol desesperat. No podia fer-hi res, però necessitava salvar a algú, per salvar-me a mi, per salvar el record de la meva vida amb ella. I he cridat: ajuda!

Quina estupidesa! Qui coi ha de fer res per algú que ha estat declarat enemic de la societat? Per un assassí?

Una dona de les que treballen a la cuina, just plegava de la seva jornada i es dirigia amb pressa cap a la portalada d'entrada. Ha girat el cap, en direcció a la meva finestra. Jo li he senyalat cap el miol, que ja s'havia apagat. En poques passes ja era al lloc, l'ha agafat, se l'ha posat al pit, just dins de l'abric llarg que la cobria. I ha marxat. I ara tinc un somriure estúpid creuant-me la cara.

Febrer

Ahir vaig veure una papallona. Sorprenent. Minúscula, però molt viva. Blanca i amb taques. És com si la primavera comences a anunciar el seu desig de tornar. Papallona de la mostassa: Pontia daplidice. Ha sortit així del meu cap, tot i que ja no estic segur de res. Va volar sobre el meu dit índex, i s'hi va estar una estona, com si m'observés. Jo la vaig dur a la finestra, i la vaig deixar marxar.

Després, a la nit, a les dues i quaranta-un minuts, he somiat de nou. Però ara ja sense dolor. I l'he sentida. Clarament, perfectament. Ara ja sé que em va dir. I he comprés. Totes les peces han encaixat de nou. Estic preparat.

Demà m'executen.

Havia acabat l'estiu. I ara tornava tocar una altra vegada a la derrota de la llum. Dies curts, grisos, una tardor que presagiaria l'entrada del fred i una certa tristor. Teníem que tornar cap a la introspecció i això a en Joan li encantava.
Quan muntà l'empresa sabia molt bé que li exigiria molts d'esforços. Que no és podia demanar la lluna en un cove i de totes maneres, malgrat la demanessis ningú te la donaria.
Aquella perfumeria que es trobava en un dels carrers més antics del port, sabia de ben cert que seria un bon i profitós negoci. Ademés amb la campanya publicitària que havia contractat va provocar un estrèpit en el que no s'estava acostumat en el sector.

En Joan anunciava que crearia una nova manera d'entendre el perfum. Havia anat adquirint tots els estris necessaris, però antics. El que s'empraven per destil·lar els perfums amb els productes natural. No Admetia res sintètic ni químic, tot natural. Les destil·lacions les feia amb els alambins, que antics perfumers havien fet servir. Gran part del seu material era del Segle XVI, comprat a França i a Itàlia.

La idea que havia concebut era la de personalitzar el perfum. Llavors per fer-ho, li era imprescindible conèixer al màxim la persona que li encomanava.
Sabia que al principi no tindria cola a la porta, però que progressivament se n'adonarien d'importància de la tasca que pretenia fer. Odiava la massificació que s'havia produït amb colònies i volia rompre amb aquell atemptat que havien produït. Bastava un famós per anunciar i patentar una fragància que li havia fabricat un laboratori sens que ell tingués ni la més remota idea del que feia. Això el sulfurava. Malgrat la seva indignació li semblava que era ploure sobre mullat. I per tant és decidir per l'acció.

Quan aquella tarda de tardor, entra aquella al·lota, alta, estilitzada, amb la cabellera rosa amb uns rinxols que li queien sobre l'espatlla com una cascada, va sentir un esclat de perfum que mai en la vida havia olorat. No es fitxa massa en les seves faccions, ja que cap sobresortia sobre la resta. Portava una gavardina de color fúcsia que li queia a tall d'unes botes amb uns signes gravats a la pell, que ell desconeixia. Únicament un detall el va sorprendre, les seves orelles acabaven en un punta molt fina. No semblaven d'estructura humana. No li dóna més importància. I se'l mirava d'una manera que no era massa pròpia per anar a comprar un perfum.
-Em pot dir en què la puc servir. Digué en Joan per trencar el gel, malgrat no n'estava gaire segur de la seva resposta.
El silenci es mantenia. La sensació era prou incòmode i desconcertant.
-Senyoreta, la puc servir?.
-No ho sé, avui en dia ja no existeixen perfumistes. Existeixen venedors de perfums i això és tot.
En Joan va rebre el cop sense canviar l'aspecte de la cara. Simplement va estrènyer una mica les mandíbules, sense que es notés massa.
-Senyoreta
-Digues-me Carla, ja que tu no pots saber quin és el meu estat civil. O sigui que per favor concretem les coses d'entrada.
-Jo em dic Joan, afegí presentant-se
-Ja ho sé. No creurà que he entrat en el seu establiment per pura casualitat. No m'agrada perdre el temps. Però m'era imprescindible fer-li la prova a veure si l'aguantaria sense decaure. Una persona sense coratge no pot ser un bon perfumista. Afegí de manera categòrica.

En Joan no era una persona que s'esporuguís davant de situacions imprevistes, malgrat li semblava que no en trauria aguller d'aquella conversa.
-Li faig a saber, senyo.. Bé, Carla, que vaig estudiar durant molts d'anys, l'antic art de la perfumeria amb els descendents dels antics perfumistes francesos i no m'agrada que posi amb dubte la meva professionalitat.
-D'acord. Igual no he estat massa oportuna en l'apreciació, digué Carla , deixant un mig somriure en els llavis. Necessito un perfum molt concret i estic cercant a una persona que sigui capaç de fer-lo. Volia conèixer la seva reacció. Que m'ha agradat de debò.
En Joan, no del tot conscient, procedí a tancar la porta de l'establiment posant el rètol de tancat i convida a Carla a passar al seu despatx que es trobava a la rebotiga. Taula de caoba. Pocs quadres penjats a la paret, que eren lamines pintades de plantes amb el seu nom i maneres d'emprar cal·ligrafiats amb llatí. Llums indirectes provenint d'uns quinqués de cristall situats a llocs estratègics per donar una sensació de llum difusa. Trespol de fusta. Sobre la taula d'escriptori llibretes enquadernades de tapa dura que semblaven recents tretes d'una impremta artesana de Venècia.
Asseguts i més asserenats, continuaren la conversa.

