Ah, però que saps escriure?

Creia que ho dictaves. Com que de literatura no en saps molt...

Nanoreptes: del 701 al 710 (amb enllaços a les convocatòries)
I ressaltem el nano guanyador de l’edició corresponent!

Nanorepte 701: La butaca vella
El darrer viatge de Teresa
Quan arribi l’hora de l’últim adéu, pensa la vella butaca, m’enduré només els petons amagats i les paraules d’amor.

Nanorepte 702: Camins
Sal i pebre de la vida de Brins.
Escollí el camí més tranquil, més planer i més segur, però s'avorrí; li faltava l'emoció de l'aventura i del risc.

Nanorepte 703: Platja, muntanya o què més
Un consell d’Armando Vericat
Si fugir de la rutina és una necessitat, potser hauries de canviar (si pots) de rutina. No?

Nanorepte 704: M’he quedat en blanc
Sóc i fugida de Juan G Pons
Teatre. Assajada l'obra, nit d'estrena.
A escena no recordo el text.
Sols dic: Truquen vaig a obrir i desapareix-ho

Nanorepte 705: Acaronar
Amor, carícies i veïnat d’Ayurveda
Des de la primera carícia al darrer gemec, tot un univers nostre, de tendresa. Entremig, el veí queixant-se del soroll...

Nanorepte 706: Veïns
Paraules màgiques de Brins
A l'ascensor sempre el saludava amb cara sorruda; li digué que la nena era maquíssima, i ara sempre li somriu.

Nanorepte 707: El primer petó
El destí de Teresa
Em va agafar per sorpresa, en un moment inoportú i en un lloc inadequat. Potser estava escrit a les estrelles.

Nanorepte 708: Absurditats
En volia el record d’Anaïs
Va obrir el pot de conserva, el va fer voleiar uns segons i el tapà ràpidament perquè no s'escapés l'aire.

Nanorepte 709: Despertar
El meu amic! de Joan G. Pons
El meu amic, el despertador, cada dia m'avisa.
Tall de llum. M'he despertat igual.
No he deixat que s'enfadi.

Nanorepte 710: Sentit de l’humor
En memòria de la meva sogra de Mena Guiga
"Cada cop tinc més tecles!", deia amb humor una megadiabètica. Li petà el cor. La trobaren morta...amb un somriure.