diguem la data exacta. Qjuin divendres...

Mans, i el temps mans mou mons
Inconnexos, convexos consells
D'onades de mars absents, i fons
Els metalls amb els ocres més vells

I t'enduus l'edat de la pedra a les palmes
I crides a Déu, implores clemència i balmes
Portes i finestrals, apostes i erms bancals
On fer créixer collites i rancúnies, les sals

Que couen en les ferides obertes; despertes
Enmig de la vetlla, en l'escletlla de la cova
I saps que és nova la soledat que sents, ertes

Benes tapen les venes esqueixades mentre bades
La boca que espera la fam i la lluna en un cove
I la busques entre les busques i el sorral, endebades.


d.

Atureu-vos


Nosaltres fem els camins.
Deixem la petja
on diu que hi hem estat,
que aquí vàrem canviar
l'ordre natural de les coses.

Nosaltres seguim els camins fets,
deixem les nostres despulles
que diuen qui som,
què és allò que destruïm,
amb perseverança.

Nosaltres, que som natura,
transformen els camins dels rius,
els camins de l'aire,
desviem la dolça i lenta llepada
del mar a la platja.

I nosaltres no veiem els senyals
que d'un passat ens parlen
d'allò que varen destruir, ells/nosaltres.
I que varen plorar amb amargues llàgrimes
de desesperança i oblit.

Però això
no ho podem veure,
no podem...
ignorar-ho.
No.


No t'equivoquis.
Mira bé els seu senyal, diuen potser que passis?
Mira-ho bé,
aquestes mans ens diuen;
atureu-vos!

Cercant geografies a recer d'una cova
incerta al temps, empresta i petja
del més enllà d'ahir sobre la terra,
mans de cinc dits superposades:
roges de sang, blanques de pau,
policromades mans
terròs canyella;
positius i negatius
de vida.

Mans de ferida oculta,
mans de plors i d'abraçades,
de desitjos, de carícies i de mort;
mans de poder, de llums i dies
a l'horitzó finit i vertical de pedra.

Mans de sempre:
oració d'ofrena.

Tothom va deixar escrit a la paret
la seua assistència a l'assemblea
on es va decidir per majoria
anar a repoblar altres indrets.

Ens ha arribat l'acta d'aquell dia
quan van inaugurar la democràcia
molt abans de que Plató ho deixés escrit,
el mateix que amb el foc i tantes coses...

Les mans de roig són els vots a favor,
les negres, com sempre, les contràries,
i les altres els vots dels indecisos.

Avui que ja han passat uns quants mil·lennis
donem el resultat del Referèndum:
Va guanyar el sí per majoria!!!

***

FRANCESC

Arrenquen d'arrel un manat de mans
i arrepleguen un pom de roses blanques;
vessen dos pètals de pàl.lida sang
coberts de pols de pena i de rosada.

Cauen els dits de punta, com pluja àcida,
sobre una faç de terra grisa i àrida,
i duc clavada una espina a la tija
del braç, car romans a un pam, sols a un pam,
insalvable.

Afanys de traspassar l'univers efímer
es van gravar en la nit immemorial
amalgamant la saba dels avantpassats,
eixordant en silenci de veus callades
que varen existir en la roda del temps,
tenyint de colors les hores que alenem
ara i adés, mentre observem estupefactes
la petjada inequívoca de les seves mans.
Mans per treballar, tocar, amanyagar,
mans per bressolar infants adormits
que dormen i ens criden des del somni
en un xiuxiueig ocult - que volen ser art il·limitat
d'unes despulles inerts que encara abrasen -

Mans que s'arrapen a la roca
impregnades en tintures de color
siluetes aplegades, implorants,
deixen fe de la seva presencia
emetent crits anònims
que encara a hores d'ara
immortalitzats a traves dels segles
ens n'arriben murmuris llunyans.
Ritus ancestrals
cerimònies d'invocació
cercant els sers primigenis
que els donaren la vida.
Connexió d'energies
oferint-te'ls tot el que tenien
absorbint el que els deus els donaven
a traves de la mare terra.
Mans alçades al cel
implora'n benaurances
conjurant al pare sol
esperant la còpula divina.

Fora concurs, Jeremias, per no ser un 'puema en rengolns curts'.
Fora concurs per ser el segon- atenció a les bases!-

Però sempre he estat un 'admirador' de les mans... i un entusiasta de les pintures prehistòriques...
Així que... ho perdones?

Jo, xaman

A través de l'esbós intente ullades més enllà de la pedra, per farratge de la lluna plena. Perquè he escoltat la cridòria dels infants -fam que fereix el cos- fins el capvespre, tot esmolant la gota que no espera i que s'esmuny fins l'abisme tenaç de les entranyes.
I sé que els voltors vigilen la balma retallada per dreceres d'espígol, i romaní, i llorers i boira.
I perquè sé de la màgia de les mans com única existència, ho intente amb cor i sang, fent l'enrenou de camins cercant la fosca nit al penya-segat més solitari. És pel que m'encomane vestint-lo de la més tendra carícia: unes mans.
Sols i llunes venidors diran si vaig errat!

El vent rebrega la nostra veu,
i ben a prop, el mar eixuga el teu crit rebel.
Més enllà, el bosc amaga bells amants
mentre la pluja metralla carrers oberts.
El sol t'assota com un poema sincer.
La sang, com aquestes mans,
senyoreja per aquests móns.

I jo, en defensa pròpia em declaro culpable
d'haver escrit aquests versos.
Culpable d'haver-vos dit amb tantes mans
que us aturéssiu.
Altre cop el mur. Sempre hi ha un mur
que commina a aturar-nos.
Sempre els murs, tal vegada invisibles,
que, en defensa pròpia tots apuntalem.
Culpable com aquestes mans
que altre cop em diuen que no puc accedir
a les teves zones prohibides.
Les nostres mans només em diuen...
Obediència deguda.
Punt i final.

L'anit del mur a mans de les veus
del temps de les veus de l'Ànima
Veus de llavors atàviques
Mans: i mans de mans tan breus

Breus com el so de l'àvida
carícia de colors tan lleus
que ni en el cel les àligues
i ni en els cims les creus

tan d'àtoms de mi i per mi
els seus àtoms tan meus
en l'alba del mur on
els somnis talment a veus