Detall intervenció

RE: REPTE 448. El viatge.

Intervenció de: katalluna | 29-12-2010

A la tercera va la vençuda, o això diuen. Feia anys que volia fer un viatge a Marroc, somniava amb dunes, oasis i sobretot amb algú que em fes viure les mil i una nits, potser he llegit massa contes exòtics. Aquell viatge semblava maleït, la primera vegada el vaig anul•lar perquè la meva àvia es va posar molt malalta, la segona vegada un canvi de feina inesperat em va fer no comprar el bitllet a l’últim moment, però aquesta vegada aniria bé, tenia la pantalla del PC plena de fotos del desert, haimes, i xicots ben plantants però aquell dia tot em semblava fals: les palmeres semblaven de plastilina, la sorra treta de la platja del costat de casa i els nois de les fotos actors de segona fila.
Potser no era el viatge que el destí em tenia preparat, vaig recordar les altres vegades que ho havia intentat, vaig tancar la finestra de l'operadora de viatges i vaig tancar els ulls i vaig sospirar. Jo creia en el destí i alguna cosa em deia que no havia d’anar a Marroc tampoc ara.
A la radio sonava RAC105 i en aquell moment van posar un anunci de Port Aventura, vaig pensar que no hi havia estat mai i que potser era un senyal.
I encara que costi de creure, realment va ser un viatge molt sensual: només entrar a l’hotel vaig coincidir amb un home que em va fascinar des del primer moment, quan les nostres mirades es van creuar van saltar espurnes. Vam passar 72 hores junts, vam compartir copes fins ben entrada la nit, passeigs romàntics entre nens plens d’il.lusió, atraccions d’infart amb una mà a l’entrecuix, espectacles a l’última fila, múltiples forquilles i dues habitacions.
Qui m’hauria dit que tan aprop de casa em cavalcarien a l’Oest Americà, em cantarien un corrido a Mèxic, dansaria sensualment a la Polinesia i a més a més faria l’amor a la Mediterrànea?
Ha sigut un dels viatges més exòtics i eròtics de la meva vida i crec que el recordaré sempre.


