Detall intervenció

Andròmines

Intervenció de: Matheu | 12-04-2008


Estic afeccionat a col·leccionar coses antigues. Sovintejo mercats i encants. Reconec que aquesta dèria agafa ja caire de vici. Però no hi puc fer més. La rancior de les antiguitats em dóna vida. L'aura dels avantpassats s'endinsa dins meu ... comparteixo un xic de les seves ànimes.

Fa un temps, vaig veure en una parada un senzill moble (una veritable andròmina), on pols i queres campaven despreocupats. A l'atansa-m'hi, un plany profund sorgí de dins seu i em va corprendre com imant d'encanteri. Volguí esbrinar quelcom. Veient que hi posava el nas, el propietari va oferir-me un destre somriure. El meu rostre no degué correspondre al seu detall per que en un nou intent d'acontentar-me deixà caure el preu. (No es pogué fer gaire mal, doncs ja era prou lleuger). Per tant, el regateig fou breu, i me'l vaig quedar.

Arribat a casa vaig fer-li un primer reconeixement facultatiu. De sa, res... corcat fins a la medul·la, dos calaixos desclavats i una porta esquerdada. El panorama resultava prou fosc.

Al tancar-la sorgí de nou el lament. Confesso que aquell crit de dolor em va esfereir. ¿D'on procediria?.

Nou examen, i ¡sorpresa!, sota un calaix, enganxat amb esparadrap , apareguí un sobre d'un color glauc ja envellit. Diria que embolcallava una vella ferida mal curada. Somiquejava ...

Diligent, el vaig deslliurà amb celeritat. Guardava la fotografia d'una dona de mitjana edat; per la vestimenta semblava dels anys seixanta. Al darrera encara podia llegir-se: "Buscant les aigües per curar-me, vaig trobar el teu amor... el millor remei. Esclaus del funest destí, després del somni il·lús, ens toca tornar a l'infern de cada casa. N'és testimoni del nostre amor impossible el tren de Caldes, on ens vam conèixer i on ara ens hem de separar. Guarda'm per sempre, com tu estaràs al meu cor fins a la fi."

No havia firma ni cap mena d'identificació. Corprès, vaig deixar que aquell amor ulcerat gaudís d'un millor calaix. El moble, moribund, expulsà els corcs dins d'una foguera. Mai vaig saber-ne rés de ambdues identitats, però quelcom va quedar dins meu . Us ho havia dit.


Respostes

  • m'encanta l'afotuuu Jeremiess!!! n++
    gypsy | 09/04/2008 a les 23:38

  • ella no pot tornar
    Galzeran (homefosc) | 10/04/2008 a les 00:14

    ("Una história trista, però real")




    -Ella pot tornar! -m'escridassa el meu fill tot tibat, a dos pams del meu nas.
    A mig camí del sofà tanco els ulls serro els punys, no vull cridar jo també. Arribo a seure, feixuc en el moviment. A sobre d'un coixí m'espera un vell amic, cerco el punt, obro les seves pàgines i reconec l'últim paràgraf llegit, amb un somriure en els llavis segueixo la historia endavant. No m'ha passat res, però en el fons tinc por.
    -No ets ningú, tu, sense ella no ets res! -torna a cridar des de l'altra punta del pis, enllà del llarg i fosc corredor d'un vell edifici del barri antic, però l'escolto com si m'estigués a tocar d'orella. Sóc massa gran per tot això. Potser he viscut massa.
    Ell ja ha passat dels quaranta i no el reconec ara, però és el nostre petit fill, tenia un mirar glauc i rialler. Aquest que em crida és aquell mateix infant que corria feliç quan em sentia obrir el portal del carrer, a casa. Sortia al replà de l'escala, amb els braços oberts, i abans no arribava jo a l'últim esglaó, em saltava al coll i m'estrenyia, i em besava amb força. Ara encara em saltaria al coll, però ja no fora el mateix.
    Maleïda llàgrima que se m'escola galta avall, no em deixa llegir amb claredat. Ja sóc massa gran, m'està esmicolant el cor a petits bocins que no puc ni jo mateix reconèixer, ni un metge podria fer-ho, no sabria quina víscera té al davant. Qualsevol dia em matarà, de pena o de ràbia, no ho sé quin serà el dolor.
    Però penso, i ell què farà? Quan hauré marxat restarà tot sol, els seus dos germans no en volen saber res del foll de la família, li han negat qualsevol auxili, li diuen el boig. Ni tan sols viuen al barri vell, fa temps ja, molt abans que el temporal desfés qualsevol lligam, les rates havien abandonat el vaixell, i el port, i els seus carrers adjacents. Diuen no voler que els seus fills -els meus nets- el reconeguin com l'oncle sonat.
    -Ella està morta fill! -Finalment crido jo també, -... fa set mesos ja... -això m'obligo a recordar-ho, sense cridar, amb els ulls tancats i negats de llàgrimes, el llibre obert mirant al cel sobre de les meves cames, demanant que algú ens faci cas.
    -Tu no ets ningú, res de res, sense ella! -Dóna un cop de porta, la de la seva habitació.
    Pararé boig, jo també.

