Repte Clàssic DCCXCIX: La vellesa.

A la part alta del vessant sud de Montjuïc començava a refrescar. Mentre els dos homes treballaven, vaig recordar aquella conversa que havia mantingut amb l'avi temps enrere, quan tornàvem de Valls.

Els calçots encara no s'havien popularitzat fins al punt de trobar-ne arreu de Catalunya, com ara. Ell els volia tastar i se n'havia fet un fart. Jo, que conduïa de tornada a casa, havia estat més prudent, sobretot amb el porró. El tec li havia desnuat la llengua i em parlava de quan era un preadolescent:

—No sé si ara em passaria el mateix, però recordo que quan era nano trobava més interessant el que deia la gent gran que les poca-soltades dels meus companys. I no sols perquè quan parlaven del moment tocaven temes que jo desconeixia o aprofundien més en els coneguts, sinó perquè explicaven coses del temps de la guerra o d'abans de la guerra i, no sé ben bé per què, em feia l'efecte que quan tenien la meva edat en sabien més que nosaltres ara. En definitiva que, com que havien viscut molt, en sabien molt i gairebé mai s'equivocaven.

—De debò tenies tan idealitzat el món dels adults?

—Doncs sí, i el més fotut és la conclusió que en treia, de tot plegat: que quan em fes gran ho tindria tot molt clar i ja no dubtaria de res.

—I què? Realment les coses han succeït com esperaves?

—Pots comptar! Com era previsible, vaig anar descobrint que les eternes preguntes sobre moltes coses, el qui, què, com, on, quan i per què, quedaven sense resposta. I que l'únic que aportaven els anys era perdre esperit crític, sentir cada cop menys curiositat i saber conviure amb aquestes incògnites. Però ens estem posant molt filosòfics, no creus?

—Serà la salsa romesco... o potser l'allioli. Però no creguis que m'has de donar conversa per mantenir-me despert, que jo estic perfectament. Si et ve de gust fer una becaineta, iaio, endavant, que gairebé queda una hora de camí.

Encara va seguir una estona, explicant-me per enèsima vegada com havia conegut l'àvia quan feia el soldat a Lleida, però finalment em va prendre la paraula, va inclinar el respatller i tancà els ulls. Ara els havia tancat per sempre...

Mentre un acabava de tapiar el nínxol, l'altre s'enduia els taulons a què havia quedat reduït el fèretre desallotjat i les restes de l'àvia, morta dotze anys abans.

Conversa d’una neta amb la seva àvia
—Àvia, què tal? Com va el dia?
—Bé, nena, amb el meu maleït dolor que no em deixa. I tu? Ja t’han fet la resistència de l’esquena?
—Ressonància, àvia, ressonància! Sí, i m’han dit que és una contractura. Es veu que faig massa esport.
—Deu ser el que em passa a mi, hehe.
I com van els estudis?
—He tret bona nota en filosofia, però les mates grinyolen.
—A mi tampoc m’agradaven les matemàtiques, encara que després vaig començar a veure’n la gràcia. Sempre ens adonem de les coses una mica massa tard. I de nóvios, com anem?
—Ai, iaia, sempre amb el mateix! Tinc amics i ens ho passem bé... però d’aquí a triar-ne un... És que no em vull conformar amb un. No vull tancar-me. Això de l’amor romàntic ja no es porta. Estic oberta a tenir diverses relacions...
—Ja veig... Les coses han canviat molt...
—A més, el que tinc ganes és d’entrar a la universitat, viatjar, tenir una feina que m’agradi i guanyar diners... I no sé si busco un home. A mi m’agraden les persones, tant me fa el sexe que siguin.
—Bueno, bueno... Vine un dia, que et faré xocolata desfeta i aquell pastís que tant t’agrada, i ja m’ho explicaràs amb més calma.
—Ai, se’m fa tard! Un petó, àvia. A veure si trobo un moment per passar a veure’t.
—Un petó, bonica!
Penja el telèfon i s’asseu a la butaca d’orelles. Recorda els seus somnis de joventut: trobar una feina que li agradés i que pogués compaginar amb la cura de la seva filla. El marit l’ajudava molt a casa, però tot i així anava de bòlit. L’Albert! També ella va tenir dubtes sobre lligar-se a un sol home, però, al cap i a la fi, va ser bonic caminar junts, ajudar-se a créixer, tenir cura l’un de l’altre. Les seves abraçades...
Recolzada en un bastó, anà una mica ranca cap al lavabo i, en el mirall, no hi havia cap de les seves arrugues, només la mirada viva de sempre. El que sí que havia canviat era que no tenia cap plans de futur, com la seva neta, malgrat que fossin imprecisos i desordenats.
Ara tenia tota la seva vida darrere i un bagatge ple de fractures i il•lusions. I aquest punyeter dolor que la rosegava.