Respostes

  • RE: REPTE 448. El viatge.
    katalluna | 29/12/2010 a les 21:10
    A la tercera va la vençuda, o això diuen. Feia anys que volia fer un viatge a Marroc, somniava amb dunes, oasis i sobretot amb algú que em fes viure les mil i una nits, potser he llegit massa contes exòtics. Aquell viatge semblava maleït, la primera vegada el vaig anul•lar perquè la meva àvia es va posar molt malalta, la segona vegada un canvi de feina inesperat em va fer no comprar el bitllet a l’últim moment, però aquesta vegada aniria bé, tenia la pantalla del PC plena de fotos del desert, haimes, i xicots ben plantants però aquell dia tot em semblava fals: les palmeres semblaven de plastilina, la sorra treta de la platja del costat de casa i els nois de les fotos actors de segona fila.
    Potser no era el viatge que el destí em tenia preparat, vaig recordar les altres vegades que ho havia intentat, vaig tancar la finestra de l'operadora de viatges i vaig tancar els ulls i vaig sospirar. Jo creia en el destí i alguna cosa em deia que no havia d’anar a Marroc tampoc ara.
    A la radio sonava RAC105 i en aquell moment van posar un anunci de Port Aventura, vaig pensar que no hi havia estat mai i que potser era un senyal.
    I encara que costi de creure, realment va ser un viatge molt sensual: només entrar a l’hotel vaig coincidir amb un home que em va fascinar des del primer moment, quan les nostres mirades es van creuar van saltar espurnes. Vam passar 72 hores junts, vam compartir copes fins ben entrada la nit, passeigs romàntics entre nens plens d’il.lusió, atraccions d’infart amb una mà a l’entrecuix, espectacles a l’última fila, múltiples forquilles i dues habitacions.
    Qui m’hauria dit que tan aprop de casa em cavalcarien a l’Oest Americà, em cantarien un corrido a Mèxic, dansaria sensualment a la Polinesia i a més a més faria l’amor a la Mediterrànea?
    Ha sigut un dels viatges més exòtics i eròtics de la meva vida i crec que el recordaré sempre.
  • A les antípodes
    Mercè Bellfort | 31/12/2010 a les 10:56
    Aquell any els Reis Mags de ca l’avi li van portar una bola del món. Va ser tot un xoc per en Guillem ja que a la llista que va escriure a Ses Majestats no hi constava res que s’hi assemblés. Ni de bon tros! Amb les celles arronsades i mig plorós observava aquell regal inesperat que només donava voltes si l’empenyies manualment. Ell que es delia pels jocs electrònics ho va viure com si li haguessin portat un sac ple de carbó.
    L’avi, en veure’l tan decebut, li va passar la mà pels cabells tot dient-li que no n’hi havia per tant, que aquella bola era màgica.
    - I on està la màgia, avi? Jo no veig res de res.
    - Mira, Guillem, quan jo era petit com tu recordo que els Reis també em van portar una bola com aquesta i, de mica en mica, es va anar convertint en la meva joguina preferida. La teva besàvia hi va posar molt de la seva part perquè això passés. Si vols...
    - Avi... i no t’han deixat més coses els Reis? És que jo em diverteixo molt passant pantalles amb els jocs que he demanat que són molt “guais”. A casa me n’han portat tres però jo en vull més. I també m’han portat una tele pel meu quarto. I també un ordinador molt xulo.
    Els pares escoltaven el seu fill com si fos un dels reis d’Orient i no entenien la mala “jugada” de l’avi. Feia temps que el notaven estrany: sense l’àvia al costat havia perdut molt, s’havia aprimat i, segons ells, semblava que no hi toqués del tot. Pel seu cap rondava la idea d’ingressar-lo en una residència. Seria el millor per a tots plegats.
    L’avi, en veure aquelles cares llargues, va pensar que potser sí que el seu nét tenia raó. En tot cas a la vista quedava que els temps havien canviat. I molt.
    Ell que, gràcies a la imaginació de la mare havia viscut apassionadament històries de pirates, lluites de guerrers, aventures perilloses per la selva només fent girar aquella bola màgica i aturant-la de sobte al mar del Carib, a Roma, o a Tanzània confiava -il·lús!- que en Guillem també podria viatjar arreu del món de la mateixa manera que ho va fer ell: sense bitllet i amb molta il·lusió.
  • Viatge amb dedicatòria
    Elau | 01/01/2011 a les 11:41
    I

    Estirada, amb les mans i els braços sota el coixí, la Mercè mirava fixament els mitjons llençats a terra que unes hores abans s'havia tret per entrar al llit. Per aquest motiu sentia la fredor als peus, com cada matí, però es resistia a alçar-se tot esperant el timbre del despertador, que sonà puntualment a l'hora programada.

    Encara del llit estant, es va despullar i d'una rebolada es plantà a la dutxa, de la qual en sortiria vestida al cap de deu minuts, a punt per començar a esmorzar un Cola-Cao amb galetes que ella mateixa havia cuinat el passat cap de setmana, així com la mica de melmelada de pinya que, amb el dit menuell, acompanyava delicadament de l'embàs de vidre fins a la seva boca.

    Per la finestra de la sala entrava la claror del març. La Mercè encara esmorzava quan escoltà un cridaner adéu de la veïna, la senyora Ortega, que potser marxava a comprar mentre el seu home encara romania al llit o al sofà, potser una mica empiocat.

    En aquell instant, el repic de la campana de la catedral indicava l'hora justa de baixar les escales i deixar enrere el pis fins la vesprada, la qual cosa va fer la Mercè després d'assegurar-se que la porta de la nevera estava ben tancada.


    II

    De les tres companyes de feina, la Mercè se sentia atreta per la més bellugueta, riallera i esprimatxada, que es deia Magalí, nascuda al barri del Carmel i immigrada al Catllar des de feia sis anys, just el temps de la seva coneixença amb la Mercè.

    Poc a poc, en l'enteniment de la Mercè s'hi acabà allotjant una certa obsessió amorosa alimentada pel plaer quotidià d'imaginar la tendresa i l'escalf del cos de la Magalí, tan fet la mida del seu desig inconfessable.