  • Un sol plor
    gypsy | 10/04/2008 a les 13:12

    Després del dolor de la teva absència i d'aquest buit que m'envolta, descobreixo atònita que la primavera s'exalta en cada somriure dels amants ancestrals que et pertanyen des que el món és món.
    I la batalla dels mots que feien camí envers tu ja és perduda, agonitza dins meu a cops de realitat, de retalls abstrets que em roben el pols i el batec de viure.
    Les nits fosques em porten records de la flama incandescent que vas ésser dins el meu respirar en la nit eterna.
    Desig ingràvid de la paraula d'aquell poeta que no volia ser poeta malgrat la voluntat d'automutilar l'emoció expandida enfora.
    Ens empara el mateix cel glauc que va ser testimoni de tots els amors destinats a finir, aquell cel que va veure totes les llàgrimes en un sol plor, des de la impotència de la seva mudesa, trist testimoni mut de la història dels millors amants, aquells que mai no s'han trobat. Aquells que són aire suspès, música farcida de somnis no acomplerts.
    I defalleixo per no ser paraula, so, imatge de tu arrelada a un instant adormit en el temps.

    I ploro l'amor de tu dins els teus versos, sagetes que maten a poc a poc, com quan t'adorms, amb aquella calma estranya que apareix com de sobte
    i els ulls se'm tanquen volent ser somni inexistent, faula incorpòria d'un ens intangible, foc dels teus versos encesos que ja no sé si tant sols he imaginat o algun cop han estat reals.

    No sé que és l'amor, ningú m'ho ha explicat.



  • L'Úrsula
    deòmises | 11/04/2008 a les 18:07

    Els primers raigs de sol a través de les escletxes de la persiana il·luminen lleugerament l'habitació fosca. Els ulls glaucs de l'Úrsula són plens de dolor, a causa del plor al llarg de tota la nit de vetlla. No sap somriure. Ni tan sols és capaç de dibuixar un somriure fals que apaivagui la seva angoixa després de descobrir la crua realitat.

    S'incorpora. Ha estat tota la nit asseguda al fred terra, després que ell abandonés l'estança tot just haver-la forçada. Fins llavors estava enamorada d'ell. Ara, només sent rancúnia i ganes de venjar-se.

    Somica, sanglota i es dirigeix cap al bany i deixa caure l'aigua per a que surti calenta. Mentrestant, es despulla amb parsimònia. Es fixa que la roba interior té restes de sang. Es renta de cintura en amunt. Té el cos masegat, adolorit, sobretot les cuixes i el sexe. Observant-se en el mirall, descobreix sangtraïts i esgarrapades, deguts al forcejament inútil. Al coll, als pits i al ventre. Els podrà dissimular amb la roba.

    Un cop vestida, endreça l'habitació amb cura. Així la mare no trobarà res estrany i no haurà de contestar les seves preguntes incòmodes. Guarda la roba interior tacada dins de la motxilla de l'institut i prepara els llibres de la jornada. Quan surti per la porta s'adonarà que el seu amor ja és impossible, que ja no podrà mirar als ulls la persona que, fins aquella mateixa nit, la feia tremolar d'emoció.

    S'asseca el llagrimeig que encara li dura, es moca el nas i es renta de nou la cara. Res de maquillatge, avui no. Baixa ràpidament les escales, la mare és a la cuina preparant-se per marxar a comprar. L'Úrsula hi entra d'una revolada, agafa l'entrepà, besa la mare i s'acomiada, sense esmorzar. Avui tampoc.

    En un principi, el camí que recorre és l'habitual per anar cap a l'institut. Però, quan està segura que ningú conegut la pot veure, gira en sentit contrari, en direcció al centre del poble. Ara comença a somriure, com si aquell núvol fosc que li ennuvolava els ulls glaucs s'hagués dissipat junt amb el dolor.

