No sóc res

Ulls grans i plens,
ulls sans i fins,
ulls més enllà de la mirada apresa.
Ulls que s'esgarrifen,
ulls que enyoren la innocència
i la lluentor
i la pèrdua
del moment
o del temps bo i cert i llunyà.

I ratlles negres i pintura negra de línia gruixuda els volen delimitar per la pell.
I ratlles negres de sorpresa i de por i de foscor els volen limitar l'ànima.

Ulls amb recursos de llàgrimes de regalims extensius.
Ulls que demanen la mà que els acaroni i els tapi.

Em vull cubrir la boca
en l'extranya expressió de sorpresa,
i sense voler els meus ulls
es fan grans i vius
davant tanta deixadesa.

Fa temps que hem oblidat
el sentit de la vida,
per abandonar-nos
a la superficialitat de les coses
aferrant-nos a objectes i possessions
deixant de banda l'objectiu de la vida.

I no ens adonem que estem de pas,
som la pols que escombren
pel carrers, les cendres
restes de les flames,
que s'apaguen,
sóm una engruna que s'esmicola
davant l'infinit
que ens sobreviu cada dia.

No sentim per estar vius
simplement caminem
rebutjant la nostre condició,
volen ser omnipotents,
sense saber que sols som
un projecte sense definir...

Et sé vigilant, sempre alerta
Ulls sempre atens, mans a punt
A punt quan jo no me’n surto
i m’has d’entomar el dolor
A punt els dies alegres
que amb tanta eufòria em faig mal

Et tinc a tu, i si tu em deixes
tapiat el cor quedarà
Paret que no tindrà porus
per on es coli un bell mot
Paret tan seca I tan freda
que les llàgrimes l’esquerdin
enyorant el teu amor

Mira'm
Amb ulls encuriosits.
Potser així sabrem el meu nom
I el teu.

Palpa'm
Amb la magnitud
D'un crit que eixordarà
Les oïdes.

Deixa'm
A les portes del silenci
I del deliri:

Escoltaré
La meva queixa, la d'una terra
Que se sent crucificada.


d.

No sóc res

No sóc uns ulls. Crec. Tot i que ells em miren
perplexos com darrera una cortina
de fum. De fang, en tinc, potser, les mans,
i les llàgrimes que he vessat i tal
i qual. I no em moc. Ets tu qui em mous, crec,
amb la cullera del temps i el teu pes,
soterrant-me entre espurnes que es regiren,
amagat, enclaustrat, dins la petxina
dels teus ulls. Te n'adonés, tu, que abans
ja t'ho havia dit? Que ara tot si val?
No m'entens. I t'ho assenyalo, xic, xec,
amb una creu. Ja ho veus? Si? No? Doncs, res.

X

Em calen ulls
els haig de menester
per a què???????
Què veuré?
Beuré de què?
Pupil.la ferida.
Pestanya cortina.
Parpella teló.
Llàgrima llàgrima llàgrima llàgrima llàgrima llàgrima llàgrima llàgrima llàgrima.

Em calen ulls
els haig de menester
de debò????
Amb ells ni veuré ni beuré.
Ni pupil.la ni color.
Ni pestanya ni desig.
Ni parpella ni cobrellit.
Llàgrima llàgrima llàgrima llàgrima llàgrima llàgrima llàgrima llàgrima llàgrima.

Mans carregades de dits i en bones mans que restin.
Mans que no sumen, mans que tapen amb dits d'oblit.
Mans per un rostre mans
ullprès pel no-res.

Solament els ulls
diran el què la mà tapa,
una boca de cinc dits
gemegarà mirada,
amb l'altra ma
faré una creu,
forassenyada
i en el forat del front
t'hi enclavaré la bala.


Salut i reptes!

Estimo endins
la terra vegetal,
les branques d’arbre
oloroses de pluja,
l’aire brunzent,
colors, sedositats,
l’expansió tendra
de la vida difusa.
El sol corol•la
capçades, prades, flors,
corren els rius
sonors en l’ombra pura,
i quan me’n vagi
d’aquesta terra d’or
podré ben dir
que ampla l’he coneguda.

