COMENTARIS als relats del Repte CXVIII

Comentaris sobre els relats presentats al Repte 118: Jocs de taula

Tots els relats inclouen les paraules obligatòries i cap conté les prohibides.

Reptar pot ser un joc de taula? - Baiba Liepa

Paraules: 199

Realment, em sembla una llàstima que hagis jugat només amb dues terceres parts de les possibilitats ofertes: és difícil fer pòquer si només fiques tres asos entre les cartes a jugar, és difícil guanyar una partida d'escacs sense cavalls i amb la meitat de peons... Tot i això: ben jugat!
És un text que definiria com ocurrent. Per cert, penjat fora de l'enllaç i... sort que em van avisar ( en el Fòrum hi ha gent genial que sempre està disposada a ajudar... ), perquè quan vaig llegir el teu escrit afegit allà, vaig prendre-m'ho com una reflexió al voltant del tema del repte i del motiu que ens porta a participar; em va semblar tant interessant, que ja em preparava a contestar...
Interpreto això com una senyal de què el teu text traspua realitat per què recull, en poques paraules (tornem-hi!) el neguit del reptaire ("vaig entrar vuit vegades al fòrum per veure quin era el tema del repte"), la capacitat visual de copsar l'encant en els objectes més trivials (el revers de les cartes ) que té el poeta, la destresa per escriure frases delicioses ("velams blancs de vaixells imponents navegant per aigües de colors confosos") a partir de coses properes que té l'autor de relats... condicions, totes elles, que tu demostres posseir.
Per un altre costat, de forma molt breu, tot just apuntada sense fer-se pesant, retrata la vida diària de qui, davant la necessitat, la pressa, les circumstàncies de la quotidianitat, ha de desconnectar de versos, sinònims i trajectes literaris per enfrontar-se a problemes diaris com el temps o els semàfors.
Resumint: un relat atractiu i amb vivesa!

Ha estat un plaer llegir-ho i conèixer-te!
Un petó ben afectuós,
Unaquimera

Nota a banda del relat: Tot i que hores d'ara ja tinc clar que això que tinc davant és un repte i no un comentari, voldria afegir una cosa sobre l'afirmació final amb que clous el text: els jocs de taula, al menys en el més tradicionals o coneguts, acaben amb un guanyador i per tant, amb uns perdedors o participants eliminats.
En canvi, en el Repte no! aquí tots som guanyadors!
M'explico: Aquell que és destriat com a jutge del següent, perquè ha demostrat ser capaç de fer un repte encertat, currat, oportú o ... ( tu escrius: col.loca aquí la paraula que consideris que més s'escau ).
Els altres participants també guanyen, perquè s'han enfrontat al seu repte particular, l'han resolt i l'han penjat per a què tothom en gaudeixi.
Fins i tot els que no juguen, guanyen, ja que el text destriat queda a l'abast de tothom que entri en "guanyador/a del repte" i llegeixi... i els altres relats companys, al Fòrum o enriquint la web tot sovint entre les obres dels seus corresponents autors/es...
Quin altre joc de taula o de camp dona tant de sí?


De perquè ja no sóc del Barça. -buscador

Paraules: 297

Benvingut al Repte, buscador! Aquest és el teu primer repte: confio que no serà l'últim... això crea dependència, t'ho dic per pròpia experiència!
Tu promets : com a mínim, bon humor i ganes, que tant en la literatura com en la vida, són mooolt necessaris! Enhorabona per aquesta estrena!!