    Davant de la comissaria sanglota de nou, plora abundantment i tremola. Per una banda sap que és a punt de denunciar el seu agressor, qui havia estat el seu company de jocs iniciàtics. Però, per l'altra, sap que estar enamorada del seu propi pare la durà pel pitjor camí possible.



    d.
    • L'Úrsula (aquesta és la bona)
      deòmises | 11/04/2008 a les 20:54

      Els primers raigs de sol a través de les escletxes de la persiana il·luminen lleugerament l'habitació fosca. Els ulls glaucs de l'Úrsula són plens de dolor, a causa del plor al llarg de tota la nit de vetlla. No sap somriure. Ni tan sols és capaç de dibuixar un somriure fals que apaivagui la seva angoixa després de descobrir la crua realitat.

      S'incorpora. Ha estat tota la nit asseguda al fred terra, després que ell abandonés l'estança tot just haver-la forçada. Fins llavors estava enamorada d'ell. Ara, només sent rancúnia i ganes de venjar-se.

      Somica, sanglota i es dirigeix cap al bany i deixa caure l'aigua per a que surti calenta. Mentrestant, es despulla amb parsimònia. Es fixa que la roba interior té restes de sang. Es renta de cintura en amunt. Té el cos masegat, adolorit, sobretot les cuixes i el sexe. Observant-se en el mirall, descobreix sangtraïts i esgarrapades, deguts al forcejament inútil. Al coll, als pits i al ventre. Els podrà dissimular amb la roba.

      Un cop vestida, endreça l'habitació amb cura. Així la mare no trobarà res estrany i no haurà de contestar les seves preguntes incòmodes. Guarda la roba interior tacada dins de la motxilla de l'institut i prepara els llibres de la jornada. Quan surti per la porta s'adonarà que el seu amor ja és impossible, que ja no podrà mirar als ulls la persona que, fins aquella mateixa nit, la feia tremolar d'emoció.

      S'asseca el llagrimeig que encara li dura, es moca el nas i es renta de nou la cara. Res de maquillatge, avui no. Baixa ràpidament les escales, la mare és a la cuina preparant-se per marxar a comprar. L'Úrsula hi entra d'una revolada, agafa l'entrepà, besa la mare i s'acomiada, sense esmorzar. Avui tampoc.

      En un principi, el camí que recorre és l'habitual per anar cap a l'institut. Però, quan està segura que ningú conegut la pot veure, gira en sentit contrari, en direcció al centre del poble. Ara comença a somriure, com si aquell núvol fosc que li emboirava els ulls glaucs s'hagués dissipat junt amb el dolor.

      Davant de la comissaria sanglota de nou, plora abundantment i tremola. Per una banda sap que és a punt de denunciar el seu agressor, qui havia estat el seu company de jocs iniciàtics. Però, per l'altra, sap que estar enamorada del seu propi pare la durà pel pitjor camí possible.



      d.

  • Andròmines
    Matheu | 12/04/2008 a les 15:47

    Estic afeccionat a col·leccionar coses antigues. Sovintejo mercats i encants. Reconec que aquesta dèria agafa ja caire de vici. Però no hi puc fer més. La rancior de les antiguitats em dóna vida. L'aura dels avantpassats s'endinsa dins meu ... comparteixo un xic de les seves ànimes.

    Fa un temps, vaig veure en una parada un senzill moble (una veritable andròmina), on pols i queres campaven despreocupats. A l'atansa-m'hi, un plany profund sorgí de dins seu i em va corprendre com imant d'encanteri. Volguí esbrinar quelcom. Veient que hi posava el nas, el propietari va oferir-me un destre somriure. El meu rostre no degué correspondre al seu detall per que en un nou intent d'acontentar-me deixà caure el preu. (No es pogué fer gaire mal, doncs ja era prou lleuger). Per tant, el regateig fou breu, i me'l vaig quedar.

    Arribat a casa vaig fer-li un primer reconeixement facultatiu. De sa, res... corcat fins a la medul·la, dos calaixos desclavats i una porta esquerdada. El panorama resultava prou fosc.

    Al tancar-la sorgí de nou el lament. Confesso que aquell crit de dolor em va esfereir. ¿D'on procediria?.

    Nou examen, i ¡sorpresa!, sota un calaix, enganxat amb esparadrap , apareguí un sobre d'un color glauc ja envellit. Diria que embolcallava una vella ferida mal curada. Somiquejava ...

