Nua en el temps

Tot són instants
tènues, distants.
Estels fugaços
obrint els braços
en temps i panys:
heures de maig,
la llum d'agost,
fruita d'abril…

Només instants.

Quota de vida
del tot burleta.
Dolça dolçaina,
gust de baladre,
quincalla tendra.

Alés morruts, menjapinyols
d'eclipsi efímera;
penyora ferma;
casida amb molsa;
respir de peixos.

Ones gegants saltironant
com tombarelles
de sol i estrelles.

Quietud del temps,
tomb de parpelles.

Paraules verges
tombant titelles.

Cara ben neta.
Un toll d'amor.

Al temps present
-tardor encesa-
tot són instants.

S'estira la corda tensa de la tarda
i el sol penja del filferro de l'estenedor,
es mou calenta la brisa amb olor de pinassa
i només el meu respir en trenca la remor.

Nua en el temps incommensurable,
amb la mirada nua traspasso el teu oblit,
de la teva terra he estat arrencada,
travessa el timpà del so el meu neguit.

Lluny, en la distància incomptable,
fa girs atordits l'ocell del nostre alenar,
la flor de tarongina és al meandre
que escola el temps que no es pot agafar.

Sota les cordes de pestanyes
que m'estimen més del que tu a mi.
Entre les seves entranyes
exprimint-me fins la set secada
de les gotes que delicades rellisquen
per la sorra que despulla les onades
del meu cos innocent somiador.

T'estimo, no em deixis.
T'enyoro, retorna.
Morint-me, et moro.
Decaient, sota els genolls.
Somnis desfets rere cançons.

Estima'm, enyora'm,
en peces trencades
que ploraren fantasies
mai formulades.
Sempre pensades.
Sempre esperades.

Rau, aquí, silenciosa
sota les pestanyes
dels meus ulls que et ploren.

No els deixis,
no em deixis.

Plora'm,
però al meu costat.
(Amb mi).