    Per això, quan aquell matí l'Ada, la gerent, proposà a la Mercè d'anar pròximament a Getxo per infomar a la Junta sobre l'Avaluació de comptes trimestral, aquesta clavà durant uns segons la mirada a la pantalla del seu ordinador i recordà que, la nit passada, imaginà un dolç viatge amb tren acompanyada de la intrigant Magalí.

    - Hi aniràs amb la “Mag”, que torna a estar soltera, i així segur que no et queixes. No he pogut comprar els bitllets a través d'internet. Poseu-vos d'acord i aneu a cercar-los aquest mateix matí a l'estació, si us plau – digué l'Ada a la Mercè, tot girant cua cap al seu despatx.

    La Magalí cercà la mirada de la Mercè i, finalment, ambdues van dedicar-se un somriure tímid, manifestament simbòlic. I per un moment la Mercè va témer que el món sencer conegués el seu secret.
  • Mu
    Filalici | 01/01/2011 a les 14:36
    Amb tantes persones com estem assegudes en aquesta sala, el silenci esdevé quelcom cada cop més dens, fins a tenir textura. Gairebé puc notar com em llisca pels narius entrant i sortint del cos amb cada respiració. Per moments diria que si obro la boca el podria mastegar i tot.

    Muuuuuuuu...

    La síl·laba del koan, repetida una vegada i una altra, s'ha fos amb el meu cos i ara ja n'és una part integrant més. El temps s'ha aturat. L'espai també. La noció de frontera sembla més absurda que mai, el metre quadrat escàs de terra que tinc per a seure és tan ampli i ple de possibilitats com l'univers sencer. Els gairebé quaranta graus d'aquest estiu abrusador són com una brisa suau i dolça que acarona amb tendresa cada mil·límetre de la meva pell.

    Muuuuuuuu...

    Recordo aquells dies en què vaig conèixer el mestre i vaig començar amb la pràctica. Semblen dies llunyans, molt llunyans, com si no fossin altra cosa que filaments robats de memòries de vides passades. És realment possible que hagi existit un temps passat en què no m'asseia? Ho trobo irreal, inconcebible. Però va succeir.

    Muuuuuuuu...

    Aquell que jo vaig ésser passa per davant meu en uns instants, com una projecció reproduïda a tota bufa en una pantalla col·locada al racó de paret que tinc davant. Un home encara jove. Ambiciós. Amb una carrera fulgurant que m'havia dut precoçment fins la sotsgerència d'una empresa molt important de material electrònic. L'enveja de tothom. Fins que vaig prendre consciència de la infelicitat de fons que s'amagava darrere del meu somriure d'anunci de pasta de dents, del buit insondable que amagaven el xalet de la platja i el cotxe de luxe, i que s'han omplert tan joiosament amb una sola síl·laba.

    Muuuuuuuu...

    De fet, les coses no són tan senzilles. He patit molt en aquest camí. Un mal de cames infernal, cada cop que acumulava hores i hores assegut de cara a la paret. I, encara molt pitjor, un dolor d'ànima esborronador, la sensació de desintegrar-me del tot, de desaparèixer, de convertir-me en un no-res. No hi havia cap més camí que el d'abandonar-ho tot. Evidentment, vaig guanyar el menyspreu de mots dels que abans m'admiraven, i em va fer mal. Però des d'un fons del meu cor més llunyà del que puc abastar, hi va néixer un somriure. Un somriure que és tot jo i que es pot resumir en una sola síl·laba.

    Muuuuuuuu...

    Abans tenia seguretat, diners, prestigi. Ara només tinc un somriure, la incertesa i una síl·laba.

    Dong! Dong!

    Sona la campana. Faig una reverència. M'aixeco.
  • Com un rellotge
    Unaquimera | 05/01/2011 a les 12:34

    Tenen una teoria que exposen, convençuts, a qui vulgui escoltar-la:
    -Un viatge és com un rellotge: té quatre quarts.
    El primer és la preparació: triar un destí, informar-se, contractar serveis, preparar l’equipatge. El segon implica desplaçar-se i visitar el destí triat. El tercer transcorre mentre es reparteixen entre els afortunats d’aquí els objectes adquirits allà i es comparteixen fotos, vídeos, anècdotes. El quart, consistent en recordar, s’allarga fins que sona la nova campanada de sortida.