    Diligent, el vaig deslliurà amb celeritat. Guardava la fotografia d'una dona de mitjana edat; per la vestimenta semblava dels anys seixanta. Al darrera encara podia llegir-se: "Buscant les aigües per curar-me, vaig trobar el teu amor... el millor remei. Esclaus del funest destí, després del somni il·lús, ens toca tornar a l'infern de cada casa. N'és testimoni del nostre amor impossible el tren de Caldes, on ens vam conèixer i on ara ens hem de separar. Guarda'm per sempre, com tu estaràs al meu cor fins a la fi."

    No havia firma ni cap mena d'identificació. Corprès, vaig deixar que aquell amor ulcerat gaudís d'un millor calaix. El moble, moribund, expulsà els corcs dins d'una foguera. Mai vaig saber-ne rés de ambdues identitats, però quelcom va quedar dins meu . Us ho havia dit.

  • A l'estació
    iong txon | 12/04/2008 a les 23:51

    A L'ESTACIÓ

    És una nit plujosa, l'home entra al bar, es descorda l'abric humit. Un núvol de vapor l'envolta; un xiulet se'n va per les vies que es perden al lluny lluents de pluja.

    Havien quedat al bar de l'estació a les nou del vespre. Ell ha arribat vint minuts abans, s'ha assegut al fons de l'àrea de fumadors i ha demanat un gintonic. Mentre encén la primera cigarreta recorda el dia que la va conèixer, quan li va presentar un dels seus companys de classe a la cantina de la facultat. En aquell temps ell encara no fumava, mai no anava a la discoteca i no li agradava ballar. S'estimava més anar a l'òpera de tant en tant i es passava hores assajant amb el violí, tancat a la seva habitació. I malgrat tot, va aconseguir quedar amb ella per veure's al final de les classes. Aviat van començar a entendre's, a sortir junts i a tenir trobades esporàdiques a la pensió on ell s'estava.

    Mentre paladejava el seu gintonic va recordar amb dolor els petons dels llavis de mel de la Prisca, els seus ulls glaucs, el seu somriure i tot el que havien viscut junts. Les excursions que havien fet amb la colla i els llocs on havien anat tots dos sols: Viena, Paris, Nova York…Però durant tots aquells anys sempre havien defugit parlar del futur. No feien projectes a llarg termini, com si sabessin que aquell dia seria tan inevitable com la mort mateixa.

    Ella havia arribat amb posat seriós, s'havia assegut al seu davant i ara, mentre pronunciava la fatídica frase, gairebé no la sentia. Mirava de concentrar-se en la música i en la veu de la Jewel que cantava "Foolish games" a través del fil musical que se sentia per tot el local.

    Ella se'n va anar primer. Al cap d'uns minuts va sortir ell. Ara queia un bon xàfec. Va treure's l'abric i es va quedar plantat emmig de les vies mirant el cel fosc. Va deixar que la pluja li rentes les llàgrimes i la cara fins que va quedar totalment xop i la fredor li va arribar fins als ossos.

  • Connotacions d'amor
    Clar de lluna | 13/04/2008 a les 13:44

    Vestit de nuvi, la Lluna el mira fixament amb admiració. Està elegant, va tot de negre, amb camisa blanca i corbata glauc. En Pep li pica l'ullet amb complicitat. Se'l veu radiant i feliç. Mai l'havia vist tan guapo!

    Al principi havia intentat evitar-ho però, a pesar dels esforços, li va ser impossible. Es va enamorar d'ell fins al moll dels ossos.

    Avui recorda nostàlgicament el dia que ella se li tirà als braços desconsolada pel primer desengany amorós i com ell l'embolcallà tendrament dient-li, amb un somriure dolç i tendre, que tot s'arreglaria. Des d'aquell dia que l'estima amb totes les connotacions que pugui incloure la paraula estimar. Des d'aquell dia que només té ulls per ell i se'l mira com a home.

    Pesi el pas del temps, en secret es deleix pel seu cos, la seva boca, el seu sexe, les seves paraules, les seves mans, les seves carícies... el deixa entrar en els seus somnis més eròtics, sensuals i humits. Quan tot és fosc i resta en silenci, deixa que la faci viva i dona. No vol despertar mai, la realitat li fa mal i li prem el pit amb dolor.

    Ell també l'estima, però és incapaç d'imaginar que diferents són els amors que senten mútuament.

    Vestida de blanc, amb un ram de roses vermelles en mà, tota nerviosa, entre acompanyada del seu pare a l'altar. Ell l'espera inquiet, bocabadat per tanta bellesa i desbordat de tanta alegria.

    La Lluna des del segon blanc observa el sí vull, el goig de la gent, la felicitat flotant en l'aire i la impotència que li causa aquella celebració. Una llàgrima salada li cau als llavis, aquells que en els seus somnis tantes vegades en Pep ha besat, aquells que sospiren per ell i que l'esperaren cada nit quan acluca els ulls.

    Vestit de nuvi, està preciós. Des del segon banc espera la seva mirada còmplice. Però ell se'n descuida, només té ulls per la Marta que, vestida de blanc, s'acaba de convertir en la seva cunyada.

  • Amor impossible
    Carme Cabús | 13/04/2008 a les 13:55


    Ell és un personatge llarg i parsimoniós. De vegades els seus ulls glaucs se li humitegen de no haver dormit a la nit, obsessionat amb la seva por i la seva solitud. Sent tots els seus anys inútils, amb el seu cos isolat, de dia i de nit, i aquesta realitat cau en pes dins seu com una pedra i esfondra el lleu tel del seu equilibri. És una fulla fràgil de cor esqueixat, i a tot arreu on va transporta el seu dolor.
    De jove havia estudiat art, havia triat el camí de la pintura i ha seguit aquest treball tota la vida i n'ha viscut.
    De jove, cercant la comprensió del món i el coneixement, havia viscut a París, havia tingut amants delicades i sensibles i la vida li havia semblat un continu somriure. Amb una de les seves amants s'hi havia casat.
    Malgrat l'amor que entre tots dos havia sorgit, la relació va acabar de pressa. Ell no va saber trencar el motllo que la societat li havia atorgat. Així, de seguida va sentir-se ressentit perquè ella no satisfeia les seves espectatives.
    Ella era una dona interiorment molt rica, intel·ligent, bona. Escrivia novel·les i era una escriptora conscienciosa i pulcra. Parlava de sentiments, denunciava l'abús, la impunitat del poder. Parlava també del sentit de la vida, que era el mateix amor.
    Ell esperava d'ella que, a més de donar-li amor, li fes d'assistenta. Com la seva mare, volia que tingués cura de la roba, que tingués cura de la casa i de la neteja, que preparés puntualment els menjars.
    Ella sabia que això mai no ho faria i esperava fos compartit. Pel contrari, esperava que ell l'ajudés en el seu camí d'alliberament com a ésser humà.
    Malgrat la passió que hi havia entre tots dos i el plaer que sentien quan eren amants, tots dos van començar a acumular resssentiment i a evitar-se.
    De vegades baixaven la guàrdia i tornaven a fer l'amor, però el rostre de cada un s'havia convertit també en el fosc rostre del fracàs, i així, tornaven a allunyar-se.
    Al final, cadascú somiava trobar algú altre amb qui sentir el que havien sentit entre ells quan van coneixe's. Però no va aparèixer ningú que els desvetllés un setiment tan gran.
    Ella, després, se'n va anar, i ell s'ha fet vell abans d'hora. S'ha tornat pobre, amb recursos minsos, i als matins s'asseu melangiós a un bar, i entre alguns coneguts parla de les notícies. Fa anys que té la sensació que només li resta llanguir, i de vegades se li escapa dir que a la vida no hi troba sentit i que en alguns moments pensa en suïcidar-se.