Ulls que no són ulls, d’esguard recelós,
fix i perdut, sense parpellejos,
ulls que s’esberlen de la matèria
fugint per solcs de llàgrimes
gravats a punta de desencís.

Mirada d’antifaç que no és mirada,
panell immaterial atapeït d’idees
per vindicar qualsevol dia de carnestoltes,
quan els inquisidors no miren tan prim
i, tot i l’estigma del front,
se’ls pot enganyar picant l’ullet
si ens barren la boca.

Creu de Tàpies, cruïlla de mort o vida,
creu d’amic i amat tan cobejada
i tan malentesa per qui està instal•lat
al cim d’ordenades, lluny, massa lluny
del peu pla de les abscisses.

En efecte, això no és pas una cara.
Encara que ho sembli.

Matèria i esperit, uns ulls que ens escorcollen
tots els replecs de l’ànima absorta i desarmada,
vençuda per la intensa atracció d’unes pupil•les
immòbils i improbables. Cal declarar-se ostatge
de la bellesa hipnòtica que ens interpel•la i jutja
des del fons de la densa matèria pigmentada,
i amb una mà als llavis ens commina
a callar i a rendir-nos, i que sigui
l’emoció qui parli, a flor de pell, ben lliure
i excitada, colpida per la força del missatge.

I

Despertava del coma entre llums blanques,
amb l’esguard encès després del llarg túnel del febrer.
En vas tenir prou amb un telenotícies
per fer palès l’esglai en el teu rostre.
Et delatava la mà que ocultava aquells llavis,
un dia carn de flama encesa i cant.

II

El teu rostre ara, la imatge de la crisi.
La por que forada l’ànima, et rosega,
emmudeix el mot; destitueix el coratge,
paralitza la lluita, empresona l’esperança;
escup desafecció, clona monstres afamats d’èxit ràpid...,
trinxa himnes, cus punys alçats,
escampa gasos lacrimògens per cloure la festa,
estampa violències funestes, capgira raons,
embruta cors, foragita el poeta
que calla o és dut al darrer centre d’internament
o sobreviu travessant llargs túnels d’hivern amb peatge inclòs.
Bufa el vent i tremolen els arbres, crits arraulits
a les cloïsses o als temples més isolats.
I tothom calla o és subtilment censurat.

III

Has despertat del coma, t’han passat a planta
i un cretí pontifica que el teu llit val cent euros al dia.
Davant o darrere de tot, l’alternativa jau
com munt de cendra trista i grisa;
no se sent ni una ànima.... Però calleu !,
sí, ara sento una veu, una veu, una cançó, un poema...
Sempre hi ha algú que s’alça curull de coratge:
mostra els seus llavis, allibera boca i dits ,
passa informació rebel, escriu un poema, pren la guitarra
i canta. Canta després de l’accident. Canta i toca
la cançó de sempre, convençut que, malgrat tot
i al tren, quan se surt del túnel els teus ulls m’esguarden
i s’il•luminen com un foc excels. Talment una multitud desperta
que canta a pèl en una plaça encesa de complicitats i coratge.
Una multitud desperta amb els teus mots.
Res més bonic a la vida.
Primera victòria contra l’inevitable, el silenci i l’oblit.

POR?


Sí que ho veus ben clar.
Malgrat la teva ceguesa voluntària.
Sí que ho veus ben clar.
Encara que ho vulguis creure tan lluny.
Sí que ho veus ben clar
i calles.
Si no diuen res
els que ho tenen al damunt...?

Has oblidat avantpassats serfs?
Burgès de mig pel,
has oblidat les arrels proletàries?

T'endolciren el camí
líriques sirenes vers la falsa Ítaca.
Viuràs al millor mon,
però ho pagaran els altres...
Es tornaren meuques sifilítiques
les sirenes malparides
i la seva veu alcohòlica
té l'harmonia d'un ase boig
quan canten la cançó que més odies:
“t'ho has cregut tot,
no existeix la classe mitjana”.

Sí que ho veus ben clar.
Oi que sí?
Perquè calles?