Un relat de gran pragmatisme, al qual només li falta "reposar" una mica: ni massa, per no perdre la frescor que el caracteritza, ni gens, per evitar que quedin raconets mig crus... En el terme mig està la virtut, diuen, cosa que als protagonistes del teu joc sembla no importar-les gaire...
Si alguna vegada torno a escriure sobre les eines dels jocs de taula, ja saps, cartes, daus, fitxes, peces, ... afegiré "claus" i "cendrers" recordant aquest text teu ... i somriure, t'ho asseguro!
He trobat una altra diferència respecte als "jocs de taula tradicionals": aquí la gent que hi participa comença a passar-s'ho beeeee (;-)) tot just acabat el joc de "sobre-taula". Ens podies haver fer bavejar un xic amb alguna descripció més sucosa de l'ambient o els personatges ( per cert, com sabies que totes eren riques? Ets un bon investigador!)
El millor, encara que es precipita una mica, el final... jajaja! Encara ric ara, per què puc imaginar-me la cara que posa quan... jajaja! I per fi, perdona, però m'has deixat preocupada: com et va anar ( ja m'entens, oi? )? Ens faràs un resum, amb la col.laboració de la teva companya?
Posem-nos seriosos ( val, només una miqueta! ): com que en algun moment utilitzes alguna construcció que grinyola ( aquell "doncs" de la segona frase, ai!) o em sembla que tens alguna confusió amb la puntuació, si et sembla oportú t'envio una sèrie de suggeriments a l'adreça que tens a la teva plana d'autor-segon relat i si ho consideres adient, les aprofites o en parlem.
En resum: Un relat divertit i un bon primer intent!

Jajaja, m'ho he passat molt bé amb el teu relat!!
Una abraçada riallera,
Unaquimera


Partida interminable - Mandalf

Paraules: 296

Un relat híbrid entre el que exposa ( un clàssic de bon començament: per moments, vaig pensar en pirates ... ) i el que suggereix a penes més endavant i de cop sobta al lector, primer sacsejat per frases fortes i mots contundents, després col.locat pensant-se que sap on és, més tard sorprès i finalment, assossegat per un regal valiosíssim de l'autor: un relat totalment sorprenent!

El teu repte té un tros que m'ha agradat moltíssim: L'últim paràgraf, que comença amb el primer raig de sol acaronant la punta del xiprer. Penso que has aconseguit omplir les línees finals amb una prosa poètica intensament bella, plena d'imatges molt profundes, d'aiguabarreig i contrast amb diferents elements magistralment col.locats:
d'aromes ( la frescor i lleugeresa de l'aiguanaf amb la densitat olorosa de la pell que treballa el baster sobre la frescor que representa l'arbre de bon matí),
de sons ( el grinyol en mig del silenci ),
de moviments ( la carícia del raig de sol, l'avanç de puntetes, el pas de ball de la porta, el giravoltar de la peça ),
de textures ( les fulles primes, allargades i rugoses del xiprer, la superfície llissa, plana, freda de la làpida)
de colors ( la llum de l'alba, el verd de l'arbre, la pedra grisa de la tomba)
de sentiments ( l'esperança que representa el nou dia, la fragilitat que representa el vell, la nostàlgia que evoca el record, la tendresa que suggereix el gest ).
En resum: El teu relat m'ha encantat! Em declaro encara prendada d'aquest últim paràgraf, un joiell expressiu que recull tot el material abocat anteriorment, canvia el ritme de les paraules, entra en el lirisme i col.loca cada peça al seu lloc, provocant l'emoció. I et permet, en acabar, sospirar... em costa desviar la mirada...

Una besada agraïda,
Unaquimera


Pòquer d'asos - Carme Cabús

Paraules: 300

Relat d'una elegant sobrietat, amb un luxe de paraules contingut, no espectacular però sí gratament insinuat, de tal manera que aquesta contenció ( manifestada en cada línea del text ) contrasta agradablement amb les habilitats semàntiques manifestades per l'autora com a lluentons hàbilment repartits sobre un entramat de dibuix discret, però dens i suau al temps, de frases ben lligades. Preciós!

