Un buit al cap

Curiós lapsus, el de la convocatòria: evidentment volia dir de dimarts en VUIT, no pas que el repte vagi buit. Al contrari, espero que vingui ben ple d'aportacions.

franz

Nota prèvia d'un nou nat: no fa ni quatre dies que vaig descobrir aquesta pàgina, o sigui que encara hi ha moltes coses que no sé com funcionen -entre elles els reptes-, així que em guiaré pel que he vist de reptes anteriors i publicaré el meu poema aquí com a resposta al missatge del fòrum. Si no és el procediment, disculpeu-me i ja ho corregiré! ;-D

Sóc l'infant de cendra que visc sota d'un arbre
amb fruita de pell podrida i tronc corcat,
i bec en gola bruta hores i dies de pena i fang
vetllat per unes hombres que un dia van ser carn.
Ni la terra m'alimenta ni el sol em treu la set,
ni lluna m'abrigalla ni el dia em treu la son,
tampoc brilla ni llueix pell esquerdada
i en catedral d'ossos, tot batec és fugaç.

Mentre el cor em panteixa glops a l'esquena
esquinço pedres amb les ungles i les mans,
sanglotant esgarrapades i amb els dits,
plorant petites llàgrimes de sang.

Mentre el sol que cou em taca la cara
escolto el mut d'unes veus que no fan so,
però que parlen a través de la carn morta
sospirs que tornen en les meves orelles el nas.

Com a única herència pel record me n'enduc
biberó amarg de crits ofegats en gola,
joguina trencada de somriures estripats,
falda aspre i dura de terra i fang,
rondalles fetes de grinyols i de ventades,
abraços de sol roent i pluja de mans fredes,
carícies d'esbarzer en pell de cuir gastat,
bressol de fusta seca i manta feta de ras.

Una senyoreta distingida passeja per les elegants voreres de Savannah.

Observa-la:
porta anells encesos de vermelló, són més foscos, estan fets de gotes de sang esclavitzada.

Estan fets de l’amargura entre el color negre i el blanc.

Per la vaporosa i fina mussolina del vestit queden molt bé com a contrast.

I en el camps, no molt lluny, famílies senceres recol•lecten tresors.

El contrast
de les pells colrades sobre blanc queda estètic també.

Encara que de les espatlles de famílies senceres s’escolin gotes i gotes de sang idèntica a la teva. Gotes per anells.

Fins i tot en certes zones només veig nenes i els seus robins són puríssims.

Em preguntes
si encara queden senyoretes guapes que passegen,

si encara queden famílies per anells o només nenes damunt del blanc.

Dona, has entès el motiu del patíbul, la remor
De cada paraula quan només la pregària
Pot salvar-te la pell de la soga, en la solitària
Lluita per evitar l'amargor del fruit del rancor?

Bella, has comès el crim de voler discernir l'amor
Entre ombres on tan sols existeix la gregària
Fel que amarga l'existència amb el grinyol sonor
D'una cadena que t'arrossega cap al fons de la nit?

Digues, fruit estrany, pell colrada per l'extravagància
De la magnòlia, on has deixat el sol que t'habita el pit,
O els pètals d'eben que t'emplenen de subtil fragància?

Digues, qui gaudeix amb les teves llàgrimes, amb l'ànsia
De ferir-te l'ànima amb còdols de les pedreres del despit,
En el tarter cap a la llibertat que no minva la distància?


d.

Sóc el fruit estrany - la dolça deessa -
que en el deliri de la nit és estimada
però quan surt el Sol és denigrada,
car tota la meva pell és negra atzabeja
i canto amb sentiment de raça rebutjada;
no oblido l'arrel de l'arbre al que pertanyo,
és el rostre de pell colrada i dents lluents
que porto en el record més fons de tu -mare -

S’encén la impertubable nit
de lladrucs de gos,
de teies violentes,
de les dents corcades dels botxins
quan la majestuósa magnòlia
desvetlla els fruits
entre arrels carnívores.
A les branques dels arbres
el temps impassible fa gronxar
els cossos dels negres penjats
en la seva dansa macabra,
mentre la solemne brisa agrumolla
la sang a les mans dels homicides.
La lluna clamorosa resplendeix
sobre els negres rostres convulsos d’agonia,
damunt l’esgarrifosa fesomia
de la diabòlica vivacitat dels blancs.