    Avui, de tornada a casa, ja consideren un èxit total el seu viatge al Japó.
    Els dos primers quarts s’han consumat; satisfets de les experiències viscudes, alegres per les perspectives, comencen a fruir de la segona meitat de l’esfera.
    Han capturat imatges de tota mena i han portat un assortiment de katanes de diferents mides del qual se senten orgullosos. No són vulgars souvenirs. El venedor avalà la qualitat de l’acer i la tradició dels dissenys: “feina d’experts”, els assegurà.
    Mentre ell descarrega la memòria de la càmera a l’ordinador, ella desembolica les compres amb cura, dipositant-les damunt el llit. Les fulles llueixen sota la llum, els mànecs destaquen sobre el cobertor. Quin goig que fan!
    La més gran i més cara, és per al fill. No van regatejar gaire amb aquesta peça, que té un tsuka (la Marisol apuntà curosament el nom original del mànec al seu bloc de notes) de roure amb Ito de seda i samé de pell de tauró. Quedarà preciosa, un cop penjada!
    Per als amics compraren unes més petites, amb bases de fusta rústica que permeten reposar la katana tot lluint la gallardia de la fulla i la gràcia de l’esmolat kissaki (“punta s’escriu amb dos esses, com en català” anotà ella).
    Mentre les contempla, té una idea: poden formar les lletres del país d’origen, amb les katanes! Crida al Santi, s’explica, s’’hi posa i se’n surt: ell immortalitza l’original creació. Inspirat, proposa imprimir còpies i entregar-les amb els regals. La Marisol, cofoia dels seus apunts, afegeix la possibilitat d’escriure, al dors de la imatge, el nom de les parts principals amb la traducció corresponent.
    Ell va a comprovar com està de tinta la impressora. Ella extreu de la funda, una saya de magnòlia lacada, la katana triada per a casa seva. Feliç, acarona l’acer.
    El Santi no sent el crit. Quan ella entra al despatxet, el troba absort davant la pantalla. No li surt la veu, així que el sacseja. Ell experimenta un ensurt en veure-la tan trasbalsada. S’adona que tremola. Li fa preguntes que no obtenen resposta. La Marisol, boquejant, assenyala amb l’índex convuls unes lletres gravades sobre la fulla corbada. Espantat, llegeix:
    Made in Albacete-Spain.

    Tots dos senten, sobtadament, que el temps s’ha aturat.


    Unaquimera
    • RE: Com un rellotge (Versió definitiva, suposo!
      Unaquimera | 05/01/2011 a les 12:45

      Tenen una teoria que exposen, convençuts, a qui vulgui escoltar-la:
      -Un viatge és com un rellotge: té quatre quarts.
      El primer és la preparació: triar un destí, informar-se, contractar serveis, preparar l’equipatge. El segon implica desplaçar-se i visitar el destí triat. El tercer transcorre mentre es reparteixen entre els afortunats d’aquí els objectes adquirits allà i es comparteixen fotos, vídeos, anècdotes. El quart, consistent en recordar, s’allarga fins que sona la nova campanada de sortida.

      Avui, de tornada a casa, ja consideren un èxit total el seu viatge al Japó.
      Els dos primers quarts s’han consumat; satisfets de les experiències viscudes, alegres per les perspectives, comencen a fruir de la segona meitat de l’esfera.
      Han capturat imatges de tota mena i han portat un assortiment de katanes de diferents mides del qual se senten orgullosos. No són vulgars souvenirs. El venedor avalà la qualitat de l’acer i la tradició dels dissenys: “feina d’experts”, els assegurà.

