REPTE LXXIII

Des de Santiago de Compostela amb morrinya.
Mandalf


L'únic lloc on no ho havíem fet era la cuina. A mi m'agrada molt fer-ho, és com un vici. I en els llocs més inversemblants. I per sort a ella també. Jo estava amoïnat perquè el meu esperit perfeccionista m'exigeix acabar les coses i acabar-les bé. Vam començar pel dormitori, evidentment, però no al llit, no. Ella es va penjar de la làmpada i jo a sobre el tamboret anava fent equilibris com podia. Ella feia uns crits que m'excitaven d'allò més, la veritat, m'excito quan crida així. Després al bany. Ella va posar una cuixa a cada pica i jo, per sota, treballant l'assumpte. També va cridar, evidentment; no ho pot evitar. Jo, en aquestes ocasions, penso "que no ho sentin els veïns"; em moriria de vergonya. I després, a la taula de vidre del menjador (a sobre i a sota, la veritat, molt més còmode a sobre). El seu culet blanc com el mató es reflectia al vidre com si fos un mirall. Quins xiscles. I la banyera. Ens hi vam posar els dos i no vam parar fins acabar, extenuats, assaonats en suor. I al corredor, ja ho diu la paraula, de pressa i corrents, però quina intensitat, quin deliri. Més xiscles. I al final ella, quan ja estava desesperat i em pensava que acabaria frustrat, em va tornar a cridar: "Mariano, carallot! Va, no t'encantis! Acabem de netejar! A la cuina, que fa olor de socarrimat!!" Me l'estimo tant a la meva rateta, és tan neteta!

Hola! És la primera vegada que entro aquí al fórum, espero no decebre-us! ;)

I PER POSTRES?
En obrir la porta, una flaire deliciosa em va donar la benvinguda. Vaig deixar les claus al calaixet del rebedor i vaig penjar l'abric. Vaig enfilar el passadís, caminant decidit cap a la cuina amb el ram de lliris blancs que li havia comprat. Ella era allà, tot acabant d'assaonar unes magnífiques cuixes de pollastre de pagès, que va ficar al forn. Vestia el meu vestit preferit, un de negre amb l'esquena descoberta, portava el cabell recollit i s'havia posat el collaret que li havia deixat aquell matí a sobre del coixí. Tal com havia calculat, reposava damunt dels seus pits voluptuosos i els feien encara més atractius.
- Hola carinyo... - em va dir amb un somriure, va agafar les flors i em va fer un petó, agraïda. Mentre les posava en un gerro amb aigua, vaig abraçar-la per la cintura i vaig començar a besar-li allà on més li agradava. Llavors va sonar el telèfon.
- És la Gemma! Oi que em vigilaràs el sopar? - va dir, tot fent-me l'ullet. I em vaig quedar allà amb cara de babau, recolzat al marbre de la cuina. Mirava la taula que hi teníem, arraconada contra la paret, que fèiem servir per esmorzar. Imaginava la Lali tombada a sobre d'ella, mig despullada, esperant-me i convidant-me a menjar-hi els postres... Imaginava el seu cos nu, els seus pits untats en... Merda, el pollastre! Començava a fer olor de socarrimat.
- Carinyo, t'agrada el mató amb mel? N'he comprat per postres... - va començar a dir-me, ja quan arribava.
- Mató? No en necessitem de mató!

Laia.

L'Enric és un cuiner prou conegut dins del món de la cuina, però encara no ha aconseguit la fama mundial d'altres d'aquest país. Per això, i perquè qualsevol dia i sense saber-ho poden venir d'amagat inspectors de la guia aquella tant coneguda del fabricant de neumàtics, l'Enric s'esmera sempre en els seus plats més innovadors i trencadors.

La seva especialitat són els plats quasi malbaratats: cuixa d'ànec gairebé socarrimada al caramel de mango tropical, mató agrumollat amb mel de Montserrat cristal·litzada, i bola d'arròs covat farcida de prunes Umebosi amb xocolata esfilagarsada.

Mentre s'està a la seva cuina, controlant que els aprenents assaonin en la justa mesura la cuixa d'ànec, que coguin al punt el fetge de ren de Finlàndia (només marcat, sobretot), o que no es passin en la immersió dels bunyols de bacallà dins el bidó de nitrogen líquid, s'imagina que el dia que la casa reial vulgui fer el bateig del cinquè fill del príncep, el trucaran per què en prepari el dinar.

Despistat fent les seves càbales no s'adona que un dels seus ajudants no està especialment concentrat, degut a una nit de borratxera.

El senyor Remolins ja n'està fart d'anar a menjar a restaurants innovadors cada dia, però, que hi farem! és la seva feina. Molta innovació, però tots es copien els uns als altres. Aquell dia descobreix una innovació inesperada: al plat "Mar i muntanya deconstruida", una mosca s'arrossega per la salsa.

