Cercador
Llista categories
Detall intervenció
RE: Repte Clàssic DCCXCVIII: La identitat. Transformacions.
Intervenció de: jomagi | 13-02-2025EL DO DELS DIES CANVIANTS
Sota un cel plomís que semblava carregat de secrets, el petit Biel s’amagava darrere d’un roure centenari. Les fulles daurades de la tardor xiuxiuejaven al voltant seu, com si volguessin protegir-lo dels ulls curiosos. Durant tot el dia, alguna cosa estranya l’havia perseguit: el seu cos es transformava sense avís, com si el vent li arrabassés la pell per posar-li una altra. Al matí, mentre recollia pomes, les seves mans s’havien convertit en ales d’ocell, i havia volat sobre els camps fins que el crit de sa mare el va fer tornar en si. A la tarda, caminant cap al riu, els peus se li van fondre en aigua, i durant uns minuts havia estat un rierol que cridava en silenci. Ara, al cap vespre, la seva ombra no coincidia amb el seu cos: s’allargava com una fletxa fosca cap a l’horitzó.
-Biel!- va cridar una veu dolça des de la casa de pedra-. És l’hora de sopar!
La veu era de sa àvia, l’única que semblava no sorprendre’s que el net apareixia tremolant, pàl·lid com la lluna. Biel va entrar a la cuina, una olor de pa fresc xocava amb el fred de la seva incertesa. Sa àvia, amb els ulls com dos carbons encesos, el va observar mentre ell s’asseia, intentant no tocar el bol per por de transformar-lo en alguna cosa estranya.
-Avui has estat callat –va dir ella, servint una escudella de sopa-. Què t’ha passat?
Biel va mirar les seves mans, que semblaven normals... per ara. Va empassar-se el nus de la por abans de parlar:
-Àvia... Com saps què ets?
La dona va deixar el cullerot a la taula. El silenci es va estirar com una ombra més.
-Per què preguntes això, fill? –va dir finalment, amb un to que sonava a antiga melodia.
Biel va inspirar fondo. Les paraules li sortien entre trenques:
-Avui... he estat un pardal. Després, aigua. I ara... –va aixecar la mirada, i els seus ulls brillaven com vidre moll-. No sé què sóc.
Sa àvia va allargar la mà, plena de cicatrius i memòries, i va acariciar la galta del nen. La seva veu es va fer suau, com la pluja sobre la terra seca:
-Els teus besavis tenien el do de conversar amb el vent. La teva mare podia curar les herbes només amb un toc. Tu... has heretat alguna cosa més salvatge. Però no ets només allò en què et transformes.
Biel va parpellejar, confós.
-Bé, doncs, que ets? –va insistir sa àvia, amb un somriure que semblà conèixer totes les respostes.
El nen va dubtar. Recordava el batec de les ales, la fredor del riu, la fosca de l’ombra...
-Soc... un nen petit –va dir amb certa vacil·lació, perquè les paraules li sabien a poc per explicar allò que portava dins.
Sa àvia va riure, un riure càlid que va omplir l’estança. –Exacte. I també ets el que duus aquí va assenyalar-li el pit- Les transformacions són com les fulles: cauen i tornen, però l’arrel sempre és la mateixa.
Aquella nit, mentre dormia, Biel va somiar que era un arbre. Les seves arrels s’endinsaven profundament en la terra, i les seves branques, encara que oscil·laven amb el vent, no canviaven de forma.
Respostes
-
RE: Repte Clàssic DCCXCVIII: La identitat. Transformacions.
jomagi | 13/02/2025 a les 20:06EL DO DELS DIES CANVIANTS
Sota un cel plomís que semblava carregat de secrets, el petit Biel s’amagava darrere d’un roure centenari. Les fulles daurades de la tardor xiuxiuejaven al voltant seu, com si volguessin protegir-lo dels ulls curiosos. Durant tot el dia, alguna cosa estranya l’havia perseguit: el seu cos es transformava sense avís, com si el vent li arrabassés la pell per posar-li una altra. Al matí, mentre recollia pomes, les seves mans s’havien convertit en ales d’ocell, i havia volat sobre els camps fins que el crit de sa mare el va fer tornar en si. A la tarda, caminant cap al riu, els peus se li van fondre en aigua, i durant uns minuts havia estat un rierol que cridava en silenci. Ara, al cap vespre, la seva ombra no coincidia amb el seu cos: s’allargava com una fletxa fosca cap a l’horitzó.
-Biel!- va cridar una veu dolça des de la casa de pedra-. És l’hora de sopar!
La veu era de sa àvia, l’única que semblava no sorprendre’s que el net apareixia tremolant, pàl·lid com la lluna. Biel va entrar a la cuina, una olor de pa fresc xocava amb el fred de la seva incertesa. Sa àvia, amb els ulls com dos carbons encesos, el va observar mentre ell s’asseia, intentant no tocar el bol per por de transformar-lo en alguna cosa estranya.
-Avui has estat callat –va dir ella, servint una escudella de sopa-. Què t’ha passat?
Biel va mirar les seves mans, que semblaven normals... per ara. Va empassar-se el nus de la por abans de parlar:
-Àvia... Com saps què ets?
La dona va deixar el cullerot a la taula. El silenci es va estirar com una ombra més.
-Per què preguntes això, fill? –va dir finalment, amb un to que sonava a antiga melodia.
Biel va inspirar fondo. Les paraules li sortien entre trenques:
-Avui... he estat un pardal. Després, aigua. I ara... –va aixecar la mirada, i els seus ulls brillaven com vidre moll-. No sé què sóc.
