Apardalat

Com vaig conèixer la Queralt? Si no recordo malament, jo rondava els setze... no, els disset anys. Era a finals de juliol i ja feia molta calor, però una calor d’anar suat tot el dia. Com la resta de la colla de la meva edat, era un mort de gana; no tenia mai ni cinc. Així que, quan un amic dels pares em va oferir feina, ni m’ho vaig pensar. L’home tenia una gasolinera als afores del poble. De les d’aquella època: dos sortidors, una màquina d’aquelles per inflar les rodes i un autorentat. Bé, autorentat a la manera com es feien les coses llavors; és a dir, un servidor amb una esponja, un cubell amb aigua i sabó, i una mànega. Aquesta era la meva feina. Però pagava prou bé i no m’estressava... la majoria de les vegades.
Una tarda, just quan començava el torn, cardava un sol d’aquells que rosteixen. Jo esperava amb candeletes que vingués qui fos, per obrir l’aigua i aprofitar per ruixar-me. Algun dels déus del cel em va escoltar, perquè va i es presenta a la gasolinera una croqueta amb rodes. Per què en dic així? Perquè aquell trasto estava arrebossat de fang. Ni idea d’on havia sortit tot aquell fangar; feia mesos que no plovia. Ni un trist xirimiri. Però aquella cafetera estava ben empastifada de llot. Em va caure l’ànima als peus. Per netejar tot allò necessitaria dies i com unes tres piscines d’aigua.
Mentre em fustigava per la meva sort, la porta de l’andròmina es va obrir. Dins del meu cap ja maleïa els avantpassats del paio quan em vaig adonar que no era un noi, sinó una noia. Vestia una granota de mecànic i els meus prejudicis havien fet la resta. Em va mirar i... per ser sincer, no sé què va dir en aquell moment. Em vaig quedar mirant com un estaquirot la seva boca. Tenia els llavis fins, sense pintallavis. Un mig somriure feia que se li marquessin els clotets. La boca es va tornar a moure, articulant paraules que no arribaven on havien d’anar. Jo estava allà, intentant empassar saliva amb la gola seca, flotant pels llimbs fins que ella va fer petar els dits davant dels meus morros.
—Què, ets apardalat, noi? —van ser les primeres paraules que recordo d’ella—. Ja veig que hauré de fer la feina jo, oi?
Em va agafar l’esponja de les mans i el cubell d’aigua, i va fer mitja volta cap al bunyol de fang amb volant que havia conduït fins allà. Va deixar el cubell a terra, amb l’esponja a dins. Es va col·locar directament davant del sol i vaig haver d’aclucar els ulls per continuar mirant. Va inclinar un xic el cap endarrere i es va passar les mans pel cabell, recollint i masegant la cabellera bruna, fins a tenir-la tota controlada en una cua. Mentre mirava fixament la seva andròmina, es va mossegar lleugerament el llavi. Va baixar les mans al pit per agafar el tirador de la cremallera de la granota i va començar a descordar-se-la. Les dents de la cadena s'anaven obrint mentre les agulles de tots els rellotges s'alentien. A l’altura del melic va parar. Jo tenia la pell de gallina i em costava respirar. Va alçar les mans a les espatlles i va arquejar una mica l’esquena endarrere. Agafant la granota, la va fer lliscar fins que finalment aquesta va caure per quedar-se penjant del maluc. El cor em volia sortir del pit. Es va girar cap a mi i em va dir:
—Vinga, apardalat, fes córrer l’aigua que ens divertirem.
Ja us podeu imaginar el que ve després.
No vaig tornar a veure la vostra mare fins al cap de deu anys, en una altra gasolinera. Encara ara em diu apardalat.