Crec que, traslladant l'última frase del penúltim paràgraf a l'últim paragraf, queda més clar que "Ara" representa un salt en el temps, fins al temps present:

Records. (versió definitiva)

A la part alta del vessant sud de Montjuïc començava a refrescar. Mentre els dos homes treballaven, vaig recordar aquella conversa que havia mantingut amb l'avi temps enrere, quan tornàvem de Valls.

Els calçots encara no s'havien popularitzat fins al punt de trobar-ne arreu de Catalunya, com ara. Ell els volia tastar i se n'havia fet un fart. Jo, que conduïa de tornada a casa, havia estat més prudent, sobretot amb el porró. El tec li havia desnuat la llengua i em parlava de quan era un preadolescent:

—No sé si ara em passaria el mateix, però recordo que quan era nano trobava més interessant el que deia la gent gran que les poca-soltades dels meus companys. I no sols perquè quan parlaven del moment tocaven temes que jo desconeixia o aprofundien més en els coneguts, sinó perquè explicaven coses del temps de la guerra o d'abans de la guerra i, no sé ben bé per què, em feia l'efecte que quan tenien la meva edat en sabien més que nosaltres ara. En definitiva que, com que havien viscut molt, en sabien molt i gairebé mai s'equivocaven.

—De debò tenies tan idealitzat el món dels adults?

—Doncs sí, i el més fotut és la conclusió que en treia, de tot plegat: que quan em fes gran ho tindria tot molt clar i ja no dubtaria de res.

—I què? Realment les coses han succeït com esperaves?

—Pots comptar! Com era previsible, vaig anar descobrint que les eternes preguntes sobre moltes coses, el qui, què, com, on, quan i per què, quedaven sense resposta. I que l'únic que aportaven els anys era perdre esperit crític, sentir cada cop menys curiositat i saber conviure amb aquestes incògnites. Però ens estem posant molt filosòfics, no creus?

—Serà la salsa romesco... o potser l'allioli. Però no creguis que m'has de donar conversa per mantenir-me despert, que jo estic perfectament. Si et ve de gust fer una becaineta, iaio, endavant, que gairebé queda una hora de camí.

Encara va seguir una estona, explicant-me per enèsima vegada com havia conegut l'àvia quan feia el soldat a Lleida, però finalment em va prendre la paraula, va inclinar el respatller i tancà els ulls.

Ara els havia tancat per sempre... Mentre un acabava de tapiar el nínxol, l'altre s'enduia els taulons a què havia quedat reduït el fèretre desallotjat i les restes de l'àvia, morta dotze anys abans.

