REPTE LXXIX - L'últim del 2005

Ah, sí!...

Premi: Proposar el primer repte del 2006!!

Hola!

Heus ací que fa pocs dies que vaig trobar aquesta pàgina, i sense saber gairebé ni com, heus ací que m'he atrevit amb això del repte. Gairebé no m'ho puc creure, però per acabar l'any ha estat entretingut.
Estic molt i molt lluny de ser un relataire expert, però heus ací...



AQUELLA NIT DE CAP D'ANY...

Aquella nit de cap d'any no l'oblidaré mai. Sopàvem a casa dels Puigdecabres i ens acompanyava el seu germà, autista, a qui mai no havíem sentit dir, ningú de nosaltres, ni una sola paraula. Estàvem asseguts amicalment a taula, tots els de la colla, esperant l'hora dels raïms, quan en Miquel, l'autista,amb la mirada fixa, com sempre, entre l'infinit i el terra, va bellugar la boca. Va ser un so lleu, amb prou feines una dèbil mussitació, però ens vam quedar tots ben bocabadats.

Els nostres esforços van ser en va: ni els germans van poder aconseguir que repetís unes paraules que no havíem arribat a entendre. Amb això ens vam distreure i gairebé se'ns va passar la mitjanit, però finalment vam ser-hi a temps i a les dotze menys un minut ens apilàvem tots vora la tele, preparats per l'entrada de l'any. Va ser exactament després de la tercera campanada, mentre el raïm entrava solemnement a les nostres boques, quan el Miquel va tornar a parlar, aquesta vegada amb un to clar i categòric:

- Aquest és el moment perfecte per a que algú reciti un poema d'estil bernesc.

Ningú no va poder acabar-se el raïm. A la quarta campanada, vam esclatar a grans rialles. A la sisena estàvem ben vermells, ja. I, a la novena, ens vam ennuegar, alhora, tots quinze...

---



Ja sé que el títol no és gaire original, però només és per no deixar-lo sense. Bon any a tothom

Encara podem, de tant en tant, escapar-nos de la voluntat dels pares amb alguna mentideta innocent. Sabia que si els ho explicava, un ‘no' categòric m'obligaria a passar un cap d'any més veient la tele, menjant turrons i escoltant l'avi recitar el mateix poema bernesc de sempre.
M'estimava la meva família, però aquell any també havia après a estimar algú més.



Així, pujant pels senders que ell m'havia ensenyat, me'ls imaginava pensant-me a casa d'unes amigues; potser preocupats per si bevíem massa. No sabien que en el meu cap d'adolescent hi havien també decisions a prendre. Vaig somriure.

Quan vaig arribar al cim del Montcau, vaig veure'l retallat en la foscor, quiet, fitant l'abisme d'arbres adormits.
Ens vam abraçar en silenci.

-Em pensava que no vindries... -em va dir; la dolça mussitació acaronant-me l'orella.
-He vingut a dir-te que sí -li vaig dir jo, segura de mi mateixa.
-Jo no tinc cap pressa; m'agrada simplement estar amb tu...

Però amb petons petits havia sellat el seu silenci, nerviós i excitat, i poc a poc ens vam treure la roba l'un a l'altre. Ens vam separar uns moments, indecisos, i ens vam quedar mirant l'infinit.

-N'estàs segura? -em preguntà, acariciant-me l'esquena.
-Sí...
-Si no, podem esperar a l'any que ve!


I mentre l'engranatge del temps rodava, entre rialles i abraçades vam fer l'amor per primera vegada.

La Duquessa li va demanar amb posat categòric al Sebastià, el majordom, que demanés als criats més celeritat a l'hora de servir els grans de raïm pelats en les safates de plata, o no hi hauria temps per repartir-los entre els dos-cents vint-i-cinc convidats abans de les dotze campanades del rellotge del palau. Un comentari bernesc del lacai va sortir discretament quan la senyora va fer mitja volta.

La Martina, amb el cap recolzat al costat de l'Albert, sentia el cor d'ell com una mussitació, com una dolça cançó. Feia quatre anys que no sortien la nit de cap d'any. Era el dia del seu aniversari, desitjaven una íntima vetllada per recordar. Es van conèixer un cap d'any i van decidir que aquella era la nit del seu naixement, la nit en què van començar totes les coses.

La Dolores, arraulida al racó de sempre a sota els cartrons, mirava les llums en forma d'avets que es reflectien als vidres del recinte del caixer automàtic. El fred li encongia els ossos malgrat el cul de botella de ginebra que havia arreplegat abandonada en una pedrís. Va escoltar les dotze campanades esmorteïdes de l'església del costat i sentí certes veus de gresca llunyanes mentre, amb una ganyota de dolor als llavis, dirigia la mirada a l'infinit tremolant com una papallona enmig la neu.

Bon any nou!

Quan arriba el cap d'any tot són bons propòsits i, mentre sonen les dotze campanades i un està intentant no ennuegar-se amb el raïm, un es posa a pensar: "no tornaré a ..." o bé "aquest any faré...". Però per molt que un es posi categòric, al final de la nit ja haurà trencat la majoria de les promeses: el que havia promès no fumar estarà encenent una cigarreta darrera l'altre, ni que sigui per treure's l'espant momentani de no poder-ho tornar a fer, com quan un omple de petons a la dona després d'una discussió. I el que havia promès no tornar a beure, jau totalment borratxo en un racó.

Per això jo vaig fer la meva promesa en una mussitació: em sembla que ni jo mateix me la creia gaire. Però és que el món està massa ple de dones encantadores, i sempre m'agafa la curiositat de saber quina cara faran en el moment de l'orgasme, quan es deixen anar al plaer infinit que els produeixo. Em direu: però que cregut que ets, no? Si fos una rata de biblioteca, un estudiós del bernesc o de les algues microscòpiques, us donaria la raó. Però a mi les femelles se'm llancen als peus! I al final tinc tants fills que acabaran per arruïnar-me... Ah, no m'heu reconegut? Em dic Juli, Juli Esglésies...

Els meus ulls escodrinyaren entre el guirigall de persones, vestits esplèndids i màscares, de colors brillants i reials tots, i algunes, les més luxoses, plenes de pedres. Màscares per tots els gustos infinits, totes belles i meravelloses, que formen part d'aquesta festa, la festa de la ciutat dels canals i les màscares. Enmig de tot allò, busco un rostre bell i preciós, amb una cabellera pèl roja: Edelayne. Al final la trobo envoltada de dames.
Em tinc que afanyar, el ball comença aviat. Arribo davant d'ella just quan es posa la màscara sobre el seu rostre, una màscara de color púrpura, senzilla però maca, que li tapa la meitat de la cara. Només deixa al descobert un llavis vermells com el cor que batega de vida, uns llavis que esperen ser besats. Em mira amb ulls de fingida sorpresa, metre li dic "Puc ballar amb vós, bella dama?"
Rebo la resposta categòrica del seu pare, sortit de sobte d'entre les dames. Era d'esperar, no deixaria que ballés amb la seva filla, una de les dames de més honor de Venècia. L'Edelayne, com una mussitació, i a contracor va dir: "D'acord, pare" .
Amb ràbia continguda, i enmig de tots, encara que no em fos permès, vaig interrompre la música, i vaig recitar un poema bernesc, quan eren mitjanit i començava l'any, dedicada a ella.