I si canviem la Hermenegilda per un petó?

Vaig a donar un to mEm diuen que hi ha dues persones dins l'habitació.
Algú, un xicot, que és a dins, m'assegura que una de les persones és una noia, però no em diu qui. Jo, des de fora, em poso a rumiar quina possibilitat hi ha que siguin dues noies; i em surt 1/3.
Però ai... el xicot de dins, tot cofoi, em diu que li acaba de fer un petó a una noia, que és una de les dues persones que hi ha a dins, i que encara la té entre els seus braços, i que mentre em diu això la continua tenint entre els seus braços.
Jo, esperançat, m'adono que ara la probabilitat que les dues siguin noies ha pujat a ½, perquè només depèn que l'altra persona, la que el xicot no agafa entre els seus braços, sigui una noia.
Però realment, torno a pensar, i m'adono que el fet que li doni un petó a una de les noies i que l'abraci, no em diu res que no sabés abans. Jo ja sabia que hi havia una noia. I continuo sense conèixer-ne cap de les dues. Per mi són anònimes, desconegudes (o no?) Ni que no hi hagués hagut cap xicot que la besés, m'hauria pogut imaginar que hi era, i, només imaginant-ho... ¿hauria pujat la probabilitat que fossin dues noies fins a ½? Què passa aquí? Què falla? Potser no falla res. Aquest tema cada vegada s'assembla més al del gat de Schrödinger.
és romàntic al tema, no per defensdre una o altra posició, sinó per a caminar pel camí de la incertesa, als límits del seny, quan un petó fa canviar les probabilitats (o no)...