Detall intervenció

FORA DE CONCURS. L'arlequí

Intervenció de: boeing | 17-11-2010


Aroma d'escorça
olor de pintura
riure dibuixat
innocència pura.
Les celles s'arquegen
com astres al cel
el vestit són quadres
de dolç caramel.
Amb els braços mous
la meva infantesa
els bombatxos són
reis de la pirueta.
El coll de gorgera
és la fantasia
que esponja el vernís
i el cloqueig del riure.
De la mà anem
a un país incògnit
tendre arlequí
que a mi em fas indòmit.
Contents, dins d'un somni
el temps sens mesura
cavalquem ben junts
a lloms de la lluna.











Respostes

  • Arlequí
    Elau | 13/11/2010 a les 18:40

    De la naturalesa verdosa del til·ler,
    de la seua olor de tardor aranesa,
    de llum aranesa, vull dir,
    ara una mica de llum blanca,
    ara una mica d'escletxa rosa,
    si cau el sol, si ara gela,
    et sento, arlequí, i t'abraço
    amb tota la meua nineta
    de l'ull dret i l'esquerra també.

    Si et tingués ara en ment,
    et diria que t'espero
    al revolt del camí aquell,
    que és el camí dels mil dos-cents
    i tres i quatre mesos
    que dic que em penso.


  • L'arlequí animat
    joandemataro | 14/11/2010 a les 18:22

    Apa! Quins ullassos té
    aquest ninoi tan eixerit!
    Com li brilla la il.lusió…
    Què bé ens ho passarem!

    Jo, pallasso de mena
    i ell que sembla un trapella.
    Quina gran combinació!

    Au! Agafa'm amiguet,
    comencem les acrobàcies
    les rialles i el teatrí.
    Vinga, no tinguis pas por,
    fes-me moure l'esquelet.
    Junts podem fer grans funcions
    al món de la imaginació!

    L'arlequí ja alça els braços,
    Els dos somriuen….
    La felicitat fa guspires


  • Un viatge cap a la poesia
    Fidel | 15/11/2010 a les 13:42

    Un viatge cap a la poesia

    "Jo em crec el que passa en la nit / estrellada d'un vers".
    Joan Margarit; "Dona de Primavera" (1990).

    I

    Els reis d'orient te'l van dur per la nit al menjador de casa. L'endemà te'l vas fer teu de seguida. Era el teu estimat viatger; el més tendre, el més delectant. La teva joguina preferida. Tenia cos i ànima, fins i tot els seus ulls miraven on tu sempre havies aguaitat: a l'horitzó de dalt de tot, on hi habiten les fades amb les cançons més excelses del món. Va ser el teu millor amic durant molts anys.
    Després et vas fer gran i un dia va marxar sense dir res, no li agradaven els comiats, se'n va anar a la recerca de la il·lusió, per donar llum i somriure a d'altres nens.
    Va cavalcar lluny, molt lluny fins que la seva intuïció el va fer aturar-se enmig del gran desert africà. Va jaure i va dormir fins deixar-se atrapar pel primer infant que el cerqués. Aquell ésser de fusta omplia de música daurada aquelles dunes oceàniques.
    Era ja prop de la mateixa... poesia.

    II

    Temps després, tu ho has descobert tot. Quan has vist el teu cavaller amb els seus ulls fixats cap a un horitzó de perdedors, de menyspreats i enfosquits, de desplaçats i mutilats, però curulls de llum, coratge i somriures desperts. Quan has copsat una nena -llavors erets tu- que ara l'abraça tendrament. I t'has posat a plorar de... joia i nostàlgia. Però per dins t'has farcit, talment aquell dia de reis al llindar dels teus cinc anyets.
    I jo que miro la imatge i somric. Miro un arlequí dins la caràtula d'un disc antic d'un grup de rock simfònic que encara m'agrada. És la viva imatge del cantant de Marillion : estrafolari però genial, amb aquella innata capacitat per emocionar al compàs dels somnis dunars, dels cels amb les nits més diàfanes i estrellades...
    Ara que ja sóc pare, llisco per d'altres paràmetres. El més joiós: veure ablanir i vibrar la meva filla de felicitat, conforme a principis i valors dignes i de certa transcendència que passen d'avis a pares i a fills. No és poca cosa.
    I la meva filla m'ha dit que marxa; llei de vida ?. No fuig, es mulla entre la música de les dunes. Comenta que ara és el moment d'estar amb la resistència saharaui. Que és l'hora d'acompanyar els seus blaus, de fixar complicitat amb els ulls d'una nena refugiada que du als seus braços el preuat nen de fusta. Que és ara el moment de tornar a veure el seu estimat viatger per trobar un lloc en aquest món. És el viatge. Un viatge per tornar i trobar-se. Per sentir. Per viure.
    I jo, orgullós i feliç, concloc que si l'arlequí és la melodia d'una mots, la meva filla és un viatge cap a la poesia.