En Paco

En Paco sempre es desperta molt aviat. Allà a les cinc de la matinada ja es lleva a fer el primer “riu” i se’n torna al llit. S’hi està bé acotxat amb l’edredó que li van regalar els fills l'últim Nadal.
Cada vespre es retira cap a les deu, però no s’adorm pas. Es posa uns petits auriculars, que també són regal dels fills pel seu aniversari, i engega la ràdio. Des de sempre li ha agradat escoltar la ràdio. Abans ho feia en un d’aquells aparells antics, de fusta. Més endavant va arribar el “transistor” i ara… escolta la música, el futbol i les notícies al seu telèfon mòbil! Sap posar una hora, per “tancar” el so i així dorm tranquil fins que es desperta amb les primeres notícies a la seva emissora preferida.
En Paco ja passa dels noranta i va camí dels cent. És clar que encara n’hi falten uns quants… Es troba prou bé per l’edat que té i encara frueix de la vida, de les petites coses del dia a dia…
Ara, ajagut al llit mentre es va despertant recorda…
Fa setanta anys que van arribar a Catalunya. Venien acabats de casar. La Consuelo va estar d’acord a marxar de Guadix per anar a buscar feina i “fortuna”. Volien establir-se per augmentar la família amb fills i poder-los donar un benestar que al seu poble era impossible.
Ai! La Consuelo! Ja fa més de quinze anys que es va apagar. A poc a poc, silenciosament i sense patir, li va assegurar el metge. La seva companya, confident, ajuda en moments difícils i amant entregada.
Que sol es va sentir i quin dolor tan punyent l’absència.
Va haver d’aprendre de viure, de viure sol.
Sol? No n’estic pas de sol, pensa. Quatre fills vam tenir i “pujar”. Tots són ben aparellats i m’han donat deu nets. Estic ben servit de família i quan no és un en són més que em venen a veure. Un cop l'any, per Nadal és reunim tots per dinar plegats. Abans era a casa, que la Consuelo va aprendre de seguida a fer escudella i carn d’olla i el rostit de pollastre amb prunes. Ara és la filla gran que ha agafat el relleu, seguim la tradició…
Bé, ja n’hi ha prou de “fer mandres”. A veure si no seré a temps d’arribar-me al “banc del si-no-fos” que avui hem quedat més aviat amb els amics.

Fa quaranta anys que em vaig traslladar fins a aquest racó apartat. Anys de veure com s’amaga el sol per darrere del turó que ens aixopluga.
Avui serà un dia especial. Una conjunció estel·lar es mostrarà a l’horitzó oposat per on s’amaga el sol que he pogut albirar tots aquests anys, tan distanciat del niu original. Nosaltres morirem treballant, per sort, la feina ens agrada. Amb tot, he pogut sentir una nostàlgia fàcil de comprendre. Viure lluny d’on vas néixer, sempre es fa difícil de pair, quan saps la dificultat del retorn, o la impossibilitat. Tots els qui vivim aquí en som conscients. No soc jo l’únic, ni ens deixem dur per cap enyorança banal.
Tinc preparat el telescopi. Aquesta casa on moriré, més d’hora que tard, està preparada amb tots els avenços tecnològics més punters. No pot ser de cap altra manera, el fet de viure sense ells seria gairebé impossible. I així duc més de quaranta anys.
S’atansa el moment. El sol ja gairebé no il·lumina el cel nocturn d'aquesta atmosfera confident. Tots els residents estem preparats per una observació única, gairebé històrica que no s’ha produït en tot el temps que hem viscut aquí.
El turó on està situada la nostra colònia és un punt de visualització perfecte, com si aquells que van construir el lloc ho hagueren previst, tot amb antelació. I en aquests anys, hem de reconèixer aquest lloc és tan semblant al país que vam deixar enrere, que dona federat sols de pensar com ha avançat la ciència a casa nostra. I aquí mateix, també, per alguna cosa, en aquest diminut i fred punt de l’univers, tots som científics, o la majoria. I els nostres fills, molts han optat per seguir passes similars als seus pares.
Morirem, quan sigui l’hora, amb el cap ben alt, sense cap rancúnia. No ens quedava altra solució. En el canvi que vam decidir acceptar, sabíem que el retorn quedava descartat.
Mai ens n’hem queixat.
El cel és fosc, els estels titil·len amb aquella fredor que necessita la distància. Tots tenim els telescopis enfocats, però abans veiem a la pantalla que tenim en els habitatges, com apareixen els planetes més propers, segons el nostre punt d’observació. Estan alineats davant nostre, com si els poguérem tocar, i el cor se’ns encongeix a tots, quan el planeta blau queda enfocat. La Terra, la nostra llar originària, tan lluny de la Lluna Europa, on ara vivim. Els cors s’encongeixen. Ja som massa grans, no tornarem mai més a la llar on vam néixer.