Sa àvia va allargar la mà, plena de cicatrius i memòries, i va acariciar la galta del nen. La seva veu es va fer suau, com la pluja sobre la terra seca:
-Els teus besavis tenien el do de conversar amb el vent. La teva mare podia curar les herbes només amb un toc. Tu... has heretat alguna cosa més salvatge. Però no ets només allò en què et transformes.
Biel va parpellejar, confós.
-Bé, doncs, que ets? –va insistir sa àvia, amb un somriure que semblà conèixer totes les respostes.
El nen va dubtar. Recordava el batec de les ales, la fredor del riu, la fosca de l’ombra...
-Soc... un nen petit –va dir amb certa vacil·lació, perquè les paraules li sabien a poc per explicar allò que portava dins.
Sa àvia va riure, un riure càlid que va omplir l’estança. –Exacte. I també ets el que duus aquí va assenyalar-li el pit- Les transformacions són com les fulles: cauen i tornen, però l’arrel sempre és la mateixa.
Aquella nit, mentre dormia, Biel va somiar que era un arbre. Les seves arrels s’endinsaven profundament en la terra, i les seves branques, encara que oscil·laven amb el vent, no canviaven de forma.
-
Ara, en Peret Deucases
Xavier Valeri Coromí | 13/02/2025 a les 20:37—Ara preguntarem a un escolar —diu la Maria Viern, responsable del programa El matí de Veritats Catalanes.
—L’escola és el que odio més del món —defineix en Peret Deucases davant de la pregunta de la pregunta de la Maria Viern.
—No t’agrada tornar a veure els amics i les amigues després de les vacances —replica la Maria.
—Quants anys hauran de passar per deixar de veure’ls per sempre? —demana en Peret amb veu desesperada. —Continua: —La mestra no m’agrada!
—Peret! Què ets?
—Sóc...sóc un nen petit —diu amb una certa vacil·lació, perquè recorda les transformacions que ha experimentat durant el dia.
—Un nen estrany.
—Normal. No m’importa altra cosa que el Fortnite. No! No soc el nen que surt al noticiari del dia de l’inici de curs. Per què no ve mai cap a mi la reportera somrient? Sempre posa la bola davant dels que diuen: “Estic content, perquè tornaré a veure els amics i la senyoreta”. Això és fals. L’escola és dura.
—Avui! ha començat el curs escolar —diu la Maria.
—Serà duríssim. Cada vegada són pitjors —Intervé, amb veu greu, el senyor Sever Llibreta, que en realitat és en Marian Càntars de Gestes, un periodista radiofònic capaç de fer el personatges del nen, Peret Deucases, del mestre, Sever Llibreta i molts altres.
—Avui milers d’escolar han retornat a l’escola i ahir el Barça va perdre—diu la Maria.
—Ja n’hi ha prou! Ha estat per culpa de l’àrbitre i fora l’entrenador!!!—És la veu rovellosa d’en Policarp Contes de la Porta, un expert en futbol d’edat avançada. Un altre personatge d’en Marian Càntars de Gesta. Se sent una música i comencen les notícies de les dotze. En resum: Res de nou a l’oest i a l’est tampoc hi ha canvis. Demà un altre dia. Ah! Serà núvol i plourà molt.
-
RE: Repte Clàssic DCCXCVIII: La identitat. Transformacions.
Prou bé | 14/02/2025 a les 16:53Metamorfosi
Sempre quan es mirava al mirall pensava que no “valia res”. Li va passar fins que…
Bé, no ens avancem. Començaré pel principi per fer-ho més entenedor.
Ja des de petita es trobava lletja i aquelles ulleres de vidres tan gruixuts no ajudaven gens. Només va faltar que li van posar una tapadora negra
per l’ull esquerre que sempre l’ha tingut gandul.
Les seves companyes a l’escola li deien “quatre ulls” i “pirata”. No li deien directament, però ella les havia escoltat xiuxiuejant amb riure contingut i fent escarafalls mirant-la de reüll.
Per això se sentia insegura i una mica desgraciada i trobava un cert consol quan es disfressava. S’embolicava amb mocadors i roba oblidada a calaixos i baguls i es feia barrets amb papers de colors. Amb les “pintures” de la mare s’empastifava la cara mirant de crear personatges diferents darrere dels quals poder amagar-se. Era un joc que la divertia.
Un dia va sortir al carrer guarnida de tal manera que una velleta que passejava en veure-la s’hi va apropar i li va preguntar estranyada pel que veia:
“Bé, doncs, què ets?
Soc... soc una nena petita, va dir amb una certa vacil·lació, perquè recordava les transformacions que havia experimentat durant el dia”, perquè precisament aquell dia havia assajat moltes disfresses diferents.
Van anar passant els anys i algunes coses van canviar. Ja no duia l’ull tapat i els vidres s’havien anat aprimant, coses de la tecnologia, no pas que hagués guanyat visió. Tanmateix, alhora que milloraven aquests aspectes s’anava engreixant mentre entrava amb pas insegur a l'adolescència. I seguia no agradant-se gens ni mica, però va deixar de disfressar-se. Ja no la divertia.
Va acabar el temps d’anar a l’escola i va començar a treballar a una oficina. Maldava per anar ben vestida, ben pentinada i una mica maquillada, però veia les companyes tan glamuroses i ella es veia tan poc atractiva…
Sortia amb una colla d’amics, nois i noies. Anaven d’excursió i feien festes que en deien “guateques”. Li agradava molt ballar i ho feia bé. De sempre la música l’ha acompanyada.
Va ser en aquella època quan va començar a notar que algun xicot se la mirava i no arrufava el nas.
De mica en mica se li havia anat aprimant la figura i ara potser sí que era més esvelta.
Un dia va conèixer un noi nou, fora de la colla i es va quedar enganxada a una mirada d'uns ulls d’un verd increïble que brillaven amb espurnes de colors.