  • Amor impossible
    Carme Cabús | 13/04/2008 a les 13:55


    Ell és un personatge llarg i parsimoniós. De vegades els seus ulls glaucs se li humitegen de no haver dormit a la nit, obsessionat amb la seva por i la seva solitud. Sent tots els seus anys inútils, amb el seu cos isolat, de dia i de nit, i aquesta realitat cau en pes dins seu com una pedra i esfondra el lleu tel del seu equilibri. És una fulla fràgil de cor esqueixat, i a tot arreu on va transporta el seu dolor.
    De jove havia estudiat art, havia triat el camí de la pintura i ha seguit aquest treball tota la vida i n'ha viscut.
    De jove, cercant la comprensió del món i el coneixement, havia viscut a París, havia tingut amants delicades i sensibles i la vida li havia semblat un continu somriure. Amb una de les seves amants s'hi havia casat.
    Malgrat l'amor que entre tots dos havia sorgit, la relació va acabar de pressa. Ell no va saber trencar el motllo que la societat li havia atorgat. Així, de seguida va sentir-se ressentit perquè ella no satisfeia les seves espectatives.
    Ella era una dona interiorment molt rica, intel·ligent, bona. Escrivia novel·les i era una escriptora conscienciosa i pulcra. Parlava de sentiments, denunciava l'abús, la impunitat del poder. Parlava també del sentit de la vida, que era el mateix amor.
    Ell esperava d'ella que, a més de donar-li amor, li fes d'assistenta. Com la seva mare, volia que tingués cura de la roba, que tingués cura de la casa i de la neteja, que preparés puntualment els menjars.
    Ella sabia que això mai no ho faria i esperava fos compartit. Pel contrari, esperava que ell l'ajudés en el seu camí d'alliberament com a ésser humà.
    Malgrat la passió que hi havia entre tots dos i el plaer que sentien quan eren amants, tots dos van començar a acumular resssentiment i a evitar-se.
    De vegades baixaven la guàrdia i tornaven a fer l'amor, però el rostre de cada un s'havia convertit també en el fosc rostre del fracàs, i així, tornaven a allunyar-se.
    Al final, cadascú somiava trobar algú altre amb qui sentir el que havien sentit entre ells quan van coneixe's. Però no va aparèixer ningú que els desvetllés un setiment tan gran.
    Ella, després, se'n va anar, i ell s'ha fet vell abans d'hora. S'ha tornat pobre, amb recursos minsos, i als matins s'asseu melangiós a un bar, i entre alguns coneguts parla de les notícies. Fa anys que té la sensació que només li resta llanguir, i de vegades se li escapa dir que a la vida no hi troba sentit i que en alguns moments pensa en suïcidar-se.



    • NOTA per a Robert Conway
      Carme Cabús | 13/04/2008 a les 14:03

      Hello Robert!

      Just to say you that I'm not in may houre and because of that I worked with OpenOffice. Because of that maybe the word's counter is not the same that the Microsoft.

      Sorry, and I'm waiting you accept also my story.

      Best wishes, my friend!

      Carme
  • Adoració
    jacobè | 13/04/2008 a les 17:21

    Des que et sé, sé que no et tindré. T'admiro i no em veus. Però visc per tenir-te en el meu cap. La teva existència, un regal. La teva presència, gratitud. Amb qui vius, què fas i qui ets en realitat. Et faig mil i una preguntes cada nit per sentir la teva veu sobirana. Vull saber-te la vida des de la gestació. Però és una història d'amor sense argument. Mai m'oferiràs el perfum. En els teus ulls esbrino el que faríem si et tingués. El condicional, el nostre temps verbal.

    Per camins que sé que has trepitjat, vinc a olorar-te. Llegeix-me l'inconscient. Em fa por revelar-te la veritat. Ajuda'm a saber si és real. Tradueix-me el meu sentiment amb el teu exemple. Si no m'agrada el que em relates, et narraré la meva certesa: et vull menjar la mà. Albiro el dia que m'ofereixis l'anell de llana. Compartirem casa i catifa. Els teus cabells em faran riure i el teu somriure em farà l'ullet, en l'instant secret. El teu ventre serà el meu llit, la meva boca el teu recipient. Desa-hi cada sospir i jo el cuidaré. Llengua entre els dits.

    A la platja entre glaucs ens despullem la foscor. És l'arena que llisca a la teva pell nua en repòs torrada pel sol. Sóc cos per poder fantasiejar que ens banyem foses en una.

    Surt al balcó de la meva orella i fes pessigolles als meus dimoniets. Sigues la meva arracada indolent. Salva'm d'un futur de vertigen. Fes el precipici inexistent. Jo jauré a la teva falda, bressol de la naixença. Hi desaré llavors que farem créixer.

    La teva espatlla, el meu calfred. El cap em bull i espremo el cor: suc d'agraïment. Quimera, pecat, incomprensió i follia. Si fos una bogeria a dos! Submergeix-me a la teva butaca en fusió. La unió de dues mirades imantades, no té aturador. Acceleracions, frens i petons. Em penetres la tendresa. Sense por, sense dolor, m'embruneixes el reflex de la meva pell nevada al tocador. Viatjar, volar i riure. Les dues en afirmació líquida.

    Somio que ignoro que em penses cada nit. És somni de consol. Em desperto en plena nit al fred desert sense lluna.

    A desgrat de l'impossible, sé la meva veritat: T'estimo, Donna.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.