REPTE LXI

No havia posat el dia de termini i he volgut fer l'aclariment pels qui el llegeixin demà.
Josep

Seia en una butaca i tant per tant podria haver-se assegut en un banc, a terra, o restar dret, estirat, o bé descansar sobre una hamaca: el seu cos, fora de sensacions tàctils i dolors els quals, de tant que ens acompanyen, deixen d'existir, era un mer recipient de bellesa i harmonia; hauria gosat dir que el que l'inundava en aquell moment era la pura veritat universal.

Una hora més tard vagava pels carrers del voltant de la sala que havia abandonat. Intentava recordar aquells acords que li havien posat els pèls de punta; tancava els ulls i mirava de visualitzar aquells instants de felicitat; tot, però, ho feia debades. Els seus sentits només eren capaços de parar atenció al soroll, bellugueig i desequilibri de la gran ciutat.

Entrà en un bar. Des d'una petita taula, veia absort com els llums d'infinits cotxes dibuixaven línies blanques i vermelles a una banda i altra del carrer. Tot d'una li vingueren al cap la casa on nasqué, prop del mar que esculpia els penya-segats amb la paciència de qui esculpeix un vers en el curs d'hores, un vers per a ell mateix.

Mirà el rellotge: quarts de dues. L'endemà havia de matinar per anar a aquella merda de despatx d'advocats. Què hi feia ell defensant a boges perverses xuclasous i a aquells homes sense escrúpols que detestaven tot el que no fossin diners?

En arribar a casa, col·locà el disc d'aquell grup en el reproductor, i es passà la nit desvetllat, pensant com els diria als seus caps, puntualment a les vuit del matí, que no es trobava bé, i que mai s'hi trobaria si continuava allà. A les deu, tornant de l'agència de viatges, sentiria que estava començant a dir adéu a aquella vida imposada.

Demà potser tindria ganes de fer llenya. Agafar la destral amb la dreta, un bon tronc amb l'esquerra i començar-lo a pelar de branques menudes. Quedar amb les mans esganxifoses de resina i amb aquella olor que tant m'agrada. Segurament després tindria algun tallet als dits i les cames ratllades per la garriga, però i què? Arreplegaria les branques i les deixaria amuntegades. I els troncs al remolc del tractor, pel forn, que a la nit hauria de fer pa. Bon pa amb l'aroma del pi. Potser al migdia aniria a veure si trobava alguna "pegalosa" en aquell indret que conec. La veritat és que són fantàstiques per acompanyar un bon tall de cansalada fregit. Potser a la tarda podaria una mica de vinya. I al tardet, cap a casa xino-xano. Posaria els troncs en un racó del pastador ben arrengleradets, uns damunt dels altres fent un marge ben alt, sense cap desequilibri. Després aniria a posar pinso i a abeurar els pollastres, a veure què fan. Soparia tranquil i abans de començar a pastar me n'aniria a donar una volta pel cafè, a xerrar un ratet. Potser faria una partida al subhastat o a la botifarra. No tindria cap cabòria; sóc un tipus senzill jo.
Però no faré res de tot això.
Com que havia de prosperar i menjar-me el món, vaig estudiar i me'n vaig anar a la gran ciutat a buscar una feina "per sempre" que em permetés viure en harmonia i pagar la hipoteca i els coles. Així que el que faré és aixecar-me d'hora, cagar-me en tots els de la caravana i anar a l'oficina a treballar per seguir vivint de la manera que potser vaig mal escollir. Diguem que la meva essència primària ha esta substituïda per un tarannà més cosmopolita,... era això, no?

Quan arriba a l'entrada del poble, no pot evitar sorprender-se de veure que tot es manté com ho recordava. Fins el cartell tronat amb el nom del llogaret és el mateix de trenta anys enrere. Com es nota que aquí no hi ha massa votants! somriu amb ironia.

El polític baixa de l'enorme Audi negre i, seguint un impuls irracional, es treu les sabates i els mitjons i deixa que l'herba, molla per la rosada, li faci pessigolles als peus. La sensació d'harmonia és idèntica a la de quan era petit. Llavors, per un instant, es creu de veritat que podrà recuperar els anys perduts. Però és un home massa intel·ligent per enganyar-se a ell mateix, i la sensació passa, igual que aquell tren que un deixa escapar tot i saber que només pararà una vegada.

Plantat allà, a l'escenari de la seva infantesa, el polític es pregunta en quin moment exacte les coses van començar a tòrcer-se. Trenta anys abans, havia marxat a la gran ciutat amb el cap ple d'idealisme i el cor vessant determinació. Ara torna portant només desequilibri i desengany. Ha dit massa mentides, ha fet massa pactes i ha deixat per més endavant massa coses. I finalment, aquell matí, mentre es mirava al mirall, alguna cosa dins seu ha dit prou.

La necessitat de fugir l'ha fet conduir sense rumb, fins que s'ha trobat allà, on tot va començar. I així, en comptes de ser al Parlament, defensant uns pressupostos que de jove hauria blasmat, és descalç sobre l'herba, intentant recuperar... no sap ben bé què.

Però el polític encara no ha descobert que el que busca només ho pot trobar dintre seu. Per això es queda allà, caminant descalç damunt l'herba, perdut, intentant inútilment tornar a un món que ja no és al seu.

La manera de viure, en general, ens allunya de la nostra pròpia essència

Jo,
he pensat amb un riu verge,
tan allunyat de la gran ciutat,
que no trobava cap referència
que em pogués fer tornar
al desequilibri
de la meva realitat.

He respirat l'aire de les deus,
amb el seu perfum de molsa,
mirant al cel,
braços en creu,
podia volar ...
i m'hi he quedat.

M'hi he quedat
per escoltar la seva essència
a cau d'orella del corrent xiuxiuejant.
M'hi he quedat per contemplar
la seva fresca transparència
esquitxada de vida, verd i gris
de roca i liquen a les vores,
i de pedres...

Pedres que un dia podrien ser murs.
Els murs sempre es tornen a alçar.
I ara que puc tastar
l'absoluta veritat de la llibertat;
miro els meus murs i només veig pedres
que un dia van ser muntanya
i un dia seran només runa
i jo m'hauré alliberat,
per què sabré el camí d'aquest lloc
i hi podré tornar.

Ara sé on és la meva essència,
només l'he de trobar!!!
I la manera de viure-la:
amb complicitat,
tornant al temps cada batec què li he robat,
habitant el món
company de l'aigua d'aquest riu on,
per sempre,
em veure emmirallat.

La manera de viure,
en general,
ens allunya de la nostra pròpia essència?
O potser encara no l'hem trobat?

No l'hem trobat
per què la manera de viure ens l'amaga?
O no l'hem trobat
per què no em estat prou valents d'anar-la a buscar?

Senzillament,
et volia donar les gràcies
per fer-m'hi pensar.
Una forta aferrada pel coll
mestre Josep Bonnín Segura

Sóc una prostituta de carretera. Vinc de Gnör, un llogarret perdut entre terra fangosa i cabres, a l'est dels Càrpats.
La meva família és ortodoxa, rude, ramadera, poc decantada a la sensibleria, amb escassa instrucció.
Els homes sovint s'emborratxen i les dones, sofertes, callen i pateixen en silenci. La misèria, el domini.
He estat una nena espantadissa, una noia retreta, una dona esquerpa.
La meva aparença és fràgil, d'ossos prims, a punt de cruixir. Però el meu esperit és fort. He hagut d'enfrontar-me a proves molt dures, però me n'he sortit. Tinc un aspecte distant, però encara que ho semblo, per dins no sóc freda.
A Gnör sempre era a la cuina o a la cort. Amb la Tània fèiem el menjar o netejàvem els porcs, a més de fer les feines feixugues de la casa. Quan teníem temps, collíem móres i fèiem un pastís. L'amagàvem i ens el menjàvem juntes. Només amb ella tinc bons records. Però la Tània ara està malalta de leucèmia i jo he marxat del país.
He vingut a aquesta gran ciutat per guanyar diners ràpids per a ella. Per la meva família sóc una perduda, però per ella no.
De vegades els homes que m'usen, per qui sóc un forat de carn a punt per excitar-los i servir-los un àpat de sexe, volen fer preguntes sensibles. Però jo els miro amb sarcasme i paro la mà per agafar els diners.
Només m'endolceix la meva germana al seu llit que, si ho penso de veritat, potser serà el de mort. Però treballant per a ella, em sento en harmonia, sense desequilibris, i si bé m'allunyo cada cop més de qui sóc, guanyo temps per a la seva curació.
Sóc una prostituta de carretera i treballo fredament per salvar a contrarellotge l'únic ésser a qui estimo.

El meu cor el van fundar els laietes,
sóc construïda sobre set turons.

El mar, Mediterrània pura,
dorm amb mi de nits
abraçat al meu flanc.
I de dia em ve a fer festes
i em llepa i bressa, entremaliat.

Sóc hereva d'una llengua antiga,
sonora, fonda, anhelant,
que de dia compta faves
i de nit fa veu galant.

També em poblen altres parles
d'altres bells indrets humans.
Ampla i grandiosa és la Terra,
i cap a mi que fa cap.

Jo acullo a tots, ben graciosa,
però m'han de dur al Ball del Ram.

Deso dracs i roses roges
a les entranyes cremants,
per donar compte que al món
hi ha excel·lència i malvestat.

Tinc arquitectura fina,
deliciosa, exuberant,
que viu tota en harmonia
des del vell temps dels romans.

Els meus passejos envegen
moltes altres capitals,
i s'hi barregen turistes
i industriosos ciutadans.

Tinc grans artèries i venes,
i delicats capil·lars.
Sóc dolça i adusta alhora,
i vesso creativitat.

Respiro els aires que em porten
navegants d'enllà dels mars,
d'altres que arriben per via
i en avions hostatjats.

Així jo mai no m'ofego,
i avanço, i aprenc i navego
al cor de la humanitat.

Desequilibris em solquen
que em fan patir de veritat:
carrers de tristor i pobresa,
lletgesa i adversitat.

L'especulació m'esmicola,
tota explotació m'esqueixa:
només voldria harmonia
i sentir petards de festa.

La meva essència és platxívola
indolent i tolerant
però se m'apilen a plantes
pesars d'una gran ciutat.

Les presses, enveges, pugnes,
molts tràfecs desorbitats,
trànsit, perills, fam, embussos,
fanàtics de cor corcat.

Tots això em dóna mal viure
però en moments de descans
prenc un bon cava fresquet
i jec al sol a somiar.

Darrere els vidres del despatx, contempla els primers contraforts de Collserola. La bombolla esblanqueïda del fums sura damunt les edificacions de la gran ciutat. Al carrer, una bonior de formigues desfilen adelerades; vides amunt, vides avall... La Diagonal titil·la amb els reflexos dels cotxes, com una injecció d'heroïna iridescent al cor de Barcelona.

Es passa el dia tractant que no hi hagi desequilibri entre els esbroncs que rep del director i els que ell engega als subalterns.

Arriba a casa; les nenes dormen; avui tampoc no les ha vistes.
La Clara li parla d'un anell que li agrada de veritat, i enceta un discurs sencer sobre un abric de pells, i unes accions al golf de sant Cugat que la Clotilde, la seva amiga, s'ha comprat.

Tres quarts d'hora abans de fer l'amor, es pren la viagra.
Després del sexe, la pastilla per dormir.
Al matí, la fluoxetina per a no capficar-se.

Quan marxa cap a la feina, encara és de nit.
Mentre condueix, pensa en els pintallavis que exporta la seva empresa.

La lluna al firmament, com un tall de formatge, li recorda l'harmonia de la seva infantesa; quan es pensava que ser gran era una altra cosa.

Enfila per l'Arrabassada; no sap per què.
Detura l'automòbil; comença a caminar pel bosc, fins una obaga.
Sota un sostre de verdor tremolosa, es lleva tota la roba, les joies i el rellotge.
Camina nu; s'allunya.
Percep la catifa de l'humus sota dels peus, i es pregunta qui dimonis va inventar les sabates.
La brisa li acarona la pell; el romaní li regala flaires del paradís.
Corre, salta, jeu; s'adorm i es desperta.
Al capvespre, es deixar tintar la pell amb el roig del crepuscle.
De nit torna a Barcelona i li diu, a la Clara, que han de parlar.