Van començar a veure’s i ja no anava amb la seva colla.
Sortia amb el noi dels ulls verds. I tant van sortir que van acabar junts per sempre.
Tanmateix, el que us vull explicar, perquè així va ser com ella ho va compartir amb mi, és com es va saber transformada i va canviar d’identitat.
Em va dir que el dia que es van convertir en amants, el què va veure en els ulls que la miraven de dalt a baix, resseguint pausadament el seu cos nu, la va fer sentir preciosa per primera vegada a la vida.
-
RE: RE: Repte Clàssic DCCXCVIII: La identitat. Transformacions.
Prou bé | 14/02/2025 a les 16:56Fora de concurs. Un cop enviat he vist que m'he passat del nombre de paraules. Ho sento
-
RE: Repte Clàssic DCCXCVIII: La identitat. Transformacions.
Prou bé | 16/02/2025 a les 08:52Metamorfosi
Sempre quan es mirava al mirall pensava que no “valia res”. Li va passar fins que…
Ja des de petita es trobava lletja i aquelles ulleres de vidres tan gruixuts no ajudaven gens. Només va faltar que li van posar una tapadora negra
per l’ull esquerre que sempre l’ha tingut gandul.
Les seves companyes a l’escola li deien “quatre ulls” i “pirata”
Per això se sentia insegura i una mica desgraciada i trobava un cert consol quan es disfressava. S’embolicava amb mocadors i roba oblidada a calaixos i baguls i es feia barrets amb papers de colors. Amb les “pintures” de la mare s’empastifava la cara mirant de crear personatges diferents darrere dels quals poder amagar-se. Era com un joc.
Un dia va sortir al carrer guarnida de tal manera que una velleta li va preguntar:
“Bé, doncs, què ets?
Soc... soc una nena petita, va dir amb una certa vacil·lació, perquè recordava les transformacions que havia experimentat durant el dia”
Van anar passant els anys i algunes coses van canviar. Ja no duia l’ull tapat i els vidres s’havien anat aprimant, coses de la tecnologia, no pas que hagués guanyat visió. Tanmateix, alhora que milloraven aquests aspectes s’anava engreixant mentre entrava amb pas insegur a l'adolescència. I seguia no agradant-se gens ni mica, però va deixar de disfressar-se. Ja no la divertia.
Va acabar el temps d’anar a l’escola i va començar a treballar a una oficina.
Sortia amb una colla d’amics, nois i noies. Anaven d’excursió i feien festes que en deien “guateques”.
Va ser en aquella època quan va començar a notar que algun xicot se la mirava i no arrufava el nas.
Un dia va conèixer un noi nou, fora de la colla i es va quedar enganxada a una mirada d'uns ulls d’un verd increïble.
Van començar a veure’s i ja no anava amb la seva colla.
Sortia amb el noi dels ulls verds. I tant van sortir que van acabar junts per sempre.
Tanmateix, el que us vull explicar, perquè així va ser com ella ho va compartir amb mi, és com es va saber transformada i va canviar d’identitat.
Em va dir que el dia que es van convertir en amants, el què va veure en els ulls que la miraven de dalt a baix, resseguint pausadament el seu cos nu, la va fer sentir preciosa per primera vegada a la vida.
-
RE: Repte Clàssic DCCXCVIII: La identitat. Transformacions.
Prou bé | 16/02/2025 a les 08:52Metamorfosi
Sempre quan es mirava al mirall pensava que no “valia res”. Li va passar fins que…
Ja des de petita es trobava lletja i aquelles ulleres de vidres tan gruixuts no ajudaven gens. Només va faltar que li van posar una tapadora negra
per l’ull esquerre que sempre l’ha tingut gandul.
Les seves companyes a l’escola li deien “quatre ulls” i “pirata”
Per això se sentia insegura i una mica desgraciada i trobava un cert consol quan es disfressava. S’embolicava amb mocadors i roba oblidada a calaixos i baguls i es feia barrets amb papers de colors. Amb les “pintures” de la mare s’empastifava la cara mirant de crear personatges diferents darrere dels quals poder amagar-se. Era com un joc.
Un dia va sortir al carrer guarnida de tal manera que una velleta li va preguntar:
“Bé, doncs, què ets?
Soc... soc una nena petita, va dir amb una certa vacil·lació, perquè recordava les transformacions que havia experimentat durant el dia”
Van anar passant els anys i algunes coses van canviar. Ja no duia l’ull tapat i els vidres s’havien anat aprimant, coses de la tecnologia, no pas que hagués guanyat visió. Tanmateix, alhora que milloraven aquests aspectes s’anava engreixant mentre entrava amb pas insegur a l'adolescència. I seguia no agradant-se gens ni mica, però va deixar de disfressar-se. Ja no la divertia.
Va acabar el temps d’anar a l’escola i va començar a treballar a una oficina.
Sortia amb una colla d’amics, nois i noies. Anaven d’excursió i feien festes que en deien “guateques”.
Va ser en aquella època quan va començar a notar que algun xicot se la mirava i no arrufava el nas.
Un dia va conèixer un noi nou, fora de la colla i es va quedar enganxada a una mirada d'uns ulls d’un verd increïble.
Van començar a veure’s i ja no anava amb la seva colla.
Sortia amb el noi dels ulls verds. I tant van sortir que van acabar junts per sempre.
Tanmateix, el que us vull explicar, perquè així va ser com ella ho va compartir amb mi, és com es va saber transformada i va canviar d’identitat.
Em va dir que el dia que es van convertir en amants, el què va veure en els ulls que la miraven de dalt a baix, resseguint pausadament el seu cos nu, la va fer sentir preciosa per primera vegada a la vida.
