Urepel, que bé que escrius...

Bé, quan li expliqui a la meva dona això, no sé com pot reaccionar: que difícil és la vida de l'escriptor!!
Clar que si tingués traça explicant-li que tot això és per exigències del guió voldria dir que tinc talent!
O sigui, que com li deia el meu fill petit a sa mare (la de dalt): "mama, me n'estic cansant de ser un bon nen"

L'escriptora o escriptora es comunica.
Si la perversió és un génere que utilitza... endavant. Si es un canal per expressar la seva perversió... que s'ho faci mirar. Bé, a mi no m'interessa el que expliqui.
Ja ho sents quotidianament, Un-una escriptor ha d'aportar, al seu estil..... APORTAR...ENRIQUIR...OPINAR...COMPARTIR....
Opino, repeteixo, opino, la nostra Societat ho necessita, i potser ho demana.

No comparteixo aquestes dues "grans idees" d'en Bukowski. D'acord que en tots els sentits era pervertit, depravat i molt masclista, més que en Hemingway diria; però l'estil és inigualable i per això m'he llegit gairebé tot el que he trobat d'ell. Són cops de puny seguits sense pràcticament adjectius. M'encanta com escriu.

Val a dir però (si vaig entendre què volia dir llegint-lo) que el que Bukowski tenia "idealitzat" realment era el mateix ofici d'escriure i al seu heroi John Fante, també escriptor i guionista, que una vegada llegits els set llibres d'anagrama en l'únic que s'assembla a l'esmentat és en que tenia la mateixa mania: convertir-se en un gran escriptor. Bàsicament, en l'obra de tots dos gira el mateix assumpte però mentre que Fante destil.la il.lusió, empenta i dolçor en unes frases que llisquen i lliguen de forma genial, Bukowski és desesperació i un retrat amarg de la societat i d'ell mateix sense fal.lòrnies. Tots dos éren perdedors, ara, quin més que l'altre?

Ara, que jo sí els tinc idealitzats, sobretot a en Fante. XD