Convocatòria RepteClàssic DCCCXXXIV: RIURE'S D'UN MATEIX

Soc amorós de mena. Amo sense parar. Ho amo tot, els minerals, els vegetals i els animals. Potser amar els animals és el que em costa més, especialment els que només tenen dues potes i no són cangurs. Potser perquè sovint em porten la contrària. Potser perquè el seu amor no és incondicional com el d'alguns animals ni perpetu com el dels minerals. Una vegada em vaig super-enamorar d'una pedra. Es deia Pere i era superforta. La nostra relació va començar malament perquè a sobre hi portava una església. Era una pedra molt honesta i quan li vaig confessar el meu amor em va explicar que ella i la seva església eren la mateixa cosa, tot I que diversa i que per acollir-me en el seu cor m'havia d'enamorar de totes dues, d'ella i de l'església. Aquesta només escoltava, no deia res. És el que fan les esglésies, sempre són callades. Potser perquè tenen molts feligresos que parlen en el seu nom. Aviat vaig veure que el meu amor no la transformaria i si l'amor no transforma no és vertader amor. Com l'amor de l'Antoni. Mai he conegut una personalitat tan amorosa com la seva. El seu amor era tan intens que aconseguia transformar la runa en edificis. La resta de mortals només podem efectuar el procés contrari. Ens manca la força forta de l'amor. Quins hem estudiat física, sabem que hi ha quatre menes de força, la gravitatòria, l'electromagnètica, la dèbil i la forta. Aquesta darrera és la que permet mantenir unides dues entitats que es repel·leixen. En un principi la força forta va ser anomenada matrimonial, però un físic Kantià va demostrar que aquesta denominació no era aplicable com imperatiu categòric. L'amor m'ha donat moltes satisfaccions, però també em fa patir. El que em causa sofriment no és el meu amor, és l'amor dels altres. N'hi ha que tenen tant amor pels que no són com ells que els voldrien acollir tots a casa seva, però, encegats com estan pel seu excés d'amor, no veuen que no hi caben i llavors, tot I que jo, com he explicat, prefereixo l'amor de vegetals i minerals, els porten a casa meva i mirant-me als ulls, em diuen, no pots trair el teu amor i, el que és més important, el nostre. Fes el que toca. I ho faig. Perquè no hi ha res més fort que l'amor de veritat, el que ens omple el cor i ens buida el cap. Ja ho va dir l'Albert, l'energia de l'amor no es crea ni destrueix, només es transforma, de substància grisa a matèria emocional. I a la inversa. Espera, a la inversa, també?

Modest sabia riure's d'ell mateix però respectava escrupolosament el proïsme. En els antípodes, Narcís s'estimava a si mateix per damunt de totes les coses i, pel que fa al proïsme, se'n reia del mort i de qui el vetlla. En definitiva, Modest només se'n reia d'ell mateix i Narcís només se'n reia dels altres. Malgrat la diferència de tarannàs, eren amics i cadascú coneixia l'altre com si l'hagués parit, incloent-hi una peculiaritat que encara els diferenciava més: un sempre deia la veritat i l'altre sempre mentia. (No dic qui era el sincer i qui el mentider, perquè als efectes d'aquesta història és irrellevant, com veureu.)

A Paris, cansat d'enemistar-se amb deesses i desencadenar guerres, un bon dia li presentaren Modest i Narcís sense dir-li qui era qui, i li proposaren que ho endevinés fent-los una única pregunta. Per tota informació li van assegurar que Modest només sabia fotre-se'n d'ell mateix mentre que Narcís només sabia fotre-se'n dels altres, i que un d'ells sempre deia la veritat i que l'altre sempre mentia, però sense especificar qui.

La pregunta directa "de qui us rieu?" no servia per identificar els dos amics, perquè podia ser que Narcís (o Modest) fos el mentider. Efectivament:
Si Modest era el sincer (i Narcís, el mentider), hauria dit que ell només es reia d'ell mateix (Narcís també hauria dit que ell només es reia d'ell mateix).
Si Modest era el mentider (i Narcís, el sincer), hauria dit que ell només es reia dels altres (Narcís també hauria dit que ell només es reia dels altres).

Així que calia filar més prim: Paris havia de preguntar, a Modest o a Narcís, què contestaria l'altre si se li preguntava de qui podia riure's.

Abans de seguir, cal aclarir que només contemplàvem dos comportaments: riure's d'un mateix o riure's dels altres. Excloses la possibilitat de no riure's de ningú i riure's de tothom, consideràvem que riure's d'un mateix era el comportament contrari de riure's dels altres.