      Mentre ell descarrega la memòria de la càmera a l’ordinador, ella desembolica les compres amb cura, dipositant-les damunt el llit. Les fulles llueixen sota la llum, els mànecs destaquen sobre el cobertor. Quin goig que fan!
      La més gran i més cara, és per al fill. No van regatejar gaire amb aquesta peça, que té un tsuka (la Marisol apuntà curosament el nom original del mànec al seu bloc de notes) de roure amb Ito de seda i samé de pell de tauró. Quedarà preciosa, un cop penjada!
      Per als amics compraren unes més petites, amb bases de fusta rústica que permeten reposar la katana tot lluint la gallardia de la fulla i la gràcia de l’esmolat kissaki (“punta s’escriu amb dos esses, com en català” anotà ella).
      Tot contemplant-les, té una idea: poden formar les lletres del país d’origen, amb les katanes!
      Crida al Santi, s’explica, s’’hi posa i se’n surt: ell immortalitza l’original creació. Inspirat, proposa imprimir còpies i entregar-les amb els regals. La Marisol, cofoia dels seus apunts, afegeix la possibilitat d’escriure, al dors de la imatge, el nom de les parts principals amb la traducció corresponent.
      Ell va a comprovar com està de tinta la impressora. Ella extreu de la funda, una saya de magnòlia lacada, la katana triada per a casa seva. Feliç, acarona l’acer.

      El Santi no sent el crit. Quan ella entra al despatxet, el troba absort davant la pantalla. No li surt la veu, així que el sacseja. Ell experimenta un ensurt en veure-la tan trasbalsada. S’adona que tremola. Li fa preguntes que no obtenen resposta. La Marisol, boquejant, assenyala amb l’índex convuls unes lletres gravades sobre la fulla corbada. Atordit, temorós, llegeix:
      Made in Albacete-Spain.

      Tots dos senten, sobtadament, que el temps s’ha aturat.

      Unaquimera
  • Tailàndia
    deòmises | 05/01/2011 a les 17:29
    ...i m'envolten núvols que canvien de colors i ocells que no recordo haver vist abans les paraules escapen dels meus llavis i no les sé aturar qui m'escolta? qui em parla? callo el xiuxiueig de la nit em porta les aromes d'una lluna que s'allunya quan la vull abastar amb les mans que no són mans sinó ales puc volar però no m'apropo enlloc l'horitzó em porta plaers que tasto amb famolenc deliri sóc capaç d'engolir cada gram de vida que m'eixampla el pit silenci i l'aleteig dels insectes és eixorador roseguen l'esbufec de la meva respiració i els vull aniquilar s'amaguen rere les pedres i penetren dins de les còrnies fins al cervell que devoraran amb ansietat no figen s'escapoleixen entre els dits i encendré el foc que els devasti boscos sense amagatalls possibles quan les flames els incinerin no conec res del que m'envolta país estrany estranya llengua heures que tenallen els meus membres lianes que em lliguen a la terra i la gola s'asseca aridesa i no puc cridar corbs em sobrevolen i els ocells han esdevingut vaixells cap a l'estranger sotrac de les hores batec que calla fingeixo o somnio en el que veig? pel·lícula fora de la pantalla malson que m'atrapa xiscles i carrisqueix d'angoixa pertot arreu i no trobo cap escletxa de llum on sóc que tot és foscor ara? gemec i mudesa alhora els vidres se'm claven a les plantes i sagno negre sutge d'un pou que no té fons asfixio aquest monstre que m'engoleix entre les mans he de degollar-lo i seré lliure caic no es mou zumzeig de mils d'eixams gruta que m'embolcalla i les roques creixen damunt del meu cap m'enfonso i les urpes em sacsegen l'ànima sóc lluny de la llar a les palpentes cerco una porta inexistent i se m'omple la boca de núvols d'espesses algues d'amargor i de fel gèlida llosa que m'esmicola la carn desfici per arribar a la platja on els ocells tornen a refilar fils d'ariadnes que resten en illes que no abastaré la bena als ulls m'encega...

    L'Álvaro ha deixat de respirar fa estona. La xeringa, encara clavada al braç esquerre. Buida. Cau de bocaterrosa, sense que l'altra gent se n'adoni. D'esquena al grup -sempre ha volgut amagar-se de la resta per no haver de compartir-, l'excés d'alcohol i de porros retardarà la troballa, quan sigui inevitable el desenllaç, sense cap forma de recuperar-lo amb vida del pou fosc on ha caigut. Lluny de casa, en un paradís per a les drogues però un infern per morir-hi.


    d.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: