RE: Prou blablablàs! Convoco el melorepte 199 bis. EYE IN THE SKY.

Espero have actuat bé. Només demano participació i que sigui més d'una, si és possible. Res més,
Un poema o una prosa poètica deixant anar tots els sentiments que apareguin, siguin tendres o malparits, mai se sap. O un entremig, equilibri. Això depèn de cadascú, llibertat total.

Termini: des d'ara mateix fins el 31 d'agost (que el melol acabi amb el mes) a les
dotze de la nit amb lluna plena.

La lletra:


Don't think sorry's easily said
Don't try turning tables instead
You've taken lots of Chances before
But I ain't gonna give anymore
Don't ask me
That's how it goes
Cause part of me knows what you're thinkin'

Don't say words you're gonna regret
Don't let the fire rush to your head
I've heard the accusation before
And I ain't gonna take any more
Believe me
The sun in your Eyes
Made some of the lies worth believing
[ Lyrics from: http://www.lyricsfreak.com/a/alan+parsons+project/eye+in+the+sky_20005307.html ]
Chorus:
I am the eye in the sky
Looking at you
I can read your mind
I am the maker of rules
Dealing with fools
I can cheat you blind
And I don't need to see any more
To know that
I can read your mind, I can read your mind

Don't leave false illusions behind
Don't Cry cause I ain't changing my mind
So find another fool like before
Cause I ain't gonna live anymore believing
Some of the lies while all of the Signs are deceiving

Mena

(i dedicat a totes aquelles persones que el poden veure/sentir)

De paraules: onades, muntanyes i teulades.
Sota l'esguard del gran gat,
del gran gat guardià,
del felí de la nit,
del farer de la fosca.
Llum per qui no s'ofusca i cada mot busca.
Ull de la creació noctàmbula.
Pupil·la del cervell que amb gust cavil·la.
I que a voltes fuig amb l'ànima
(excusa d'existència sonàmbula?)
i deambula sota la vasta mirada animal
(món oníric amb gradacions de grat?).
Que té llarguíssims bigotis de plata
i en pengen lletres que cauen a la butxaca
o es recullen fent tentintes amb una safata.
Ésser gegantí que, quan dorm la gent, amb sigil
estén al cel el llençol remot de l'anhel que no és de fil
sinó de grumolls de mots ignots i remots
que desvetllen el son perquè són.
(No és l'ànsia pel so d'una ambulància).
(No és el neguit pel mosquit malparit).

La nit no, no explica ni conta res
que el gat no faci que ho facis tu, que has après.

Mena

Et vigilo amb ulls d'àliga i de fura,
Reconec els teus moviments errants
En el terreny de la vida i, abans
De començar a bordar, el teu gruny s'atura.

Et vigilo perquè l'ànima impura
De l'atzabeja no corrompi el mans
Curs de l'harmonia, perquè el descans
No es desvetlli amb els mots i llur usura.

Et vigilo com qui indaga entre el llot
Per cercar la immundícia que no et deixa,
Per provocar-te el vòmit i no el mot,

Perquè sóc l'ull que sotja i no s'immuta
Sabent que, mentrestant, intentes créixer
En silenci amb l'ofici de ta mare.


d.


PS: el significat de la paraula alexitímia

Plou a dins dels teus ulls,
i el cel blau que era amb tu
avui s’ha llevat gris.
Llamps I trons m’espeteguen als dits
mentre em queda a les mans tot de por
que te la guardo jo.
Cada llàgrima que vas vessant
m’omple els llavis de sal,
i aquell sabor a tu es va tornant
gust a poc.

El cel dins dels teus ulls
i el sol sota la pell,
i en el teu univers
és on trobo aixopluc.
Trobaré l’infinit als teus ulls
ebri amb el teu mirar
que em fa perdre els sentits.
I la lluna gelosa de mi
no se’n sap avenir
perquè porta molt més temps que jo
estimant-te amb sa llum.

Ara el blau del teu cel vull pintar
molt més clar,
allunyant les tempestes per fi
i sabent que tu ets
el meu tot.

LA TERRA DEL SOMIAR.

Per les eternitats vaig caminant
El meu pas busca la teva mirada
El meu cor, de sincer amor, un instant
Un bes tot màgic de la teva senda.

Dos camins avui es van ajuntant
El meu cel i teva terra daurada
Un nou regne que avui va madurant
Que neix d’aquesta passió enamorada.

La dolça i bruna terra del somiar
L’horitzó per on dansen les estrelles
Silenci on desperta el bategar.

Un amor i inexistents muralles
Llegenda d’aquells que es van estimar
De lluny, aquell cant lliure de les àguiles.

Tiba la teva corda arran de cel
i deixa-la-hi de per vida lligada.
No davallis cap al terra erm,
sinó vés-te’n amunt
i enlaira’t.

Queda’t a l’interregne de la llum
on móns nous volen néixer i esclaten,
on ningú no et podrà posar arreus,
resta allà, a recer,
i enlaira’t.

Entre els músculs del vent triar estar,
amb els núvols viatgers, curulls d’aigua.
Prop la llum que obre sempre el llindar
fes estada fervent,
i enlaira’t.