El començament, l'he trobat genial, molt plàstic i visual.
Després arriba un joc sonor :" en la fonda glopada d'aire que s'esforçà a inspirar, l'espiral de fum que es recargolava per l'estança va omplir-li els pulmons ..." La frase té un ritme fricatiu i silibant preciosista, amb repics ben donats quan peten les oclusives repartides oportunament a tot el llarg. La he llegit i rellegit en veu alta recreant-me en la seva cadència: encisadora!
La narració conté una calculada astúcia amb prou agilitat argumental per combinar acció i relat, per no restar encallada en descripcions o en referències emocionals que alentirien l'avanç.
L'escena s'alimenta d'imatges eternes del cinema o la novel.la negra, bàsicament americana: en llegir-la, m'ha evocat amb força alguna situació llegida a les novel.les de Raymond Chandler, Ross MacDonald o Dashiell Hammett.
En Rich, en Nolan, ... podrien ser interpretats per qualsevol dels "durs i atractius " galans del Hollywwood més clàssic. I la imatge, filmada en blanc, negre i sèpies...
Els personatges són absolutament versemblants, o al menys tenen un referent clar a la memòria col.lectiva.
La tensió que es crea, en mig de pocs moviments, gairebé a càmera lenta, resulta palpable, present com un jugador més a taula, esperant el resultat de l'aposta.
Totalment, rotunda i absorbent, dins del tema proposat.
En resum: un tresor de relat! Em deixa admirada!!

Un petó donat amb moltes ganes, Carme!
Unaquimera

L'última partida - Sol_ixent

Paraules: des de Estimat fins Anna, 301 ( deixem l'asteric a banda)

Molt bé, Sol_ixent! Un relat tendre, molt tendre però sense dramatismes gratuïts, tot i que podies haver-te'ls concedit, donat que el fet d'utilitzar la primera persona, el motiu del relat i els sentiments que sembla mantenir la protagonista pel noi et deixaven aquesta possibilitat oberta. Podies haver recreat moments més desgarradors de dolor o més emocionats d'amor escapçat... extreure del cor passió o del pulmons alenades...
Jo diria que has estalviat forces per regalar-se a les paraules, que et serveixen per despertar primer en el lector el dubte de si realment aquest text correspon al tema proposat... per arribar poc després, dolçament, a ell... i, més tard, retornar de manera delicada, fent un escac-i-mat a la narració damunt el tauler...
Un relat que rellisca suaument...
Una figura intrigant a destacar: "enfundant la seva mirada rere unes ulleres de sol". Normalment, les ulleres haurien suggerit un escut ( "escudant la mirada..." ) entre els ulls del pare i la vida que li havia arrebatat el fill, per qüestió de situació en l'espai (davant els ulls, entre la cara i la resta del món); així que, en una segona i tercera lectu
ra, he acabat pensant que amb aquest gerundi original volies ressaltar la idea de què el pare realment no et mirava, que no afrontava la realitat, que tenia la mirada tancada, que estava reclòs en el seu dolor, cap a l'interior, que no et veia. Potser per això tu no sabies què fer... en aquell moment, el dolor no us permetia ser companys en el joc de la vida contra la mort.
En canvi, l'amor sí que et permet escriure una carta encara quinze anys després, la capacitat d'estimar sí que és el millor AS que poden guardar ( no a la màniga, sinó al cor ) com a triomf per a qualsevol joc... per a escriure, també: tu ho has demostrat!
Tal com deia al començament: Molt bé!