    • RE: Un viatge cap a la poesia, aquest millor !!
      Fidel | 16/11/2010 a les 22:52

      Un viatge cap a la poesia

      "Jo em crec el que passa en la nit / estrellada d'un vers".
      Joan Margarit; "Dona de Primavera" (1990).

      I

      Els reis d'orient te'l van dur per la nit al menjador de casa. L'endemà te'l vas fer teu de seguida. Era el teu estimat viatger; el més tendre, el més delectant. La teva joguina preferida. Tenia cos i ànima, fins i tot els seus ulls miraven on tu sempre havies aguaitat: a l'horitzó de dalt de tot, on hi habiten les fades amb les cançons més excelses del món. Va ser el teu millor amic durant molts anys.
      Després et vas fer gran i un dia va marxar sense dir res, no li agradaven els comiats, se'n va anar a la recerca de la il·lusió, per donar llum i somriure a d'altres nens.
      Va cavalcar lluny, molt lluny fins que la seva intuïció el va fer aturar-se enmig del gran desert africà. Va jaure i va dormir fins deixar-se atrapar pel primer infant que el cerqués. Aquell ésser de fusta omplia de música daurada aquelles dunes oceàniques.
      Era ja prop de la mateixa... poesia.

      II

      Temps després, tu ho has descobert tot. Quan has vist el teu cavaller amb els seus ulls fixats cap a un horitzó de perdedors, de menyspreats i enfosquits, de desplaçats i mutilats, però curulls de llum, coratge i somriures desperts. Quan has copsat una nena -llavors erets tu- que ara l'abraça tendrament. I t'has posat a plorar de... joia i nostàlgia. Però per dins t'has farcit, talment aquell dia de reis al llindar dels teus cinc anyets.
      I jo que miro la imatge i somric. Miro un arlequí dins la caràtula d'un disc antic d'un grup de rock simfònic que encara m'agrada. És la viva imatge del cantant de Marillion : estrafolari però genial, amb aquella innata capacitat per emocionar al compàs dels somnis dunars, dels cels amb les nits més diàfanes i estrellades...
      Ara que ja sóc pare, llisco per d'altres paràmetres. El més joiós: veure ablanir i vibrar la meva filla de felicitat, conforme a principis i valors dignes i de certa transcendència que passen d'avis a pares i a fills. No és poca cosa.
      I la meva filla m'ha dit que marxa; llei de vida ?. No fuig, es mulla entre la música de les dunes. Comenta que ara és el moment d'estar amb la resistència saharaui. Que és l'hora d'acompanyar els seus blaus, de fixar complicitat amb els ulls d'una nena refugiada que du als seus braços el preuat nen de fusta. Que és ara el moment de tornar a veure el seu estimat viatger per trobar un lloc en aquest món. És el viatge. Un viatge per tornar i trobar-se. Per sentir. Per viure.
      I jo, orgullós i feliç, concloc que si l'arlequí és la melodia d'uns mots i la il·lusió d'una joguina, la meva filla és un viatge cap a la poesia.
  • RE: CONVOCATÒRIA REPTE POÈTIC VISUAL 149 - ARLEQUÍ -
    T. Cargol | 16/11/2010 a les 09:10

    Rialler per construcció,
    per natura,
    no enganyes els nens,
    que et veuen sinistre
    però no ho diuen - encara -;
    sincopat en els teus moviments
    que no seran sinó una mala còpia
    Esboc - monstruós -
    de la realitat,...
    Quin sentit tens, profon, arlequí,
    sinó riure't de tu mateix
    o del mon dels adults?
    Aleshores, sí, t'entenc
    per fi.