-
RE: RE: Repte Clàssic DCCXCVIII: La identitat. Transformacions.
Prou bé | 16/02/2025 a les 08:53He retallat el relat. -
RE: RE: RE: Repte Clàssic DCCXCVIII: La identitat. Transformacions.
Prou bé | 16/02/2025 a les 08:56Em sap greu estic desenfrenada. L'he enviat dues vegades! La pàgina nom permet retirar el que has enviat a un repte per error, O jo no ho sé fer.
-
El comte Cràpula.
Joan Colom | 16/02/2025 a les 10:20
Cràpula tenia trets que el distingien del seu parent llunyà Vlad Dràcula, sens dubte el vampir més popular. A tall d'exemple, n'esmentarem tres: era la ceba, i no pas l'all, el bulb comestible que el treia de polleguera; tampoc l'exasperaven els crucifixos, sinó les estampetes i figures de la Immaculada Concepció; pel que fa a propietats físiques, es reflectia als miralls i projectava ombra a terra, però no es mullava sota la pluja. Quant a transformacions, també podia adoptar l'aspecte de ratpenat, llop, gat o fins i tot boira, però el més desconcertant era la facultat de convertir-se en una rèplica de les seves víctimes. I com que, al llarg dels molts segles de campar com a no-mort, aquestes es comptaven per milers, el repertori de disfresses era pràcticament il·limitat.
Com la majoria de depredadors, el seu règim alimentari era força irregular: contemplant l'eventualitat de passar molts dies sense bufar cullera, si un dia tenia oportunitat de xuclar la sang a tot un col·lectiu, com els membres d'una família o els veïns d'una escala, no la desaprofitava, tot i que molts cops això comportava anar canviant d'aparença contínuament per no ser descobert.
Doncs vet aquí que, un dia que tenia previst sortir de cacera a un orfenat proper, entretingué l'espera de la foscor assajant a la llum de dos ciris, davant del mirall que tenia a la cripta, les personalitats que hauria d'adoptar per apropar-se amb garanties a les víctimes i queixalar-les la jugular. Encara minvava la claror del crepuscle quan, transformat en ratpenat, s'adreçà al camp d'operacions escollit.
De seguida arribà a l'orfenat i, convertit en una cria, es plantà davant la porta i hagué de posar-se de puntetes per arribar al timbre. Sor Angoixes de la Creu*, la germana portera, mirà per l'espiell i, en no veure ningú, preguntà:
—Qui ets?
—Més aviat pregunta'm què sóc.
—Bé, doncs, què ets?
—Sóc... sóc una nena petita —va dir amb una certa vacil·lació, perquè recordava les transformacions que havia experimentat durant el dia.
Sor Angoixes donà dues voltes de clau i lliurà el forrellat. De seguida, Cràpula empenyé la porta, entrà i, abans que la monja pogués reaccionar, tot d'una recuperà l'aspecte original i se li llançà al damunt. Prenent-li el cap amb un braç i subjectant-li una espatlla amb l'altre, la desnucà amb un gir precís. No volgué dessagnar-la: es reservava per a la sang fresca de les orfenetes.
* Petit homenatge a Sor Angut-tia de la Crus (Sor Angustias de la Cruz), creada per l'historietista Jordi Amorós (JA) i apareguda en "El Papus" entre 1977 i 1979, tot i que l'irreverent personatge feia de les seves en un asil geriàtric, no pas en un orfenat.
-
El comte Cràpula. (versió millorada)
Joan Colom | 16/02/2025 a les 10:35
El comte Cràpula tenia trets que el distingien del seu parent llunyà Vlad Dràcula, sens dubte el vampir més popular. A tall d'exemple, n'esmentarem tres: era la ceba, i no pas l'all, el bulb comestible que el treia de polleguera; tampoc l'exasperaven els crucifixos, sinó les estampetes i figures de la Immaculada Concepció; pel que fa a propietats físiques, es reflectia als miralls i projectava ombra a terra, però no es mullava sota la pluja. Quant a transformacions, també podia adoptar l'aspecte de ratpenat, llop, gat o fins i tot boira, però el més desconcertant era la facultat de convertir-se en una rèplica de les seves víctimes. I com que, al llarg dels molts segles de campar com a no-mort, aquestes es comptaven per milers, el repertori de disfresses era pràcticament il·limitat.
Com la majoria de depredadors, el seu règim alimentari era força irregular: contemplant l'eventualitat de passar molts dies sense bufar cullera, quan tenia l'oportunitat de xuclar la sang a tot un col·lectiu, com els membres d'una família o els veïns d'una escala, no la desaprofitava, tot i que molts cops això comportava anar canviant d'aparença contínuament, per no ser descobert.
Doncs vet aquí que, un dia que tenia previst sortir de cacera a un orfenat proper, entretingué l'espera de la foscor assajant a la llum de dos ciris, davant del mirall que tenia a la cripta, les personalitats que hauria d'adoptar per apropar-se amb garanties a les víctimes i queixalar-les la jugular. Encara minvava la claror del crepuscle quan, transformat en ratpenat, s'adreçà al camp d'operacions escollit.
De seguida arribà a l'orfenat i, convertit en una cria, es plantà davant la porta i hagué de posar-se de puntetes per arribar al timbre. Sor Angoixes de la Creu*, la germana portera, mirà per l'espiell i, en no veure ningú, preguntà:
—Qui ets?
—Més aviat pregunta'm què sóc.
—Bé, doncs, què ets?
—Sóc... sóc una nena petita —va dir amb una certa vacil·lació, perquè recordava les transformacions que havia experimentat durant el dia.