Una abraçada ben carinyosa,
Unaquimera



Joc de daus. - Jeremias Soler

Paraules: 299

Un relat de suspens que es llegeix d'una tirada, sense aturar-se ( jo no he pogut al menys... no he volgut, ni per un instant, fer-ho, i quan he arribat al final, estava panteixant mentalment, no sé com expressar-ho millor! ) perquè resulta difícil davant la narració àgil, lleugera, sense entrebancs; i perquè el text juga amb el lector suggerint possibilitats que es fan múltiples a cada pas, diferents a cada línea que s'avança. I la lectora, en aquest cas, s'hi enganxa...
En cap moment decau el ritme de la lectura: la construcció de frases curtes aporta més agilitat encara a la lectura que fins i tot afirmaria ( per experiència recent i pròpia ) que es precipita endavant amb ganes de saber... d'arribar... Mentre vas de camí cap al desenllaç, el text, aparentment reposat, sense mots altisonants, sense trucs, però amb una certa màgia, aconsegueix un clímax d'intranquil.litat, desassossec, d'expectació total... un encert!
El que em sembla la jugada més genial del relat és el final, no tant pel que diu, sinó perquè que el deixa totalment obert a la especulació del lector...
Les referències temporals són com tocs de campana provocant onades invisibles però enèrgiques: Què passarà en les següents 24 hores? I demà? El relat, aparentment senzill, et xucla al vertigen creatiu, especialment si el lector és autor al temps, ocasionant un desafiament intel.lectual.
Un text que excita d'aquesta manera la imaginació és un tresor!
Del començament, destacar la descripció de les figures humanes amb una sola frase que és un retrat eficaç i contundent: "les figures nervioses ... joves ... esperonats ... per la nostàlgia d'una adolescència que acabaven d'abandonar".
I amb aquestes paraules, se'ns fan presents uns adolescents crescuts que convençuts de què ja són grans deixen de costat els jocs d'infantessa i desitgen anar més enllà... en el joc de la vida... i s'entreguen a la partida amb el cor desbocat! Com el seu joc, el futur no té límits i el relat ens fa un regal: per aquest cop, respirem aliviats! Ara com ara, no cal patir massa, la noia ha sortir ( això sembla, però falten hores per acomplir la penyora, de principi a fi aquell suspens...) ben parada; ja veurem més endavant...

M'he de treure el barret davant teu: xapó!
Ets un genial provocador d'idees!!
El teu relat m'ha captivat!!!

Un parell de petons tan forts que t'arribin siguis on siguis,
Unaquimera

El Remígiu - Jan des Val 30-04-2006 10:41

Paraules: 299

Aquest relat és com un petit quadre de costums: ens introdueix en una escena senzilla, habitada per personatges tòpics, tendres, sense cap més altre pretensió aparent que mostrar un moment de la seva vida, un fragment d'una jornada que es dedueix familiar... que en realitat és plena de subtils referències.
Cap gran discurs escrit, però unes figures ben contrastades amb petits detalls que els donen la llum suficient per destacar-les una a una. Cada moment anímic, cada intervenció dels personatges, denota una edat, un estil, unes circumstàncies que es reflecteixen minimalment en aquest text... transmet uns valors coneguts, unes imatges nítides i clares que al lector li permeten una lectura reposada.
Això sí, demanda una certa complicitat amb el seu autor per reconèixer uns estereotips que no fan enfadar, sinó somriure, còmplices des de la perspectiva externa: La filla, burleta; El fill, consolador; El pare, remugant; La mare, clàssica i resignada; La neta bellugadissa i amb presses; La iaia, nostàlgica...
Amb una o dues paraules al costat de cada grau de parentiu aconsegueix un dibuix ràpid, a mà alçada diríem, del personatge, però sobre tot pel significat intern que arrossega la combinació d'ambdós, la fotografia estàtica d'una vida dinàmica. Bon contrast! Ben lograt!!
Només un dubte: quanta gent juga? ( Perquè en un moment de la lectura, m'ha semblat trobar-me en mig d'una endevinalla d'aquelles que deien: quatre pares i tres fills estan reunits... quantes persones hi ha...?? no us sona? Vull dir: la filla és la neta? La mare és la filla de la iaia o la mare de la neta? Jejeje, perdona la broma fàcil! ) No ho dic com una crítica. Penso sincerament que està molt be i és més que recomanable per a la salut mental provocar somriures en el lector i aquest text ho aconsegueix varies vegades de maneres diferents.
Per a mi, un relat ple d'evocacions (aquest Nadal vaig jugar, al Remigio, en companyia molt "familiar").
Per a mi, un repte bonic, entranyable, molt digne.

Una abraçada d'una filla, d'una mare, d'una dona, d'una companya i d'una lectora satisfeta !
Unaquimera