-Bé, ara que tenim les coses clares, em pot dir el que realment necessita.
-No i sí. Fins ara s'han fet perfums amb el nom de les estacions. Els coneix pràcticament tots. Però jo en vull un de molt especial. Una olor que conjugui la molsa, el sotabosc en procés de putrefacció, la tebior dels rajos de sol entreobrint clarianes dins d'un bosc atapeït de falgueres. Que brolli com una cascada transparent. Que deixa una estela de brillantors.
-Ho he demanat moltes vegades i ha estat ploure sobre mullat. No he trobat encara la persona capaç. No manca dir que mai ha estat qüestió de diners. El preu és el de menys.
-Joan intuí que no faria l'agost amb aquell perfum, però poc li importava. El repte era el que més l'atreia i també començava a sentir-se atret per aquella estranya dona: Na Carla.
-Si accepto la teva proposta, quin temps tindré per a preparar-lo.
-Divuit llunes, contesta Na Carla
-Joan calcula, en mesos, eren tres.

De tornada dels Boscos d'Irlanda, Joan portava tots els ingredients per fer el perfum.
Abandona l'establiment i es passava hores i hores dins del laboratori. Era una obsessió.
Al cap de les divuit llunes. Carla es torna presentar a l'establiment.
Joan tenia preparat el perfum. Aquells tres mesos l'havien envellit 18 anys. El seu cabell s'havia tornat blanquinós i tot un cabdal d'arrugues li omplien la cara.
-Sé que les consecucions importants tenen sempre un preu alt, afirma la Carla recent entrada en el despatx de Joan.
-Aquí es troba el perfum. Es trobava dins d'una botella de color blau fosc i el cristall de la mateixa estava facetat.
-Obri la botella i li entrega a Na Carla, juntament amb un petit pal de fusta de cedre, perquè el pogués olorar.
-Carla ho féu i resta en silenci aspectant. Tancar els ulls, mantení la respiració i de sobte visualitzar tot el que li havia demanat a en Joan el dia que per primera vegada entra a l'establiment: flaire de molsa humida, el sotabosc en procés de putrefacció poblat per fongs que espellien olor a terra banyada, la tebior dels rajos de sol entreobrint clarianes dins d'un bosc frondós de falgueres.
Retorna serena i mira a en Joan amb els seus ulls transparents, límpids que s'assemblaven a les aigües d'un torrent amb un matís blau cel molt pàl·lid.
-Avui és el dia. A mitjanit començarà el solstici d'hivern. La claror tornarà a vèncer a la foscor. Tu ja ho saps. Estàs convidat a la cerimònia del bosc.
D'una bossa tragué una túnica blanca i li entrega a en Joan. El bosc de les falgueres el coneixes. Allà t'estarem esperant un quart d'hora abans de la mitjanit. Tu portaràs el perfum ja que és la teva creació. Dit això, s'acosta a en Joan i deixar que els seus llavis tanquessin els seus en una besada dolça, suau i ferma a la vegada, acomiadant-se.
Joan passa el dia en un estat intranquil. Però no ansiós.
En arribar l'hora partí cap al bosc i abans d'arribar es col·locà la túnica blanca amb aquells signes brodats amb fil d'or. Sentia que estava deixant d'ésser un simple perfumer per a convertir-se en un druida.
Al voltant de la foguera i amb les mans agafades, nou dones dansaven. En el centre hi havia un altar on Joan, sigil·losament sense interrompre el ritual, s'acosta i posar el flascó de perfum. La lluna plena incidia directament sobre d'ell. Segons i aparèixer la Carla vestida amb una túnica transparent blanca. Nua, el foc, deixava entreveure les transparències dels seus pits, les cames llargues, el pubis. Portava un penjant d'ambre. Entra en el cercle i mira i no mira a en Joan.. Joan sentí que era l'hora i obri la botella del perfum mentre ella es llevava parsimoniosament la túnica i quedava completament nua. Joan s'hi acosta i es torna perdre en aquells ulls que el trasbalsaven. Amb una delicadesa més que humana deixar caure el perfum sobre el cos de la Carla.
El ritual estava complert. Joan presentí que era la darrera vegada que veia a Carla. No s'equivoca. Transcorreguts uns segons, quan part del perfum que li anava llenegant per les cames fins arribar als peus i entrar secretament dins la terra, Carla caigué, suaument, com si fos una ploma. Nua al terra començà la transformació i Joan pogué veure allà on estava dipositada la Carla, que s'estava convertint en una arrel. No dura massa. Joan va distingir clarament aquella arrel. Mandràgora.
Tots els assistents es fongueren amb la nit, menys en Joan que amb delicadesa agafa l'arrel i l'embolica amb un drap de vellut. És lleva la túnica, amagant-la dins d'una borsa i començà el camí. No cap al seu establiment. Ben el contrari. Entrar cap a la profunditat del Bosc.

Josep Bonnín