Sor Angoixes donà dues voltes de clau i lliurà el forrellat. De seguida, Cràpula empenyé la porta, entrà i, abans que la monja pogués reaccionar, tot d'una recuperà l'aspecte original i se li llançà al damunt. Prenent-li el cap amb un braç i subjectant-li una espatlla amb l'altre, la desnucà amb un gir precís. No volgué dessagnar-la: es reservava per a la sang fresca de les orfenetes. -
RE: El comte Cràpula. (versió millorada)
Joan Colom | 16/02/2025 a les 10:37
* Petit homenatge a Sor Angut-tia de la Crus (Sor Angustias de la Cruz), creada per l'historietista Jordi Amorós (JA) i apareguda en "El Papus" entre 1977 i 1979, tot i que l'irreverent personatge feia de les seves en un asil geriàtric, no pas en un orfenat.
-
identitat. Transformacions.
Montserrat Agulló Batlle | 21/02/2025 a les 15:54
Quan la imaginació és infinita
A la Berta i a mi la mare no ens llegia contes. Ens n’ explicava d’ inventats, posant-hi tant d’èmfasi, que nosaltres petites com érem, els vivíem com si fossin de veritat.
Avui, començava, us explicaré el que li va passar a la Martina, una nena com vosaltres però que no havia vist mai el mar. Els pares li varen prometre que pel seu aniversari anirien a passar el dia a la platja. La Martina va preguntar si també hi podria anar el Tom. –i tant! li varen respondre, -com xalarà corrent per la sorra.- En aquestes, el nostre gos intuint que en el conte hi figuraria un pelut com ell, ja s’havia arraulit al nostra costat escoltant atentament. Però malauradament, com que el dia de l’aniversari va ploure a bots i barrals els pares varen decidir posposar la festa. A la Mariona no li va agradar gens aquest canvi de plans i com que era molt caparruda va pensar que si no hi anava amb els pares, hi aniria amb el Tom....Aquest, -també el nostre- content com unes pasqües, remenava la cua amb la perspectiva de viure una aventura.
Els contes sempre acabaven bé, tot i que els escoltàvem amb una mica l’ai al cor, doncs la mare hi sabia posar aquell punt d’intriga, com si les coses en algun moment s’haguessin de tergiversar.
Sovint, abans de començar a explicar un conte, la mare ens preguntava què voldríem ser de grans i segons el que li dèiem, s’inventava històries en les que una o l’altra o bé les dues n’érem les protagonistes. A vegades érem princeses, cantants d’òpera, trapezistes d’un circ ambulant...Un dia, la Berta va dir que voldria ser cuinera, i el conte va anar d’una noia que va entrar a treballar en la casa del poble coneguda com la ‘mansió embruixada’ i a la cuina, al trencar els ous per fer truites o pastissos, sortien pollets que li recriminaven que els vulguis cuinar. La noia, que era molt eixerida, va decidir criar als pollets fins que fossin gallines i vendre-les al mercat del poble.- Però sabeu què?- ens deia amb un somriure als llavis mirant sobretot a la Berta, -Les gallines també estaven embruixades i un cop al mercat s’escapaven volant cel enllà, fent un xivarri de mil dimonis- -Ai, Berta! Ja t’hi veig corrent per intentar agafar-les-
Contes deliciosos que la mare ens explicava a qualsevol hora del dia i que mai ens cansàvem d’escoltar. La imaginació de la mare era infinita. A vegades, als vespres, quan desprès d’explicar-nos un últim conte la mare ens acotxava, li agradava preguntar-nos : Bé doncs, i vosaltres, què sou?- -Què us agradaria ser?- -Som unes nenes petites- li dèiem amb una certa vacil•lació, recordant les transformacions que havíem experimentat durant el dia.
-
identitat. Transformacions.
Montserrat Agulló Batlle | 21/02/2025 a les 15:54
Quan la imaginació és infinita
A la Berta i a mi la mare no ens llegia contes. Ens n’ explicava d’ inventats, posant-hi tant d’èmfasi, que nosaltres petites com érem, els vivíem com si fossin de veritat.
Avui, començava, us explicaré el que li va passar a la Martina, una nena com vosaltres però que no havia vist mai el mar. Els pares li varen prometre que pel seu aniversari anirien a passar el dia a la platja. La Martina va preguntar si també hi podria anar el Tom. –i tant! li varen respondre, -com xalarà corrent per la sorra.- En aquestes, el nostre gos intuint que en el conte hi figuraria un pelut com ell, ja s’havia arraulit al nostra costat escoltant atentament. Però malauradament, com que el dia de l’aniversari va ploure a bots i barrals els pares varen decidir posposar la festa. A la Mariona no li va agradar gens aquest canvi de plans i com que era molt caparruda va pensar que si no hi anava amb els pares, hi aniria amb el Tom....Aquest, -també el nostre- content com unes pasqües, remenava la cua amb la perspectiva de viure una aventura.
Els contes sempre acabaven bé, tot i que els escoltàvem amb una mica l’ai al cor, doncs la mare hi sabia posar aquell punt d’intriga, com si les coses en algun moment s’haguessin de tergiversar.
