Convocatòria REPTE POÈTIC VISUAL 372 Tot ve que s'acaba

No me'n surto. La imatge és aquesta:

https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjqxqCg3xSjLrKZi5S6GNratSHiJgqAZJT5bUNsgqFzjB9pOrNKRZhmuz2b2Sv_tSvf65f6g2NU7BuBupWXdsyQYxkCwB-lfPMBlONvvVOjfnUQ7cii8RnnM70De1UQ5BrFzzpVKHDM9ksT1JjJwvi7ho0qqio_b4yliBojL7fDPdIsfbkkXgP8wwO5rs9m/w400-h280/Tot%20ve%20que%20s'acaba%202.jpg

Jo tampoc

Traç
Es van complir els somnis?
L’esmolada punta de carbó
adés i ara,
calcant, copiant, imaginant,
ha guixat alguns traços
prou perennes?

No importa, aleshores,
que tot s’hagi desfet en serradura,
que no quedi ja fusta
i que com un vano
obert, s’elevi en espiral
de la viruta.

El llàpiç

Vinga fer encenalls
del llàpìç sense punta,
a fí de fer-lo servir
fins que la punta aguanti.
I tornem a fer encenalls
de la noble fusta del llàpiç.
Gargots,números,lletres,
o potser dibuixos, paraules, poemes,
plasmat en el paper
qui sap que ens dirà,
fins el fí dels seus dies
enjogassades amb el vent
volades serradures.

Escriure

a Don DeLillo

Tinc un paper, necessito un llapis.
Ben poca cosa, capaç d’una gran creació.
Escriure. El que veig i no veig, el que sento,
per tornar-ho a veure i sentir-ho.

Pensar. Treure la pols dels pensaments,
entomar-los en carn i ossos, al viu,
fer-ne renglons de lletra i poesia, literatura.

Desfermar els lligams de la imaginació,
volar pels cels infinits dels somnis,
escriure damunt l’aigua com la brisa
o dibuixar mots a l’arena, làbil com es.

Cal fer punta al llapis, demana el paper,
delerós de lletres i paraules.
El llapis, llavors, voluptuosament es despulla
del seu vestit de fusta, amb brodats de filigrana.