Jugar amb foc - angie 30-04-2006 17:43

Paraules: 294


Un relat que juga amb dos components, amb les paraules i amb el lector. Doble mèrit: ensenya el joc en la primera... be, al final de la primera mà. I un cop fet, fa de qui llegeix el tercer jugador de la partida.
En començar, la situació semblava càlida i senzilla: gestos habituals, rutinaris, amb objectes sense especial encant: diaris vells, un llumí... Els personatges semblen còmodament instal.lats en la doble vessant que s'especifica amb belles imatges ( "la foscor ens espiava a través dels vidres ploraners" ) i boniques paraules: disfruten d'una relació amistosa i previsible, podríem dir fraternal, i es troben a refugi dels elements naturals humits i foscos... Tot allò que feia preveure una situació lànguida, lenta i dolça, es transforma davant els ulls del lector i s'accelera molt i molt ràpidament amb la aparició de mots ben armats de càrrega emotiva, d'insinuació sensual, amb impacte físic fort i contundent.
En quant apareix el desig i es mostren les fitxes, qui llegeix comença, com el protagonista, a desitjar...
En aquest relat es dona una combinació de trama narrativa i joc semàntic poc comú. I s'aconsegueix una atmosfera interna pròpia, ben calenta, que no pot escapar per cap escletxa...
Potser perquè la teva prosa no té cap fissura.
Potser perquè situes magistralment les fonts de calor i de temperatura: al començament i al final, el foc; al mig, les flames.
Un altre text per llegir i gaudir en pocs moments de fons i forma. Entregat al tema totalment.
Aquest relat m'ha seduït... Un relat fantàstic de veritat!

Una abraçada càlida, molt càlida del començament fins a la fi!
Unaquimera

Jugant a fet i amagar... - Afrika Winslet 30-04-2006 18:26


Paraules: 296

Un altre cop em faràs allargar la llista d'eines dels jocs: a més de cartes, daus, fitxes, peces, "claus" i "cendrers", inclouré "llibres per amagar-se darrera oportunament" , "faldilles amb volant per provocar al contrincant", "mirades insinuants" i "somriures maliciosos"...
També afegiré una regla: prohibides les pudors barates! Com qui prohibeix matar quan estàs en "seguru" o dins l'escala cap al "cel" del parxís! ... i somriuré de nou recordant el teu text!
De fet, t'allunyes definitivament del concepte de "joc de taula" ( no hi ha taula pel mig, oi?, si li deixes al descobert el principi de la teva cuixa... al menys, a l'escena d'Instint bàsic no hi havia, d'entrebancs visuals! ) i canvies el tauler pel llibre, bon recurs en aquesta pàgina de Relats on tothom viu envoltat de pàgines enquadernades... i del material que empres per jugar ja n'hem parlat... efectiu i poc convencional!!
Compenses el peó que sacrifiques en la jugada amb el mèrit de ser, potser, qui ha utilitzat amb més propietat les possibilitats del terme aiguanaf, amb tal domini i de manera tan contundent, que t'ha servit per tancar el relat... i de pas, trencar l'encís de la jugada! Doble tirada!!
Ohhh, com en la vida mateixa... això ja passa, veritat?
Les referències cinematogràfiques, ben triades, molt expressives, et serveixen per estalviar paraules innecessàries.
( Pssst, Àfrica, perdona, però... si té un aire al Tom Cruise però en més alt, amb vint anys menys, amb uns preciosos ulls verds, ( quin exemple de descripció eficaç! Caram, en saps, en saps...) i a més de llegir llibres és capaç de dir-te: "No voldria que tot quedés en un joc de mirades, voldria plasmar-les en paraules..." ehem, ... vols dir que no es podria... vull dir, es pot canviar d'aigua de colònia... Ohhh, perdona'm la broma, però la culpa i tot el mèrit és teu, per fer un relat alegre i provocatiu!)
Tornem al tema: El teu text és un exemple genial d'un estil d'escriure breu i concís amb llenguatge directe, gens empallegós, que constitueix una bona manera d'explicar un succés amb descripcions perfectament acotades, amb lèxic planer, expressiu però entenedor i àgil. I sobre tot, fresc! I divertit!

Definitivament: Un relat amb encant!

Una abraçada encantada!!
Unaquimera



I fins aquí hem arribat....

A tots els autors participants, gràcies!

L'experiència: indescriptible.

Us diré, resumint, que he trobat combinacions de perfecció i subtilesa en 300 paraules que encara em tenen astorada...

Deixeu-me fer uns glops i un mos i torno amb el veredicte!

Uq