Sovint, abans de començar a explicar un conte, la mare ens preguntava què voldríem ser de grans i segons el que li dèiem, s’inventava històries en les que una o l’altra o bé les dues n’érem les protagonistes. A vegades érem princeses, cantants d’òpera, trapezistes d’un circ ambulant...Un dia, la Berta va dir que voldria ser cuinera, i el conte va anar d’una noia que va entrar a treballar en la casa del poble coneguda com la ‘mansió embruixada’ i a la cuina, al trencar els ous per fer truites o pastissos, sortien pollets que li recriminaven que els vulguis cuinar. La noia, que era molt eixerida, va decidir criar als pollets fins que fossin gallines i vendre-les al mercat del poble.- Però sabeu què?- ens deia amb un somriure als llavis mirant sobretot a la Berta, -Les gallines també estaven embruixades i un cop al mercat s’escapaven volant cel enllà, fent un xivarri de mil dimonis- -Ai, Berta! Ja t’hi veig corrent per intentar agafar-les-
Contes deliciosos que la mare ens explicava a qualsevol hora del dia i que mai ens cansàvem d’escoltar. La imaginació de la mare era infinita. A vegades, als vespres, quan desprès d’explicar-nos un últim conte la mare ens acotxava, li agradava preguntar-nos : Bé doncs, i vosaltres, què sou?- -Què us agradaria ser?- -Som unes nenes petites- li dèiem amb una certa vacil•lació, recordant les transformacions que havíem experimentat durant el dia.
-
identitat. Transformacions.
Montserrat Agulló Batlle | 21/02/2025 a les 15:54
Quan la imaginació és infinita
A la Berta i a mi la mare no ens llegia contes. Ens n’ explicava d’ inventats, posant-hi tant d’èmfasi, que nosaltres petites com érem, els vivíem com si fossin de veritat.
Avui, començava, us explicaré el que li va passar a la Martina, una nena com vosaltres però que no havia vist mai el mar. Els pares li varen prometre que pel seu aniversari anirien a passar el dia a la platja. La Martina va preguntar si també hi podria anar el Tom. –i tant! li varen respondre, -com xalarà corrent per la sorra.- En aquestes, el nostre gos intuint que en el conte hi figuraria un pelut com ell, ja s’havia arraulit al nostra costat escoltant atentament. Però malauradament, com que el dia de l’aniversari va ploure a bots i barrals els pares varen decidir posposar la festa. A la Mariona no li va agradar gens aquest canvi de plans i com que era molt caparruda va pensar que si no hi anava amb els pares, hi aniria amb el Tom....Aquest, -també el nostre- content com unes pasqües, remenava la cua amb la perspectiva de viure una aventura.
Els contes sempre acabaven bé, tot i que els escoltàvem amb una mica l’ai al cor, doncs la mare hi sabia posar aquell punt d’intriga, com si les coses en algun moment s’haguessin de tergiversar.
Sovint, abans de començar a explicar un conte, la mare ens preguntava què voldríem ser de grans i segons el que li dèiem, s’inventava històries en les que una o l’altra o bé les dues n’érem les protagonistes. A vegades érem princeses, cantants d’òpera, trapezistes d’un circ ambulant...Un dia, la Berta va dir que voldria ser cuinera, i el conte va anar d’una noia que va entrar a treballar en la casa del poble coneguda com la ‘mansió embruixada’ i a la cuina, al trencar els ous per fer truites o pastissos, sortien pollets que li recriminaven que els vulguis cuinar. La noia, que era molt eixerida, va decidir criar als pollets fins que fossin gallines i vendre-les al mercat del poble.- Però sabeu què?- ens deia amb un somriure als llavis mirant sobretot a la Berta, -Les gallines també estaven embruixades i un cop al mercat s’escapaven volant cel enllà, fent un xivarri de mil dimonis- -Ai, Berta! Ja t’hi veig corrent per intentar agafar-les-
Contes deliciosos que la mare ens explicava a qualsevol hora del dia i que mai ens cansàvem d’escoltar. La imaginació de la mare era infinita. A vegades, als vespres, quan desprès d’explicar-nos un últim conte la mare ens acotxava, li agradava preguntar-nos : Bé doncs, i vosaltres, què sou?- -Què us agradaria ser?- -Som unes nenes petites- li dèiem amb una certa vacil•lació, recordant les transformacions que havíem experimentat durant el dia.
-
identitat. Transformacions.
Montserrat Agulló Batlle | 21/02/2025 a les 15:54
Quan la imaginació és infinita
A la Berta i a mi la mare no ens llegia contes. Ens n’ explicava d’ inventats, posant-hi tant d’èmfasi, que nosaltres petites com érem, els vivíem com si fossin de veritat.
Avui, començava, us explicaré el que li va passar a la Martina, una nena com vosaltres però que no havia vist mai el mar. Els pares li varen prometre que pel seu aniversari anirien a passar el dia a la platja. La Martina va preguntar si també hi podria anar el Tom. –i tant! li varen respondre, -com xalarà corrent per la sorra.- En aquestes, el nostre gos intuint que en el conte hi figuraria un pelut com ell, ja s’havia arraulit al nostra costat escoltant atentament. Però malauradament, com que el dia de l’aniversari va ploure a bots i barrals els pares varen decidir posposar la festa. A la Mariona no li va agradar gens aquest canvi de plans i com que era molt caparruda va pensar que si no hi anava amb els pares, hi aniria amb el Tom....Aquest, -també el nostre- content com unes pasqües, remenava la cua amb la perspectiva de viure una aventura.
Els contes sempre acabaven bé, tot i que els escoltàvem amb una mica l’ai al cor, doncs la mare hi sabia posar aquell punt d’intriga, com si les coses en algun moment s’haguessin de tergiversar.
