RE: Una pregunta arran de subjectivitats

Gràcies, Ann. Jo, tampoc tinc tant talent com per canviar radicalment el meu estil. Un autor que crec que pot fer- ho és en dèomises, que és un bèstia, l'agafis per on l'agafis. (deo és un piropo). I és cert que jutjar la feina d' un altre és ben complicat. Logicament el que proposa, diu el que a ell o ella li agradaria llegir en el teu relat, sempre des de la seva subjectivitat. Penso que gairebé tothom vol ajudar al reptaire i a la llarga és enriquidor. Encara que mai no ens entengués ningú. El que és bo és el diàleg, fins i tot, el diàleg intern amb un mateix alhora de no entendre com escriu algú. Questiò de química literària?. Hi ha gent poc estandard escrivint que mai guanya reptes. I això no treu que la seva qualitat literària sigui molt bona malgrat no agradi al promig dels participants o proposadors.
No ho sé, és molt interessant tot plegat.
Abraçades!

Cadascú té el seu estil, jo no l’he canviat per participar a cap repte, i penso que la majoria tampoc ho fa.
Com ja he dit abans m’agafo el repte com una mena d’exercici entre companys que ens agrada escriure, i sempre és enriquidor saber el que en pensen els altres. Algunes de les crítiques m’han servit per retocar coses, veure altres punts de vista, millorar l’estil, sempre me les he agafat positivament, però també és veritat que alguna vegada no hi estàs d’acord i ja està, això és un divertiment amateur entre companys, no cal buscar-hi res més.
No sé el que fan els altres jutges, jo intento valorar la coherència, l’estil, la història, .... sempre des d’un punt de vista objectiu, però la subjectivitat és inevitable. I que jo no entengui un text, que no hi connecti, no vol dir que pugui ser bo, potser el problema el tinc jo.

Completament d'acord, manel. El repte sens dubte és enriquidor i fa pensar el que et diuen: massa previsible, falta marxa, molt lent, genial, emotiu... Crec que ens fa crèixer com a autors i com a escriptors.
Jo, de vegades trobo a faltar una mica de subtilitat quan un text no ens acaba d'agradar. Vull dir en la forma, perquè segons què pot ser una mica frustrant. A mi si em dius que estic en una altra galàxia, doncs no sé, potser no cal, he he.
I crec, sincerament que tothom ho fa molt bé i no és fàcil.
El que està clar és que el repte és una gran eina per millorar, tant si sintonitzen amb tu, com si no.

Abraçada manelet!

besllum/gyps

No m' imagino com deu anar en concursos literaris on esvguanyen diners? Com s' ho fa el jurat per ser el màxim d'objectiu possible? O és impossible??

;))

Hi ha premis literaris més justos que d'altres?
El Planeta està donat, és cert???

Jo penso igual, Manel. Bé, també estic d'acord amb el que dieu tots tres. Els reptes són un petit exercici que es fa per il.lusió. Jo he aprés molt, crec, participant en molts: segurament, d'altra manera mai hauria escrit sobre un tema o altra, i sempre, sempre, m'ha enriquit molt el fet d'esforçar-me en tramar una idea, d'encabir-hi les paraules clau, de fer-ho en un determinat nombre de mots. I de llegir les idees dels companys: sempre he aprés coses i m'ho he passat de bé a molt bé. I és bo, que el jutge sigui subjectiu, cóm podria ser d'altra manera? No sóm robots. No participo tant com voldria, ni com ho vaig fer una temporada, perquè tinc l'imaginació lenta i ara escric mooolt a poc a poc. Però m'emociona rebre comentaris d'un company, per això crec que el repte és valuós, perquè tots hi posem un esforç- jutge i reptaires- que no es pagat amb diners ni amb res. I, com diu Ann. i Besllum, tampoc puc canviar el meu estil o el que sigui, prou feina tinc a fer-me entendre. Ara, sí que faig trampes: si sé que al jutge no li agrada la prosa poètica, per exemple, me'n guardo bé d'escriure'n; si li agrada el gore ( no miro a ningu) tiro per allà, si puc; i tot així. Ho confesso ;-))

Perdó!!!! Se m'ha penjat quan li donava al'enter.
Quin horror de repeticions. Disculpes.