Aquell dia l'Enric obtingué la seva primera estrella Michellin.

A la cuina d'aquell restaurant de pagès és on les veritats es veuen crues, nues, dures i fredes.

Vaig començar a treballar-hi el mateix dia de l'entrevista, sense contracte ni requeriments; ni tansols amb un ofici clar: no feia de cambrera, ni de cuinera, ni exclusivament rentava plats, no. Era una tot-terreny treballant dobles torns, fent tot el que s'hagués de fer per tirar el negoci endavant. I tenia èxit -però ningú tenia idea del que passava a la cuina.

*

De seguida vaig notar que als treballadors no els agradava l'amo. Era un perapunyetes.


Un diumenge de Pasqua els pixapins havien pujat a veure els Pirineus lleugerament nevats des de l'era, on aparcaven els seus monovolums llustrosos.
A mi m'havien posat a pelar patates a la cuina, i sentia a través de la finestra el seu parlar urbanita.
Va arribar un company amb la partida de mató i un cistell ple de bolets.

-Avui, truita de gírgoles!

-Aquesta gent de ciutat no veuria la diferència entre un xampinyó i una amanita -va replicar l'amo, despreciant l'entusiasme de l'altre. - Que mengin tall.

-Només queda cuixa, senyor, i de la setmana passada.

-Doncs assaona-la bé. Això és una braseria i es menja carn, no truita!

*

Un dia, passant pel costat del crematori, vaig lligar caps. Aquella olor de socarrimat era inconfusible.

Quan vaig saber que l'amo era accionista de la funerària tot va encaixar.
No he pelat ni una patata més. Li trec un bon sou per guardar-li el secret.
Ara sóc rica -i vegetariana.

Casa de la meva amiga era prop de la Hauptbahnhoff, l'estació on jo arribava sempre amb algun regalet: torró, mató, ametlles garrapinyades.
Vivia en una antiga casa que havia sigut de l'aristocràcia jueva, abans de l'holocaust, ara dividida en diversos habitatges. S'hi estava amb dues noies més, cada una en una habitació.
L'espai comú era la cuina, allà on es convidaven els amics, on entraven primer els amants, on totes quatre, cuixes a l'aire, ens depilàvem tot explicant-nos anècdotes de la vida, sense cap interpretació malintencionada, com era avinent amb la claror racional alemanya.
Totes tres eren rossenques, i tenien una pell d'àngel. Tenien també riallades clares, sense dramatisme, de les quals la mateixa cuina n'era un reflex.
Aquesta cuina, de sostres alts, grans finestrals i mobles de fusta massissa, sempre feia olor de cafè socarrimat, davant el qual passàvem hores xerrant.
Aquí hi menjàvem àpats d'estudiants: pa negre amb mantega, formatge, cogombres assaonats.
En aquesta cuina rajaven les llàgrimes quan m'acomiadava, no se sabia fins quan, i hi ronsejava jo, en les nits nevades i gèlides, abans d'anar a la Kerze, un cafè confortable on fer-hi coneixences interessants.
I en aquesta cuina vaig fer a la meva amiga la darrera foto estant ella sana, abans de caure, de manera instantània, en un coma profund per un vessament cerebral. Quan miraculosament va despertar-se no va a tornar a ser mai la mateixa. Va tornar a viure amb els pares, i aquella cuina, jove i riallera, es va fondre per sempre.

La cuina era territori de les dones, allà on no s'acostava mai el meu pare, si no era per escridassar o pegar, amb la seva violència virulenta.
Aleshores s'ennuvolava tota la realitat i el món sensible quedava desprotegit: la carn dúctil i exposada de la meva mare, que els cops esclafaven com mató; nosaltres, els nens, amb els cossos que es trencaven amb un cruixit. Cops durs entre un puny i una superfície opaca. I, a la boca, gust de sang.
A la cuina poques vegades hi passaven aquestes escenes, encara que sempre s'hi percebien, i aleshores un podia sentir, no exempt d'un cert congelament, el sol que entrava pel batent de la porta.
La cuina era petita i no era un lloc on al meu pare li anés bé arrossegar amb odi la meva àvia, gairebé impossibilitada, com feia pel menjador: per això era un espai amb menys avergonyiment.
A la cuina la meva mare sempre hi rentava plats o hi coïa macarrons, amb una esma incomprensible per fer-hi el sofregit; posava les cuixes de pollastre al forn i hi picava, amb un ànim desconcertant, all i julivert. I fins i tot hi feia flams, coques, melmelades de codony, de préssec, de mandarina, que deixaven una vora socarrimada, com un pecat, a les cassoles de fang.
Per què creava estabilitat la meva mare amb les seves neteges, les seves coctures, el seu assaonar, si d'aquella cuina i de tota l'extensió de la casa només calia, urgentment, a corre-cuita, fugir-ne?