Sovint, abans de començar a explicar un conte, la mare ens preguntava què voldríem ser de grans i segons el que li dèiem, s’inventava històries en les que una o l’altra o bé les dues n’érem les protagonistes. A vegades érem princeses, cantants d’òpera, trapezistes d’un circ ambulant...Un dia, la Berta va dir que voldria ser cuinera, i el conte va anar d’una noia que va entrar a treballar en la casa del poble coneguda com la ‘mansió embruixada’ i a la cuina, al trencar els ous per fer truites o pastissos, sortien pollets que li recriminaven que els vulguis cuinar. La noia, que era molt eixerida, va decidir criar als pollets fins que fossin gallines i vendre-les al mercat del poble.- Però sabeu què?- ens deia amb un somriure als llavis mirant sobretot a la Berta, -Les gallines també estaven embruixades i un cop al mercat s’escapaven volant cel enllà, fent un xivarri de mil dimonis- -Ai, Berta! Ja t’hi veig corrent per intentar agafar-les-
Contes deliciosos que la mare ens explicava a qualsevol hora del dia i que mai ens cansàvem d’escoltar. La imaginació de la mare era infinita. A vegades, als vespres, quan desprès d’explicar-nos un últim conte la mare ens acotxava, li agradava preguntar-nos : Bé doncs, i vosaltres, què sou?- -Què us agradaria ser?- -Som unes nenes petites- li dèiem amb una certa vacil•lació, recordant les transformacions que havíem experimentat durant el dia.
-
identitat. Transformacions.
Montserrat Agulló Batlle | 21/02/2025 a les 15:54
Quan la imaginació és infinita
A la Berta i a mi la mare no ens llegia contes. Ens n’ explicava d’ inventats, posant-hi tant d’èmfasi, que nosaltres petites com érem, els vivíem com si fossin de veritat.
Avui, començava, us explicaré el que li va passar a la Martina, una nena com vosaltres però que no havia vist mai el mar. Els pares li varen prometre que pel seu aniversari anirien a passar el dia a la platja. La Martina va preguntar si també hi podria anar el Tom. –i tant! li varen respondre, -com xalarà corrent per la sorra.- En aquestes, el nostre gos intuint que en el conte hi figuraria un pelut com ell, ja s’havia arraulit al nostra costat escoltant atentament. Però malauradament, com que el dia de l’aniversari va ploure a bots i barrals els pares varen decidir posposar la festa. A la Mariona no li va agradar gens aquest canvi de plans i com que era molt caparruda va pensar que si no hi anava amb els pares, hi aniria amb el Tom....Aquest, -també el nostre- content com unes pasqües, remenava la cua amb la perspectiva de viure una aventura.
Els contes sempre acabaven bé, tot i que els escoltàvem amb una mica l’ai al cor, doncs la mare hi sabia posar aquell punt d’intriga, com si les coses en algun moment s’haguessin de tergiversar.
Sovint, abans de començar a explicar un conte, la mare ens preguntava què voldríem ser de grans i segons el que li dèiem, s’inventava històries en les que una o l’altra o bé les dues n’érem les protagonistes. A vegades érem princeses, cantants d’òpera, trapezistes d’un circ ambulant...Un dia, la Berta va dir que voldria ser cuinera, i el conte va anar d’una noia que va entrar a treballar en la casa del poble coneguda com la ‘mansió embruixada’ i a la cuina, al trencar els ous per fer truites o pastissos, sortien pollets que li recriminaven que els vulguis cuinar. La noia, que era molt eixerida, va decidir criar als pollets fins que fossin gallines i vendre-les al mercat del poble.- Però sabeu què?- ens deia amb un somriure als llavis mirant sobretot a la Berta, -Les gallines també estaven embruixades i un cop al mercat s’escapaven volant cel enllà, fent un xivarri de mil dimonis- -Ai, Berta! Ja t’hi veig corrent per intentar agafar-les-
Contes deliciosos que la mare ens explicava a qualsevol hora del dia i que mai ens cansàvem d’escoltar. La imaginació de la mare era infinita. A vegades, als vespres, quan desprès d’explicar-nos un últim conte la mare ens acotxava, li agradava preguntar-nos : Bé doncs, i vosaltres, què sou?- -Què us agradaria ser?- -Som unes nenes petites- li dèiem amb una certa vacil•lació, recordant les transformacions que havíem experimentat durant el dia.
-
Disculpa
Montserrat Agulló Batlle | 21/02/2025 a les 16:05No entenc que ha passat. He clickat només una vegada i el relat ha sortit cinc vegades. No he trobat cap manera d'eliminar les copies. Totes son exactament iguals.
-
El serraller
kefas | 22/02/2025 a les 09:58
"Sigues sempre tu mateix, fes cas a la intuïció i sempre seràs feliç"" La frase tenia grapa i la noia que la deia, encara més. Va deixar la revista sobre la cadira del costat.
Anava de testimoni a un judici per un accident de trànsit. El varen fer pujar a l'estrada per declarar i el funcionari li va demanar que jurés o prometés dir la veritat. "No puc", va dir ell, "perquè la veritat no existeix" i va afegir "a més, no puc jurar perquè soc ateu ni prometre perquè no hi crec en les promeses"
El varen arrestar per desacatament i el tancaren a un calabós amb un parell de presos més. El seu ofici era serraller i l'instint li va manar que obrís el pany de la cel·la i fugís. Quan els carcellers varen anar a buscar el dinar, ho va fer i es varen escapar, ell i els dos captius. Va resultar que un d'ells era un pres polític d'anomenada que estava a punt d'anar a judici per rebel·lió. La revolta estava a punt i la varen engegar llavors mateix. Insospitadament, va triomfar.
El nou líder, agraït per l'ajuda que li havia dispensat i sabent que era un home íntegre, el va nomenar ministre de justícia. El primer que va fer en ocupar el nou càrrec va ser alliberar tots els presos que haguessin llegit Wittgenstein. A parer seu, no podien ser dolents i segur que eren molt intel·ligents. Només n'hi havia un i el va nomenar fiscal general perquè netegés de corruptes les institucions.
