RE: Miratge

Cerco dreceres làcties cap a les teves sines,
Fluïdesa i quietud, repòs i feblesa humana
Per assaborir el dolç licor que en silenci emana
I mena a la follia i a la fam de nadó que endevines.

Demà tindré consciència del sòl que trepitjo;
Mentrestant, et miro, t'admiro i, famolenc, desitjo
L'arquitectura pura del teu ventre que em mana...


d.

Més aviat em recorda algun fragment de les Les senyoretes d'Avinyó o digues-li Les senyoretes del carrer d'Avinyó de Picasso, sense les tendències cubistes. Sigui com sigui, rmbonet, és apte per a un poema.
Un petó

Des de la llunyania,
el cos de nina que somriu
es veu desitjable.

Absorbeixes l'aire.
Te l'ofereixen la mar,
el sol i la vida.

Et mires les mans
rere les ulleres fosques
que amaguen els ulls de vell.

Seva és la bellesa,
teu el desig.

Asseguda a la sorra
la dona, que el cisell del temps
a les teves mans ha arrodonit,
et mira.

Ella també somriu.

El lila és un color fred

A l'obrir-lo la vaig veure com l'última dia
Amb Pell de ceràmica
Recoberta de pols fina, com de teranyina
Nua i eternament dormida
Rodolant pels records, vaig vomitar
Extasiat de dolor
N'era un, un 31 d'octubre, de gom a gom
De morts, de vius i flors seccionades
Consol de molts, pecat de burros
M'intuïa la migranya, dues com ella?
Vaig marxar de seguida

Amic Bonet !, company de "trifulgues virtuals i d'altres alegries". Avui, que laboro per la tarda, tot fent un menú per l'Eixample barcelonina escoltava jo el programa "l'Oracle" de Catalunya Ràdio. Hi havia l'Eva Piqué que ha tret nou llibre ("La feina o la vida" ), i ha dit algunes coses interessants. Com que la desitjable revolució de les dones del segle XX (indiscutible, positiva, alliberadora en essència) ha tingut com a revers alguns paranys: dones que han d'esdevenir superwomens, han de ser les millors en tot, competitives a la feina, com a mares, a la llar...I això ha comportat efectes secundaris com estrés, estar en i per tot i a tot arreu, hiper responsabilitats angoixants, vaja. Els homes, alguns pares responsables, alguns sense saber distingir rentadores de roba blanca i de color...aiiii les feines domèstiques..., alguns que voldrien retrocedir com els crancs... I elles també culpables en part per voler assumir-ho tot i no deixar fer per malfiança o... .
Jo, he pensat, mandrós de treballar, i he fet aquesta oda femenina (feminista?) pel dret a la mandra :

La feina o la vida ?

Oh Mandrosa Diva, maleïda fugacitat !
amb els teus cabells deixats com draps bruts,
exposes cofoia pits i ventre a la concurrència.
Avui, ahhh!; res a fer, res vols fer,
t'amanseixes en una estranya i lliure felicitat.
(Parèntesi tancat amb tons blaus i violetes).
Vaguista per uns moments, minuts, hores...
-qui lo sa, qui pogués...-, per bandera
el dret a concil·liar treball, criança i oci,
en contra de l'imperatiu a esdevenir "superwomen" total.
Toquen campanes de consistent droperia.
Visca ! Avui no toca !
Dones d'arreu !: vaga de braços creuats !

(Mentre, hi ha un home que, avui sí, fa jornada reduïda
perquè posa rentadores, fil a l'agulla, frega i escombra,
du la canalla a l'escola, compra verdura, renta plats,
no trepitja el bar ni beu ni veu futbol
i neteja els pèls i les gotetes del wàter !).


26/10/10

I a l'atzar de la llum m'aclame
com un perfum, remor salvatge, color,
del meu alè que crema.
Perquè ben estretament et toque
i t'arrabasse i et lligue i t'arrossegue...
furiós desig, amant,
llavi brau, com una ona
que torne en carn el vidre
quan rompa entre els meus pits.

Molt bonic el dibuix, Ramon! És un vitrall gaudinià, realment, i m'ha inspirat aquest petit poema per al teu dibuix gran. Un petó.


Anhel


Vaporeja la tarda humida
sobre el teu cos
que dia i nit vetlla
l'escalfor constant de la brisa
mentre esperes atènyer el que cerques.
Aquiescent a la seva carícia
vols que et parli fluixet i sens pressa
d'aquell a qui molt prop vas tenir un dia
aquell home que, afuat, és qui anheles.

Molt bonic el dibuix, Ramon! És un vitrall gaudinià, realment, i m'ha inspirat aquest petit poema per al teu dibuix gran. Un petó.


Anhel


Vaporeja la tarda humida
sobre el teu cos
que dia i nit vetlla
l'escalfor constant de la brisa
mentre esperes atènyer el que cerques.
Aquiescent a la seva carícia
vols que et parli fluixet i sens pressa
d'aquell a qui molt prop vas tenir un dia
aquell home que, afuat, és qui anheles.