Si Modest era el sincer (Narcís, el mentider) i se li preguntava de qui deia Narcís que se'n reia, contestava que Narcís deia que només se'n reia d'ell mateix.
Si Modest era el mentider (Narcís, el sincer) i se li preguntava de qui deia Narcís que se'n reia, contestava que Narcís deia que només se'n reia d'ell mateix.
O sigui que sempre, en qualsevol de les dues situacions, el comportament real de Narcís era el contrari del que deia Modest d'ell, el contrari de riure's d'ell mateix, o sigui riure's dels altres. Des de la perspectiva de Paris, això significava que, si havia interrogat un senyor, el que deia ell que havia dit l'altre, que només se'n reia d'ell mateix, identificava Modest. I el contrari, que només se'n reia dels altres, identificava Narcís.

Vejam ara què passava si Paris interrogava Narcís.

Si Narcís era el sincer (Modest, el mentider) i se li preguntava de qui deia Modest que se'n reia, contestava que Modest deia que només se'n reia dels altres.
Si Narcís era el mentider (Modest, el sincer) i se li preguntava de qui deia Modest que se'n reia, contestava que Modest deia que només se'n reia dels altres.
O sigui que sempre, en qualsevol de les dues situacions, el comportament real de Modest era el contrari del que deia Narcís d'ell, el contrari de riure's dels altres, o sigui riure's d'un mateix. Des de la perspectiva de Paris, això significava que, si havia interrogat un senyor, el que deia ell que havia dit l'altre, que només se'n reia dels altres, identificava Narcís. I el contrari, que només se'n reia d'un mateix, identificava Modest.

Hi ha una línia molt fina entre ser un intel·lectual compromès amb la lletra impresa i ser un perill públic per als vianants de Barcelona. Jo he creuat aquesta línia. Concretament, la vaig creuar ahir a la cruïlla de Balmes amb Consell de Cent, mentre intentava compaginar la lectura d'un assaig de set-centes pàgines sobre la decadència de l'imperi austrohongarès amb l'acte, teòricament reflex, de no ser atropellat per un autobús urbà.

Va anar del canto d’un duro.

I és que la gent camina mirant el mòbil, la qual cosa és socialment acceptada com una epidèmia moderna, però jo camino amb un volum enquadernat en rústica a vuit centímetres de la cara, desviant-me imperceptibles graus cap a l'esquerra fins que el meu cos col·lideix amb un fanal o, pitjor, amb un d’aquests executius amb patinet elèctric que desprenen fúria i colònia cara.

Qui sabria dir si aquesta necesidad de consumir text de manera gairebé biològica és la responsable de la meva desastrosa vida sentimental i, més concretament, de la meva activitat de dormitori. Al llit em transformo en l'equivalent a un moble d'IKEA mal muntat. Prou que m'esforço per ser empàtic i agradable, però, quan s'apaga la llum, la meva coordinació motora, el meu tempo i el meu criteri col·lapsen en un intent absurd d'executar el coit com si fos alta literatura. Em descobreixo a mi mateix intentant coreografiar els moviments per emular la passió carnal i descarnada que Henry Miller descriu a Tròpic de Càncer, o buscant una transcendència mística i gairebé pastoral digna de L'amant de lady Chatterley. I, naturalment, mai no en deixo contenta a cap. Veig en les seves mirades postcoitals una barreja de perplexitat, resignació i compassió gairebé tendra.

Represento el bucle infinit de la decepció amorosa moderada.

Per compensar aquesta inèrcia de fracàs íntim, els caps de setmana muto en el que la meva ment insisteix a anomenar "esportista". Senderista de diumenge, escalador patètic. L'última vegada que vaig trepitjar un rocòdrom, vaig passar vint minuts bloquejat a dos metres del terra, lligat com un pernil, mentre un nen de vuit anys em passava pel costat levitant sobre les preses. A l'hivern, la tragèdia es trasllada a les pistes d'esquí, on la meva tècnica es redueix a una falca permanent i desesperada; una postura que no busca lliscar sinó desafiar activament les lleis de la gravetat mitjançant una gesticulació de pànic que em fa semblar un ventríloc enmig d'un atac d'epilèpsia. El meu nas, que actualment presenta una elegant desviació cap a la dreta d'uns quinze graus, és el recordatori físic d'una topada frontal contra un canó de neu artificial a la Molina. El canó ni es va moure; jo vaig redefinir la meva fisonomia facial.

