Repte Poètic Visual 324. Aquella conversa

La roda del temps avança
entre les aromes apreciades
i un fumejar imperceptible.

Veus callades que miren
ulls oberts que escolten
mans que no toquen
............................. l'aire.

Dringa la cullereta
s'atansa la tasa al llavi
el paladar frueix.

La roda del temps s'atura
i l'aroma preval
sobre cap conversa.

La roda del temps avança
entre les aromes apreciades
i un fumejar imperceptible.

Veus callades que miren
ulls oberts que escolten
mans que no toquen
............................. l'aire.

Dringa la cullereta
s'atansa la tasa al llavi
el paladar frueix.

La roda del temps s'atura
i l'aroma preval
sobre cap conversa.

Diu la tassa a la cullera:
que em podries remenar?
la llet és massa calenta
i el cafè se m'ha enfadat.
Ara estic en tensa espera
d'uns llavis que han de besar
la meva gentil vorera
per poder-me xarrupar
la dolçor de la lletera
que amb cafè s'ha perfumat
i vull pau en l'escumera
que el combat pot esguerrar
el bes que el meu cos delera
des que em varen fabricar

La cullera amb to afligit
li diu que haurà d'esperar
que els llavis porten els dits
que la poden aixecar
i no pot saltar l'empit
en ser un cos inanimat.

La tassa no sap que dir
mira amunt i fa un sospir.

CAFÈ SOL SOL

Cafè sol acompanyat
Paraules nues
Ulls d'escuma
Ensopegades amagades

Desarrelades de la sorra del temps
Foses aquí-allà, no sé-on, no sé-quan
Les aigües vives dels records morts
Les brises dels somnis i les seves pedres

Tots els cops que vàrem tindre
Grapats d'estels dins les mans
I el dubte roent de les flors tendres
i les certeses i els petons i els adeus

Tots aquells vaivens de silencis
On bullien els estels i els planetes
I els miralls blaus de lluna groga
vacil·laven del llaç d'ulls a la tassa
I de la tassa a aquest eclipsi boirós
on de les cendres en fem flames

Ara el cafè sol es sol, ja és de nit...

Sense voler, l’aroma es torna memòria,
malgrat que el làbil temps, que tot ho sap
i tot ho oblida, sigui el seu propi botxí.

L’aroma d’aquell cafè a l’horabaixa
em segueix escrivint mots i sentiments
que lluiten des del passat contra l’avui.

Aquell capvespre esdevingué assossegat,
parsimoniós, com la fulla que la tardor
ens regala amb els primers vents d’octubre.

Moments i mirades, instants i confidències,
conversa espontània, prolegòmens d’amistat.
Però el temps és implacable, desmemoriat.

Ave atque vale, digué el poeta, hola i adeu,
jo deixo anar quan l’aroma em torna la imatge
d’aquella primera i tan llunyana tassa de cafè.

El café amb llet

Quin repte que m'ha animat,
sense saber-ho ja m'ha inspirat:
En aquesta vesprada en un instant,
vaig demanar café amb llet
amb el meu amic Josep.
El van beure a poquet a poquet,
assaborint-lo i pensant
que la vida se'n va volant.
L'aprofitarem hui els dos
que demà, un altre dia, vindrà.