La vellesa en primera persona

Quan em vaig jubilar, un bon amic, per treure segurament transcendència al fet de veure’m una mica capcot perquè hauria de deixar de treballar en allò que sempre m’havia agradat, em va dir que la paraula ‘jubilació’ té diverses connotacions i que en totes elles el significat de fons és d’alegria, joia, exultació per haver assolit una fita important a la vida. Jubilar-se no significa, com potser estàs pensant, que ja no es consideri la teva feina. De fet és deixar pas a que altres la continuïn fent. Si el que et preocupa però, va acabar dient-me tot donant-me uns copets a l’esquena, és que a partir d’ara et puguis sentir vella i en part inútil, vas ben errada. Això ho haurem de celebrar, Joanna! I no em siguis múrria... a gaudir d’aquests anys que tens per endavant... recordes que sempre em deies que no tenies temps de fer res? ara tindràs tot el temps del món per fer el que t’abelleixi.

Aviat vaig ser conscient que poder fer les coses sense presses, tenir molt més temps per tenir cura dels altres i de mi mateixa, era un privilegi al que no estava avesada. La vellesa en la que m’estava endinsant, era tot menys avorrida i amarga.

Inevitablement va arribar el dia, que la meva perruquera va preguntar-me amb to ’carinyós’, si volia una nota de color als cabells, que des de les arrels se’m veien cada dia més blanquinosos. Tenyir-me els cabells? Jo, que sempre havia envejat els cabells tant blancs i rinxolats de la mare? Carme li vaig dir, si me’ls poguessis rinxolar si que m’agradaria. De soca-rel vaig solventar el problema de les canes que de fet no em neguitejava gens. Potser sí que, si hi hagués hagut un ungüent màgic per fer desaparèixer les arrugues de la cara i les bosses dels ulls, encara m’hi hauria agafat, ja que mai he acabat de subscriure de que l’arruga és bella. Però no t’hi encaparris massa Joanna, em vaig dir, no et deixis condicionar per l’aparença.

Quan sento que algú, per complimentar a una persona gran, es refereix a que és un vell amb ‘esperit jove’, penso que menysté la vellesa. Que té de negatiu pensar i actuar amb el bagatge que et donen els anys viscuts? En les societats més civilitzades i també en moltes de les més ancestrals del planeta, la saviesa dels més grans sempre s’ha viscut com una riquesa que repercuteix en tota la comunitat.

De les moltes dites que fan esment a la vellesa, si un hi arriba amb el cap clar, em quedo amb la que diu : ‘ets el que has viscut’. Penso que de totes, és la més certa.

Responsabilitat conscient

Quan de petit ho mirava, ni acudit de pensar que em tocaria a mi. Em veig estrany amb aquest vestit de colors llampants. Més que estranyesa em fa angúnia el fet de pensar que, vestit d'aquesta forma estrafolària, m'hauré d'enfilar a la pedra, estirar-me de cara enlaire i esperar amb resignació que el mutant em talli el coll. Sé que no fa mal, però, què voleu que us digui, un canvi tan sobtat, com aquest de passar de la constant bellugadissa a la quietud total, impressiona i molt.

I això em passa per ser vell. Quan em varen començar a dir que em veien gran, jo que soc el més baix de la família, m'ho havia d'haver ensumat. Sé que ho feien perquè no m'atabalés i la bona intenció els disculpa, però també em podien haver insinuat que havia sortit escollit en el sorteig dels Guies d'Or pel camí cap a la Gran Vall i hauria tingut més temps per mentalitzar-me.

En fi, no hi ha res a fer i ara només cal que la meva actuació sigui impecable i no em mogui. Perquè, si em moc,  esquitxaré, la pedra es tacarà de sang, hi haurà més feina a netejar abans de liquidar el següent i tots plegats acabarem a tres quarts de quinze. Bé, no sé per què em preocupo per això sí jo no hi seré. Suposo que és pel meu alt nivell de Corresponsabilitat Col·lectiva, sempre he tret bona nota en les avaluacions.

Per tot plegat, estic content. La meva sang servirà per calmar l'enuig de la mare terra, prou farta de tots nosaltres, i el meu nom lluirà als llibres d'història, a diferència dels meus companys de generació, que passaran a l'oblit després de ser desestructurats pels convertidors de pols.

Ja sento com s'acosten. Ara m'haig de concentrar a fer un bon paper. M'ajudará repetir fins al meu infinit el nostre mantra:
"Que els déus protegeixin per sempre al gran Elon V! El seu esperit visionari ha evitat l'aniquilació total. Siguin sempre una la seva voluntat i la nostra."