Però on realment assoleixo el clímax de l'aïllament social és a la taula del menjador. Captivat pels jocs de taula de complexitat extrema, he esdevingut el tipus de persona que convida amics a sopar i, abans de postres, treu una caixa de quatre quilos on posa “Agrícola”. Gaudeixo de l'expressió de terror dels meus convidats quan començo a explicar el "subprocés de manteniment d'alimentació obligatòria sota penalització de targeta de mendicitat". Els agobio. Ho sé i m’encanta. Veig com se'ls col·lapsen les pupi·les mentre els explico que un cub groc no és un cub, sinó una unitat de gra.

I així passo els dies: llegint, colpejant fanals, fracassant sota els llençols, caient de muntanyes i obligant la gent que m'estima a llençar daus de vuit cares, esperant que algun dia algú entengui la bellesa intrínseca d'aquest caos.

Perquè la gent rigui d'una manera esbojarrada i lliure, el millor és una bona tabanada; una fiblada de tàbec: una gran hòstia!!! Que una persona o un animal d'una manera inesperada tinguin una caiguda que l'estampi contra una paret fa riure molt. No totes les tabanades valen: si l'hòstia ve donada d'una manera injusta o cruel no val. La maldat fa plorar. La tabanada riallera ha de ser producte de l' entabanamenta humana; de la beneiteria del món. Sobretot per estar despistat. És injust, però la gent riu.
De ben jove, em vaig adonar que patir tabanades, fins i tot, va bé per fer-se popular. Un company meu es fotia daltavaix de la moto per provar el casc. Quan veia els rostres enriolats dels altres, ell mateix es fotia cops de punys amb el casc posat.
—va bé! —deia—. Així guanyava en popularitat.
En canvi, quan van llençar una pilota de fusta de gimnàs a un noi.
—Un cap, un cap!!!
El noi va rematar com un futbolista de primera. No va fer tanta gràcia.
—T’has fet mal?
—No ha estat res... —mentre li baixava i un fil de sang pel front i marejat cercava oxigen.
Jo també he fet riure sense voler i volent. Per fer riure una noia que em va deixar el Vespino, vaig quedar clavat al puny del gas de manera que vaig córrer desesperadament agafat al vehicle mentre ella cridava:
—Puja, puja!!!
Al final vaig anar a parar al costat d’una bústia rodona de correus i la roda del Vespino ajagut al carrer encara voltava. Ella va quedar doblada de riure.
Abans, ja havia tingut una altra experiència amb un amic que em va deixar una moto petita; d’aquell temps. Aquesta vegada a cavall, vaig donar gas fins que em vaig estampar contra una paret seca que va baixar una mica. Vàrem riure molt i sort que ja treballava i vaig poder pagar la reparació de la moto. De la paret com que era seca ningú va dir res.
Un dia vaig sentir soroll i vaig sortir al carrer. Plovia, el carrer estava moll i un amic meu havia donat gas enmig del revolt. Primer va passar la moto entre guspires de foc que sortien de les llambordes i després ell amb les cames per davant. Primer no va fer riure. Però és que durant molt de temps cada cop que plovia, passava ell, donava gas al revolt i es repetia la dramàtica escena de les guspires, i ell ajagut amb les cames davant i el cap amb rostre de tragèdia i espant.
Les portes de vidre fan molt de mal. Surto d’una benzinera, vaig cap a la sortida i fora veig una persona que no veia de feia molt de temps. Entre mi i la persona hi havia una porta de vidre. L’hòstia quasi em deixa assegut a terra. La gent es va controlar molt per no emetre unes riallades bestials, però la l’aire que els sortia pels forats del nas i la forma de la boca els delatava.
—Us heu fet mal?
—No, no... —tenia mareig i tot, però mai reconeixes que per burro t’has clavat una immensa trompada.
Les relliscades són terribles. Un dia vaig entrar a la parada de la por de les festes. Obligat per seguir el nen. Després de tres o quatre coses que no feien por ni res, el circuit sortia a l’exterior. S’havia de passar per una cinta. El nen obre les cames i camina sense passar per la cinta. «Ja que he pagat vaig a cavall», penso. De sobte, em trobo a l’aire i quedo ajagut al cim de la cinta i no me’n recordo de les peripècies que vaig passar. Quan es va acabar, em vaig adonar que la gent havia rigut i encara reia de la meva desgràcia amb la cinta.
Un altre dia va nevar i jo vaig agafar el cotxe al vespre i me’n vaig anar a un bar de jovent per amor cap a una que hi havia dins. Vaig arribar, la vaig trobar i va anar bé. Problema: per tornar havies de baixar per un carrer i agafar un revolt, on perdies el control del vehicle! S’hi havia acumulat una colla de gent que esperava els conductors enamorats i quan perdíem el control i el cotxe marxava de darrere esclataven en ovacions i rialles malicioses.
Conclusió moral: hem d’estar atents al que fem i procurar no fer riure.