El nou fiscal va resultar ser molt estricte i el primer que va fer va ser revisar el seu expedient i detenir-lo. Li havia trobat el delicte de destacat al que hi va afegir el de sedició. Ell no s'hi va oposar perquè trobava que tot el que feien era molt just. Jutjat immediatament el varen fer pujar a l'estrada per interrogar-lo. Estava desorientat i sobrepassat per la situació, se sentia esquifit. El fiscal li preguntà, bé, doncs, què ets?"Soc... soc un nen petit, va dir amb una certa vacil·lació, perquè recordava les transformacions que havia experimentat durant el dia".
El fiscal, que era d'un tarannà similar al seu, va admetre que tenia una mentalitat infantil, el va declarar menor d'edat i, per tant, l'alliberà de qualsevol mena de responsabilitat en els fets. Va quedar en llibertat sense càrrecs.
-
Un tram necessari
Mena Guiga | 22/02/2025 a les 19:29Aquell dia el passà cantant, ballant, rient com quan era una criatura i una despreocupada adolescent. Passant d’una estança a una altra sense traves. Sense horaris. Cap domini compartit. Lleugeresa, amplitud.
No obstant, la Lèvia dormí malament. Es despertava i pensava. Es despertava i pensava. Era la primera nit al nou lloc. Era la primera nit sola. Necessitava plorar. I no li sortia. Intentà orgasmejar amb un coixí, per intentar treure’s l’energia dolorosa. Endebades.
Sola, després de dos lustres convivint amb qui no volia, separant espais, evitant trobades, sentir-se les veus. O, en cas contrari, se li encetava una mena de paranoia que només passava si fugia a la seva habitació i es posava taps a les orelles.
S’havien avorrert. Si no es pot seguir, no es segueix. I no obstant, aquell trist allargassament.
Els darrers temps abans de, per fi, advocats i paperassa, la van deixar xuclada. A més, pràcticament ja no coneixia aquella persona que havia estat la seva parella. L’èxit d’ignorar-se. S’hi havien habituat, desgastava, però calia esperar.
Esperar que elles no hi fossin.
Fins que arribà que no hi fossin.
Tot vingué molt junt.
La Lèvia plorà en morir la Dimuna, l’estimada gosseta. La Lèvia plorà quan la filla marxà lluny, travessant l’oceà, amb la tercera parella, a qui etiquetà de ‘company de vida’, i lluny, travessant un oceà. La Lèvia plorà, també, el traspàs del seu pare ancià afectat d’Alzheimer que visitava diàriament a la residència a tocar.
Qui era, ella ara? Una dona madura sense pares, sense germans, sense la filla a prop, sense la Dimuna. Sense amigues? Es tenia amb tots els seus ‘jo’, calia que s’aferrés als forts i als creatius, s’autopsicolejà. Somriures amb els ulls aigualits davant d’un preciós mirall vintage d’una planta baixa gens moderna (que havia adquirit amb una part de la quantitat que li pertocà en vendre’s l’habitacle familiar) l’animaven tots aquells dies que s’hi emmirallava abans d’instal.lar-se definitivament.
La Lèvia s’aixecà del llit i sortí, sota el clar de lluna, al jardinet assilvestrat del darrere. Al llimoner hi havia una gata blanca que, inquisitiva, preguntà:
-Bé, doncs, què ets?
-Sóc…sóc una nena petita- va dir ella amb certa vacil.lació perquè recordava les transformacions que havia experimentat durant el dia. I, davant aquell ésser d’aire màgic, aconseguí treure totes les llàgrimes.
Curada, encetà el tram vital que li feia falta. S’hi quedaria, agradable companyia, aquell felí?
Mena
Respon a aquesta intervenció
Nous recomanats editora
Últims comentats
- ÀNIMA (23 comentaris)
- CRÒNICA D'UN VIATGE...ANUNCIAT (4 i final) (8 comentaris)
- La capsa (7 comentaris)
- EXCEL·LÈNCIA (3 comentaris)
- Caràcter afable (2 comentaris)
- NIT ESTELADA (3 comentaris)
- TOT PLAER (11 comentaris)
- La misteriosa Llum (2 comentaris)
- LABERINT ETERN (3 comentaris)
- El vestit de núvia (3 comentaris)
Nous més llegits
- CRÒNICA D'UN VIATGE...ANUNCIAT (4 i final) (661 lectures)
- C.S.I. (624 lectures)
- TOT PLAER (523 lectures)
- SOLITUD (507 lectures)
- LA DAMA DEL NIGTH CLUB (495 lectures)
- El supermercat (417 lectures)
- ARRAULIDA (380 lectures)
- OSTRACISME LITERARI (363 lectures)
- SOLILOQUI D’UN APÒSTATA (311 lectures)
- Sobre la FIABILITAT (281 lectures)
Nous més comentats
- El supermercat (11 comentaris)
- TOT PLAER (11 comentaris)
- CRÒNICA D'UN VIATGE...ANUNCIAT (4 i final) (8 comentaris)
- El voltor (6 comentaris)
- C.S.I. (5 comentaris)
- Com pots tenir Cor Monstre (5 comentaris)
- Habemus papam et mamam! (4 comentaris)
- Virtuós cuiner (4 comentaris)
- LA DAMA DEL NIGTH CLUB (3 comentaris)
- El vestit de núvia (3 comentaris)
Nous més votats
- LA DAMA DEL NIGTH CLUB (Agrada a 5 relataires)
- El supermercat (Agrada a 5 relataires)
- ARRAULIDA (Agrada a 4 relataires)
- SOLITUD (Agrada a 4 relataires)
- SOLILOQUI D’UN APÒSTATA (Agrada a 4 relataires)
- OSTRACISME LITERARI (Agrada a 3 relataires)
- EXCEL·LÈNCIA (Agrada a 3 relataires)
- LABERINT ETERN (Agrada a 3 relataires)
- C.S.I. (Agrada a 2 relataires)
- Crush (Agrada a 2 relataires)