RE: Repte Clàssic DCCXCVIII: La identitat. Transformacions.

EL DO DELS DIES CANVIANTS

Sota un cel plomís que semblava carregat de secrets, el petit Biel s’amagava darrere d’un roure centenari. Les fulles daurades de la tardor xiuxiuejaven al voltant seu, com si volguessin protegir-lo dels ulls curiosos. Durant tot el dia, alguna cosa estranya l’havia perseguit: el seu cos es transformava sense avís, com si el vent li arrabassés la pell per posar-li una altra. Al matí, mentre recollia pomes, les seves mans s’havien convertit en ales d’ocell, i havia volat sobre els camps fins que el crit de sa mare el va fer tornar en si. A la tarda, caminant cap al riu, els peus se li van fondre en aigua, i durant uns minuts havia estat un rierol que cridava en silenci. Ara, al cap vespre, la seva ombra no coincidia amb el seu cos: s’allargava com una fletxa fosca cap a l’horitzó.

-Biel!- va cridar una veu dolça des de la casa de pedra-. És l’hora de sopar!

La veu era de sa àvia, l’única que semblava no sorprendre’s que el net apareixia tremolant, pàl·lid com la lluna. Biel va entrar a la cuina, una olor de pa fresc xocava amb el fred de la seva incertesa. Sa àvia, amb els ulls com dos carbons encesos, el va observar mentre ell s’asseia, intentant no tocar el bol per por de transformar-lo en alguna cosa estranya.

-Avui has estat callat –va dir ella, servint una escudella de sopa-. Què t’ha passat?

Biel va mirar les seves mans, que semblaven normals... per ara. Va empassar-se el nus de la por abans de parlar:
-Àvia... Com saps què ets?

La dona va deixar el cullerot a la taula. El silenci es va estirar com una ombra més.

-Per què preguntes això, fill? –va dir finalment, amb un to que sonava a antiga melodia.

Biel va inspirar fondo. Les paraules li sortien entre trenques:
-Avui... he estat un pardal. Després, aigua. I ara... –va aixecar la mirada, i els seus ulls brillaven com vidre moll-. No sé què sóc.

Sa àvia va allargar la mà, plena de cicatrius i memòries, i va acariciar la galta del nen. La seva veu es va fer suau, com la pluja sobre la terra seca:
-Els teus besavis tenien el do de conversar amb el vent. La teva mare podia curar les herbes només amb un toc. Tu... has heretat alguna cosa més salvatge. Però no ets només allò en què et transformes.

Biel va parpellejar, confós.

-Bé, doncs, que ets? –va insistir sa àvia, amb un somriure que semblà conèixer totes les respostes.

El nen va dubtar. Recordava el batec de les ales, la fredor del riu, la fosca de l’ombra...

-Soc... un nen petit –va dir amb certa vacil·lació, perquè les paraules li sabien a poc per explicar allò que portava dins.

Sa àvia va riure, un riure càlid que va omplir l’estança. –Exacte. I també ets el que duus aquí va assenyalar-li el pit- Les transformacions són com les fulles: cauen i tornen, però l’arrel sempre és la mateixa.

Aquella nit, mentre dormia, Biel va somiar que era un arbre. Les seves arrels s’endinsaven profundament en la terra, i les seves branques, encara que oscil·laven amb el vent, no canviaven de forma.