    • RE: RE: CONVOCATÒRIA REPTE POÈTIC VISUAL 149 - ARLEQUÍ -
      T. Cargol | 17/11/2010 a les 19:39

      Esboç amarg

      Rialler per construcció,
      per natura,
      no enganyes els nens,
      que et veuen sinistre
      però no ho diuen - encara -;
      sincopat en els teus moviments
      que no seran sinó una mala còpia,
      esboç - monstruós -
      de la realitat,...
      Quin sentit tens, profon, arlequí,
      sinó riure't de tu mateix
      o del mon dels adults?
      Aleshores, sí, t'entenc
      per fi.
  • A la joguina de fusta (fora de concurs)
    Xantalam | 16/11/2010 a les 23:20

    Neix un cos tallat a la branca,
    l'osca erosiona pacient,
    la navalla mossega la silueta
    al sol ancorat dels anys.
    Noblesa de fusta,
    vetes nues en cercles,
    brota inquieta l'ombra dels ulls,
    la saba roja d'un gran somrís,
    espetega el verd entre el fullatge,
    rialler i suau..., la pau del fruit
    sostinguda en les mans d'un nen.

    Quan fineix l'hora mínima del joc,
    i mai més no som infants,
    s'esvaloten ocells negres damunt
    l'arbre del temps,
    i reposen, inabastables, totes
    les joguines en una lleixa remota,
    a tocar del cel.


  • Príncep del tàrtar
    Bruixot | 17/11/2010 a les 01:19

    Príncep del tàrtar


    Dir roda és dir el que et falta.
    Aquesta és la primera impressió.
    I la memòria que tot ho destil·la
    o ho alcoholitza, emborratxada,
    comença el recompte del recapte:
    dotze serps que em xuclaven del mugró
    la llet que em vas provocar amb la xumada,
    una mantis agnòstica menjant-se'm els ulls,
    el cop de cap que em vaig estossinar
    al saltar la barana del bressol,
    i la musiqueta de pianola
    aquella que no em puc treure del pap
    mentre rodes la roda amb les cames
    lligades destralerament amb un filferro.

    Dir màscara és dir el que ens mostres.
    La faç emblanquinada sense cura,
    com l'hòstia beneïta de la sang de les galtes
    a les mans, que ja no tens, ni vols.
    I sé com és el procés del teu secret,
    mostrant-se al bell mig de l'escenari,
    impúdic i parsimoniós, parsimoniós.
    A cada pètal esfullat, un perdona'm:
    per les tulipes que varen morir de sed,
    cada una de les pinces que vaig deixar
    caure al celobert, sense voler, diria,
    per esdevenir famèlic, i cruel, ximplet.

    Em pintaré un somriure a la cara,
    em dius, com cada nit, i sortiré a escena.
    Qui ha parlat de no dir res?



    X
  • L'arlequí de fusta
    boeing | 17/11/2010 a les 13:47

    Venia fosc,
    la vida inútil,
    mans que l'arrossegaven,
    la vellesa com un estigma.

    Venia trist,
    la mirada inerta,
    dies plens de ferides
    una llum roja a la consciència.

    Venia pobre,
    l'emoció exhausta,
    gust d'escorça a la boca,
    la buidor que tot ho envoltava.

    Venia sol,
    el gest desolat,
    l'ànima a l'intempèrie
    el seu cor viu desnonat.

    Venia acabat,
    el foc ja llepava
    la fusta del seu giny,
    la seva rialla estàtica.



  • FORA DE CONCURS. L'arlequí
    boeing | 17/11/2010 a les 13:50

    Aroma d'escorça
    olor de pintura
    riure dibuixat
    innocència pura.
    Les celles s'arquegen
    com astres al cel
    el vestit són quadres
    de dolç caramel.
    Amb els braços mous
    la meva infantesa
    els bombatxos són
    reis de la pirueta.
    El coll de gorgera
    és la fantasia
    que esponja el vernís
    i el cloqueig del riure.
    De la mà anem
    a un país incògnit
    tendre arlequí
    que a mi em fas indòmit.
    Contents, dins d'un somni
    el temps sens mesura
    cavalquem ben junts
    a lloms de la lluna.










Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: