Repte LIII

Petita nota introductòria que no forma part del relat: helicoide, m'ha costat un ou saber de què coi escriure, ha estat un vertader repte només el tema.

L'espia
Cobert per un silenci omnipresent, el fill del rabí intentava passar desapercebut, en la seva missió secreta i personal, d’escoltar la reunió setmanal de cabalistes. Es mantenia aferrat a les parets de l’obscur barri, no podia creure que hi visqués ningú decent. Se sentien disputes i crits, tot feia tuf a mala vida. De tant en tant, obligat per la dispnea heretada genèticament, s’aturava a recuperar l’alè.
Finalment, arribà sota la finestra que cercava i mirar el rellotge de butxaca: ja era l’hora, pensà tot tocant el remontoir per assegurar que no se li havia parat. Parà l’orella per sentir els cabalistes. Al cap de cinc minuts ja no sabia de què parlaven, s’havia perdut si és que, en algun moment, havia estat allí. Només va entendre que preparaven la recepció d’algun membre nou al seu grup. També discutien entre ells, un deia que no entenia perquè discutir tant sobre aquell conjunt de teories metafísiques, místiques i exegètiques, de caràcter esotèric, si cada cop els feien menys cas i eren menys populars. Els altres digueren que això es devia a que els consideraven perillosos. L’espia, apuntà totes les paraules que no havia entès en un bloc i es digué a ell mateix: “Colla de sonats utòpics”, i tornà cap a casa.

El primer cop que et vaig veure, sorties del mar. Et vas acostar al lloc on jo era i et vas començar a vestir. Fort, masculí. Un home com no n'he vist al meu país. Eres de Bahía Blanca, argentí. Respiraves feixuc i vaig pensar que era pel plaer d'estar amb mi. Després em vas dir que tenies dispnea.
A la recepció dels nostres hotels no ens hi van deixar entrar junts. Aleshores ja volíem penetrar en l'obscur desig que ens provocàvem.
Així, vam esperar a la nit per trobar-nos a la platja, vora el mar dúctil i dolç, company d'atzagaiades.
Vaig llençar el remontoir del meu rellotge, i l'endemà canviava tots els plans per seguir amb tu.
Però tu, imperiosament, vas dir que havies d'anar a jugar un partit d'escacs a Cochabamba.
Així, vas marxar, sendera enllà, amb l'autobús de línia. Per això no facis cap càbala amb mi. Totes són utopia.
Veig el teu autobús que corre camí avall, allunyant-te, i la bellesa de l'horitzó del mar d'Ariza, solitari de tu.
No cal que m'enviïs més correus. Veig el teu nom i no els obro. Se'n va cada un camí avall també, cap a la paperera.
I el meu rellotge, d'ençà el moment que vas marxar, torna a tenir corda.

L'aire pur porta volves de cotó tot l'estiu. El cotó té un blanc puríssim en contrast amb les mans negres que el collim. Les espurnes no se n'acaben d'anar mai, del cabell arrissat.
L'Otis, el meu xicot, no s'està als camps de cotó, de sol a sol, com la mare o l'àvia, però fa el transport a les barques del Mississipí. I allà també sembla com si, enmig de la calor, caigués neu.
L'àvia, de tant respirar-lo, té dificultats per alenar. El doctor Nogel va dir que era "dispnea". Però no s'hi pot fer res.
Als vespres, al porxo, quan descansem de la feina i l'Otis ens canta les seves cançons i aturem els balancins per sentir-lo, també ens acompanya el cotó.
L'Otis va anar a l'oficina a veure el capatàs dels camps, el jueu Richberg, per parlar-li de la malaltia de l'àvia, però no el va deixar passar de "recepció". Va seguir entretenint-se amb el "remontoir" del seu rellotge i va dir que era utòpic fer càbales sobre la causa de la malaltia. Ho va dir així. D'on deu haver tret aquest llenguatge tan "obscur"?
Així, sabem que ningú farà res per l'àvia ni pels altres treballadors de Memphis ni de l'àrea del regne del cotó, si no ens aixequem nosaltres.

Mira, a un dels teus somriures hi sumo un regitzell de mirades, ho multiplico tot per una carícia i en resto una petita brisa de tristor. Així faig el balanç d'allò que sents per mi en el terreny precís de la trigonometria..
Vull moure'm només entre certeses, no deixar anar utopies ni fer càbales: em baso en l'empirisme de la meva ciència..
Així, d'una trobada, n'agafo el petit bes que em fas al saludar-me i el divideixo per l'expectativa de la tarda: ai, un calidoscopi de petits colors que sacsegem alhora.
No faig cap cas d'aquell dia que vas dir-me que era un ximple. Sé que era només una petita *dispnea* dins l'alenada del nostre amor.
Com veus, només em baso en l'alta àlgebra a què sotmeto la teva abraçada, sense fer cap cas d'aquell dia *obscur* que vas voler deixar-me. Llavors ja sabia que el *remontoir* del nostre amor tornaria a funcionar.
Així, conscienciosament, he anat preparant el palau del nostre casament per poder fer-t'hi una opulenta *recepció*. Ara sé del cert que el teu amor és immarcessible.
Ja veus que m'he basat exclusivament en certeses: ni hipòtesis ni desbarraments. I, naturalment, sé que és una graciosa broma, pròpia del teu caràcter tan alegre, això que dius que ara vols deixar-me.