Hi ha gent que neix amb una flor al cul. Jo vaig néixer amb un cactus, i dels grossos.

Em dic Murakami. Sí, com l'escriptor. No sabeu el calvari que és compartir cognom amb l'home dels gats, el jazz i el "realisme màgic" a la japonesa. A mi també m'agradaria escriure com ell: obrir un pou enmig del text, fer ploure sardines o crear personatges fascinants que escolten vinils mentre cuinen espaguetis. Però a la meva realitat no hi ha pous místics; només hi ha pantalles blaves de la mort.

Jo soc en Murakami, el de sistemes. Un informàtic mediocre en una feina on es penca molt i es guanya poc. El meu dia a dia consisteix a barallar-me amb un servidor vell i asmàtic que, literalment, fa pampallugues i prega per la seva vida cada vegada que premo Enter. Crec que si pogués parlar, em demanaria l'eutanàsia.

La meva autèntica passió és la literatura, que m'ha costat una fortuna en cafès, teràpia i col·liris per als ulls. Si hagués de resumir la meva carrera com a escriptor en una llista de Grans Èxits, seria breu:

-Un segon lloc en un concurs de relats eròtics de barri. Vaig perdre perquè el jurat va considerar que descriure un clímax com a "una desfragmentació de disc dur eficient" restava romanticisme a l'escena.
-Un relat publicat al Cavall Fort fa vint anys. Explicava la història d'un cargol que volia ser enginyer de camins. Encara conservo la revista en un marc de plata que em va costar més que el que em van pagar.

En definitiva, escriure sempre m'ha costat calers. Tinc caixes de la meva novel·la autoeditada al garatge que només serveixen perquè els ratolins hi facin el niu.

Però l'altre dia, durant el sopar del desè aniversari de l'empresa, el destí va decidir fer un gir de guió. Van fer una rifa. D'aquelles on mai em toca res, on si es rifés un barret, jo naixeria sense cap. El director de personal va treure una papereta i va dir: "I el guanyador del viatge a Eivissa amb tot pagat és... en Murakami!"

La gent va aplaudir. Jo em vaig quedar glaçat. Eivissa! De tots els llocs del planeta, em toca Eivissa. L'illa on he anat mil vegades perquè hi tinc mitja família repartida pel camp de Sant Carles. Hi he anat tant que conec cada racó, cada embús de Sant Antoni i cada mosquit tigre pel seu nom de pila. Anar a Eivissa per a mi és com visitar l'àvia, però havent d'esquivar turistes vestits de blanc que busquen la il·luminació espiritual en una platja nudista.

Sí, ho he encertat: soc un gafe professional.

Mentre escric això des del seient 32B de l'avió —que és el del mig, a la cua al costat dels lavabos—, rumb cap a Eivissa, la senyora del costat s'ha adormit i em fa servir d'enclusa per al seu cap. La pobra té unes faccions dures, d'aquelles que només una mare podria trobar encisadores, i dorm com un ronc rítmic i una expressió tan relaxada que la seva boca sembla la bústia de Correus de Via Laietana. Just quan comença a roncar, l'hostessa em vessa suc de tomàquet sobre els únics pantalons nets que porto.
Somric. Potser no tinc pous místics ni gats que parlen, però tinc una paciència infinita i un dot per explicar les meves pegues amb gràcia.

O no?

Què en penses, tu que m'estàs llegint? Ho trobes divertit, oi?

...Com? Que tampoc té gràcia? Que faig pena?

Ni això?!

Mira, saps què? Jo plego.

Soc una persona de poc riure, ni dels altres ni de mi. Però sí que soc bona observadora i no em solen passar per alt, situacions que comporten hilaritat, a vegades enuig i molt sovint sorpresa.

Quan viatjo, per exemple, una de les coses que m’agrada fer tot prenent un cafè en algun lloc cèntric, és badar. Mirar als turistes i locals com van amunt i avall. La manera d’anar vestits, de caminar, si van sols o bé acompanyats tot xerrant. Fins i tot a vegades de manera dissimulada, robo alguna foto que imagino no deu estar permès.

París, Roma, Venècia, de totes elles recordo cafeteries cèntriques, en què tot reposant del cansament que fer turisme comporta, he gaudit de veure el brogit de la ciutat i el comportament de la gent.

Un -A Venècia vaig ser testimoni d’un fet divertit. Una família italiana amb un parell de nenes, es passejava pel voltat del gran canal i la més petita anava jugant amb una piloteta. Jo vaig pensar, ai que li caurà al canal i pataplof, piloteta a l’aigua! Ja veus als pares i a les dues nenes, ajaguts terra a la vora del canal intentant agafar-la. Jo foto que faig... Van anar a demanar a la cafeteria un pal amb un mànec llarg i van sortir amb un parell d’escombres. Alguns vianants, jo també, ens hi vam apropar per veure si podiem ajudar. Quina fila que fèiem tots estirats a terra, mentre la mare consolava a la filla petita i el pare exclamava “Che spettacolo stiamo facendo, te l’avevo detto Bianca... Sinò fos per les lllàgrimes i la carona de la petita, l’escena no podia ser més còmica…

I sí, al final es va aconseguir! I ves per on la imatge que tinc de la ciutat dels canals, no és únicament la que tothom té, sinó que sempre em ve al cap aquella piloteta, recordo que era vermella, el petit drama familiar i la situació que es va crear al voltant seu.

Dos-Estic cent per cent segura que les situacions en què l’APM ens vol fer riure, són la major part de les vegades pactades. Com potser sinó que la càmera estigui sempre a punt per captar unes caigudes estrepitoses i sovint ridícules?
Una vegada en una botiga de mobles, estava valorant la comoditat d’unes cadires i al provar-ne una, es va trencar i vaig quedar asseguda a terra. Vaig tenir prou sort de no fer-me mal i de què el moment no fos captat i enviat a TV3.

Tres- Com que ja soc gran, ja no fa gaire gràcia o gens de riure quan me’n passa alguna, com la d'ara fa poc que amb pressa, vaig sortir a fer unes compres d’última hora. Just en entrar al Súper me’n vaig adonar que havia sortit al carrer amb sabatilles, per cert, gens discretes, de color violeta viu. Feia pocs dies que les havia comprat a la secció de calçat del Súper.
Em feia l’efecte que tothom em mirava els peus. I si es pensaven que les havia robat? Quan vaig arribar a la caixa amb el parell de coses que havia comprat, vaig pensar que si feia veure que no passava res, crearía més alarma i ensenyant un dels dos peus a la caixera, vaig dir ben fort: -que li sembla? “Ande yo caliente y riase la gente!” Cal dir que a fora feia un fred de mil dimonis. Em van mirar, no sols ella, sinó tota la gent que hi havia a la cua, com es mira a algú que no hi és del tot. La caixera va murmurar: ha vingut vostè sola senyora? Tenim servei de repartiment per una mòdica quantitat... Ai Déu meu, amb el que sempre m’ha agradat anar a comprar. Vaig sortir ben avergonyida.

Si en la vida no hi hagués petits o grans moments en què ens esplaiem rient dels altres o de nosaltres, aquesta seria un pèl monòtona. Ser el gracioset ha de ser cansat a la llarga, però riure a cor què vols en algunes ocasions, sobretot en les no buscades, segur que és sa pel cos i l’ànima.

La primera trobada Fora de concurs)

És amic de la Carme i ella me’l va presentar. Havíem quedat a casa seva, a les cinc de la tarda, però a tres quarts jo ja estava a la cantonada. Vaig donar una volta per fer temps i no semblar que estava impacient. Ens vam saludar amb dos petons intercanviant un parell de frases de cortesia. Vaig passar a la sala i em vaig acomodar en una àmplia butaca que donava a una finestra del carrer. Ell es va quedar dret mirant-me. Era una mirada incisiva i a mesura que s’acostava, els seus ulls m’anaven penetrant. Té una mirada lluminosa i càlida a la vegada. A poc a poc se’m va apropar més, tant que semblava que m’inundaria amb el blau dels seus ulls. Vaig començar a posar-me nerviosa. Quan els seus dits em van resseguir la boca, els meus llavis tremolaren i ell amb la seva veu dolça va dir-me: és la primera vegada? Tranquil•la, anirem a poc a poc.
Ho havia somiat diverses vegades i n’havia parlat amb les meves amigues. Totes em deien el mateix: no ens han preparat per a aquesta experiència, sempre hi ha la primera vegada, però ja veuràs que el final n’estaràs contenta.
Seguia mirant-me tendrament i de tan a la vora que li veia les arrels dels cabells que li cobrien el cap i el rastre d'una incipient barbeta que se li estava tornant de color perla.
Tots els seus moviments eren pausats i tendres i vaig anar relaxant-me gaudint d’aquella proximitat.
En acabar va dir-me: Ha anat molt bé oi? Quedem per una propera vegada.

Des d’aquell dia és el meu dentista.