Detall intervenció

Qui és la més bonica?

Intervenció de: boeing | 27-12-2010

Com algú a qui ha maltractat la vida
pregunto directa al mirall
qui de totes és la més bonica,
i ell respon amb un riure imposant.
Però no sóc la bruixa que fa apòzimes,
ni la madrastra que odia a tort i a dret,
i deixo lliure l'arquer, i la poma
me la menjo segura dintre del marc fred.
Renilla un cavall a la llunyania,
i el mirall m'oculta, exprés, l'avenir:
no sé si damunt porta, a la muntura,
el cavaller àgil que duu el bes ardit.
Mentrestant em miro del tot ben desperta,
amb la cabellera emmarcant-me el gest,
i dins el mirall em veig satisfeta
amb els ressons fondos del trot del corcer.




Respostes

  • Dins meu...
    Marc Freixas | 22/12/2010 a les 10:31
    Dins meu
    hi ha qui vol destrossar-me l'anima...
    una por maldestra
    s'apropa sense avisar,
    pero la mort encara em queda lluny.

    I la rao m'atrau
    i em diu que vol tenir-me sense fi.
    En el mirall
    encara hi resta un raig de llum que prove del Sol...
    la mirada del cor, enlluernada,
    m'ha vist dansar amb els ulls de la felicitat.
    I tot dins meu, avui, ara
    desfa les grises ombres
    amb el cos a punt per tornar a neixer.
  • In-visible
    Xantalam | 23/12/2010 a les 23:52

    Encarada a l’espill,
    ulls simètrics, fermes,
    faig veure que em tinc al davant.
    No esquivo pas l’esguard,
    l’escrutini precís de l’altra
    sobre la meua pell on zelosament
    amago el que hi ha dins
    –una capsa sempre tancada–
    que cela, verge, el secret intrínsec.
    Sota les capes visibles (totes),
    en el laberint de la imatge
    em sé trobada en fràgils instants...
    I em desdoblo lentament i lúcida
    fent camí en cercles pel mirall,
    aigua confusa del meu ésser,
    sobreeixint del reflex.



  • Imatge anònima
    free sound | 24/12/2010 a les 18:23
    Són mirades que no enganyen,
    sota aquest tan teu retrat,
    poca-solta esbojarrada.
    Pinto línies de sabó,
    per fer bombolles daurades.
    Brillen còrnies entelades.
    Preciosa cançó que amb tu acompanyares.
    Circ i música, també
    foc, colors la meva màgia.
    I em perdo pels racons
    d’històries enrajolades.
    Mil moments, és meva pell
    que de dins jo regalava.
    Percepcions d’aquest espill,
    un mirall a cada cama.
    Per poder sortir volant
    sobre boscos, rius i onades.
    I recorda que dins meu,
    no n’observo cap imatge.
    Doncs la sento ben a dins
    d’aquest curiós personatge.
  • Autoretrat
    F. Arnau | 24/12/2010 a les 18:30
    A l'estil de Neruda

    Sóc, imitant
    el gran xilè,
    o crec ésser,
    camús de nas,
    amb ulls petits,
    cabells molt fins,
    front prominent,
    panxa creixent,
    de cames llargues
    i braços curts,
    peu ample i llarg,
    de pell molt blanc,
    curt de parlar,
    molt reflexiu,
    i llarg d’escrits.
    Suor de mans,
    més que de cap,
    i aficionat
    a les estrelles,
    i als misteris,
    i a les lletres,
    admirador
    de tots els mestres
    i sobretot
    els de les Arts
    i els de les Ciències...
    Valencià
    senzill i pla,
    però també
    crític tenaç
    i enemic
    dels renegats,
    dels ignorants
    i dels cansats.
    Amic d’amics,
    i militant
    envers la pau,
    mai la raó
    és del més fort
    ni la té tampoc
    qui crida fort.
    M’agrada molt
    el bon menjar,
    el peix, la carn,
    també el vi blanc,
    el cava brut,
    cafè i conyac,
    la platja no,
    del mar l’olor
    i navegar
    en un vaixell
    fins l’horitzó.
    Treballador
    d’afiliació,
    però millor
    treballs de ment...
    Poeta sóc
    de vocació
    de llengua i
    d’una nació
    que no té estat...

    Què haig de fer?
    Així sóc jo!

    ***

    FRANCESC
  • Fred com una pedra (FORA DE CONCURS)...
    Fidel | 25/12/2010 a les 08:18
    I jo, fred com una pedra,
    que davallo pel carrer Torrijos.
    Amb la bossa dels meus silencis,
    amb la nit antiga amiga i les seves mirades,
    amb el posat cansí. Escassa conversa,
    perduda en algun bar rovellat
    o a les dunes del desig esponjós,
    faig via cap a les meves gorges.
    El final del dia acaba a la riba del riu:
    els darrers meandres, les darreres ombres...
    abans de banyar-me entre somnis de fum
    muts i en blanc i negre.
    Sempre la mateixa pel•lícula:
    Charlot, avorrit, es separa del centre polític,
    i tu de nou et baralles amb mi;
    i jo, fred com una pedra,
    que m’ arrufo com un riu pansit
    que cerca les seves extremitats,
    anhelant el delta blau de l’albada
    on els mots desperten.
  • És, ja, hivern
    llamp! | 25/12/2010 a les 10:12

    És, ja, hivern:

    La loteria... He tret a la pedrera! Quina punteria!