No tinc paciència per la cuina! Però m'he hagut d'acostumar-hi. Rento els plats a tota pastilla, tallo mongetes, pelo patates, preparo bledes a velocitats supersòniques; fins i tot amb la mel i el mató, corro.

El detallisme el deixo per la meva dona a qui li agrada preparar les coses amorosament -que traduït al llenguatge masculinitzat vol dir pensant en el bé dels destinataris a taula-.

Reconec que tinc una íntima satisfacció quan em trobo primari i em reservo, egoistament, les secretes emocions que la vida em doni.

Malgrat la meva insensibilitat, tinc un especial interès en que la paella em quedi bé; és com una versió gastronòmica de l'interès per resultar efectiu quan s'està en feines, també domèstiques, però que s'executen més aviat en posicions horitzontals - sense ordre dels factors: "tanto monta, monta tanto" - perdó a qui hagi pogut ofendre amb aquest acudit imperdonable i groller - Temes de pit o cuixa, vull dir, perquè s'entengui.

La paella per a mi té alguna cosa especial; tallar la sèpia, treure-li i separar la tinta, començar a fer-la en sofregit - aquí és on hi poso seva - . A banda, van bullint els caldos de peix i de verdures. Posar l'arròs a la paella per refregir-lo una mica abans de tirar-hi el sofregit i el caldo - n'hi diuen fument -Assaonar amb espècies i ingredients com matafaluga, safrà,... Mentre el sol inunda la cuina.

I sempre, com en altres facetes, per això, em queda la sensació que podia haver sortit millor : o bé li falta gust o bé li sobre gust de peix o s'ha socarrimat per sota!

T'ofereixo la xocolata melosa per quan el cor s'entrenyora, dolçor que t'abraça el més íntim i encén el caliu de l'amor; xocolata xamosa, fent xup xup a la tassa, desprenent l'aroma dolç de la llar; xocolata enganxosa que et bressa la pena, mentre rere els vitralls la neu cau i vesteix el món.
I si el que vols és adonar-te que rellisques per suaus pendents de sensualitat salvatge; en els meus racons hi trobaràs festucs indòmits, verats al forn amb mantega càlida, cacauets premsats barrejats amb greix, marisc rogent, sucós i excitant.
Al meu endins hi ha de tot, si el teu esperit ho anhela: mató esblanqueït vestit amb un dolç daurat, cuixa de bèstia plomada convertida en saba dels déus; i racons tan calents com les estrelles, flames que converteixen l'aigua en boira, el formatge en núvol, la carn vermellosa en aliment diví; malgrat tot, bo i poder convertir la matèria més sòrdida en vibració angèlica, si t'atanses al meu palau amb el cor gelat, la meva ànima restarà morta.
Si t'endinses a les meves entranyes amb els ulls pansits, maquinant mentides o maldats, no et curarà ni el més exquisit dels meus nèctars. I el més sublim et semblarà socarrimat.
Si t'alimentes de la glòria dels àpats, mentre mires amb prejudicis els teus companys de taula, no els arribaràs a clissar; calen uns ulls humans per a veure un rostre humà.
És l'amor qui assaonarà els aliments que t'ofereixo, i que amb la teva llum transformaràs en vida.

En molts llocs, tant en el cinema, en els llibres, en les històries que s'expliquen a la llar de foc o en el bar del poble, hi ha hagut assessinats a la cuina. Com a aquella pel·lícula on posaven un cadáver dins una bòta d'aquelles on guardaven el vi, i els altres que s'ho bevien exclamaven que bo que era. Però trobar-te a la realitat un mort a la cuina… Segurament em culparan a mi, com a agressió envers al cap superior del treball. Jo no he sigut, per més que diguin que si. Tot ha començat amb el malaït mató i el pollastre massa socarrimat. Ell vinga a dir que era bo, que el podiem donar als clients… Jo li deia que el mató estava tallat i caducat, però ell vinga a insistir. Al final l'ha provat i s'ha mort… crec que no estava tan malmés com per matar algú però…
L'observo detenidament. Està pal·lid, blanc com el paper… deu ni dó, penso, per ser la primera vegada que veig davant meu un mort, ja que l'he vist morir. No l'he matat pas jo, però no em sap greu que s'hagi mort. Era un desgraciat.
Què hi farem… justament ara que estava a punt d'asseonar el punt perfecte, perfecte d'aquella cuixa de gall d'indi, ho hauré de deixar estar, perquè vindran els de la policia i m'assatgeran amb preguntes.