    El Nadal pinta fenomenal,

    Per Sant Esteve no faré treva.

    Per Cap d'Any no faré el capsigrany.

    Per Reis, si puc, estaré al "Feis(buk)".


    La loteria va ser d'allò més sensacional:

    Una manera d'irrompre en la rutina matinal,

    la fortuna em somreia lleugerament i confidencial

    em tocava algun dineret de la pedrera i jo... bestial!

    però només seran unes engrunes... és discrecional.

    serviran per tenir salut o per allò terrenal?


    És ja Nadal i em miro al mirall:

    Dels pèls a la barba surt retall,

    de torrons i mantegades he carregat el budell,

    de les fotos en família ompliré un espill.

    de les paraules que m'assetgen, sortiré al "Bocamoll",

    dels rínxols que em cobreixen, en faré orgull.


    Sant Esteve, continua l'historial:

    Vaig al circ amb família, això és oficial,

    com que cau en diumenge, la festa és general,

    per això vaig comprar divendres allò cabdal,

    i no m'entretindré amb res, si no és primordial.

    Diuen que els canelons són el menjar ideal.


    El Cap d'Any toca revisió anual:

    Fer-me un mapa mental

    de tot allò que he fet fatal

    i, si s'escau, prendré alguna mesura letal

    pel meu benestar, trivial,

    i per tancar un altre any, banal.


    Els Reis Mags d'Orient, versió oficial:

    Pel nostre egoisme caurà, segur, regal

    i a beneficència donarem allò testimonial.

    Tots anirem a seguir el cerimonial

    encara que sigui a la tele nacional

    perquè hem de reivindicar allò tradicional.


    És, ja, hivern!
  • Mirall
    medusa | 26/12/2010 a les 00:58

    Sobtat rostre simiesc
    en el vessant d’un abisme.
    Quan la llum diürna t’il•lumina,
    mostres els retombs imperfectes
    de l’ànima que t’habita.
    Et sotges a tu mateix
    per contrastar mort i vida,
    fit el rostre en el mirall
    del temps que se’t va emportant
    entre allò que és finible.
  • Mirall
    solstici | 26/12/2010 a les 01:11
    Màscara d’algú en el fred requadre,
    recordes la cara d'aquell qui vaig ser,
    de quan em triava.
    Com pots carregar anys i desenganys
    en la fràgil planxa de tendre metall
    i capa de plata?
  • Pinzellades de jo
    Filalici | 26/12/2010 a les 12:11
    Vergonyós per davant,
    desvergonyit per darrere.
    Introvertit o capficat,
    qui sap,
    potser un xic despistat.
    Formal, potser, de primeres,
    i amb un punt esbojarrat
    que pot, si no te l'esperes,
    deixar-te ben esborronat.
    Lletraferit discret
    amb un toc de distret,
    de tarannà poc xerraire,
    i si vull fer de cantaire
    és a la intimitat i enlloc més.
    De seny, potser un xic massa
    i de rauxa un xic me'n manca,
    per equilibar-los a tots dos,
    tinc molt bona eina en l'humor.
    En la vida he anat triant
    però no sempre encertant,
    i no perdo l'esperança:
    puc gastar-me més d'un sou
    buscant escomençar de nou
    amb il·lusió i cap recança.
  • Desdoblament
    bronze | 26/12/2010 a les 19:41


    Imatge incorpòria
    com el temps,
    reflex inabastable,
    sols ullada,
    magnitud inquietant
    del meu ser,
    amb vida que s’escapa,
    sentenciada.

    Somric per convertir-te
    en humà,
    ésser em que representes,
    irradiada,
    i així alluno de mi
    tot l’espant
    de veure’m desdoblada
    en la parca.

  • Sempre
    Elau | 27/12/2010 a les 14:41
    Et somric, mirada de camps de ferratges
    i una mica de marró de la terra estovada
    per plantar-hi el blat del juny que ve.

    Si em preguntes, em sorprenc del camí,
    però ara deixarem enrere la vesprada
    i obrirem el porticó del nou matí.

    Això, és clar, si els mots no em traeixen.
    Per això et somric, d'entrada, perquè et temo
    i em neguiteja el fred dels dies,
    encara les flors i les violes no tenen punxes,
    ni verí, i les metzines no m'abelleixen el cant.

    Què vols? Romandre lluny de la ciutat de Barcelona.
    Què tems? La traició.
    Què et fa sofrir? La pena de les persones que estimo.
    Parles clar? Sóc així.

    Et somric, no he deixat de fer.ho.
    Si els mots no em traeixen,
    encara que les flors no tinguin punxes
    i les metzines no m'abelleixen l'enteniment,
    seguiré sempre endavant.
  • Qui és la més bonica?
    boeing | 27/12/2010 a les 18:55
    Com algú a qui ha maltractat la vida
    pregunto directa al mirall
    qui de totes és la més bonica,
    i ell respon amb un riure imposant.
    Però no sóc la bruixa que fa apòzimes,
    ni la madrastra que odia a tort i a dret,
    i deixo lliure l'arquer, i la poma
    me la menjo segura dintre del marc fred.
    Renilla un cavall a la llunyania,
    i el mirall m'oculta, exprés, l'avenir:
    no sé si damunt porta, a la muntura,
    el cavaller àgil que duu el bes ardit.
    Mentrestant em miro del tot ben desperta,
    amb la cabellera emmarcant-me el gest,
    i dins el mirall em veig satisfeta
    amb els ressons fondos del trot del corcer.



Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.