interessant.

Els catalans mai no hem renunciat a la nostra llibertat, però els regents de la Corona de Castella ens han tingut estacats amb corda curta. Cada vegada que el clam de llibertat dels catalans ha estat prou fort, ens han enviat una dictadura militar. Tot el vuit-cents fou un estat de setge i un estat d'excepció per esborrar-nos la memòria de la nostra llibertat. El segle vint, amb Primo de Rivera i el general Franco, s'havia d'haver acabat la nostra pruïja per la llibertat. Ara, el segle XXI, ens tornem a trobar allà on érem. Per què Rajoy pot dir que els diputats del Parlament de Catalunya són «unos irresponsables»? L'hem de tolerar, aquest insult? Per què hem de permetre que públicament es diguin mentides i es manipulin els trets de l'Estatut acabat de votar? No és delicte de xenofòbia, organitzar una campanya i una mobilització en contra del poble català? Què espera fer el ministeri fiscal? Per què quan es va en contra de Catalunya dins d'aquest estat hostil i incòmode, s'hi palpa un general assentiment? No cal pensar que valdria més separar-nos d'aquests socis que sabem del cert que ens odien i que ens volen subjectes?
Durant més de tres segles hem pogut experimentar que la nostra desgràcia d'haver de conviure amb aquests associats estatals és que la nostra existència els fa reviure el seu nacionalisme espanyolista. Si Catalunya no existís, no patirien per la unidad i el seu unitarisme. Ja ho va escriure Javier Pulido: «La catalanofòbia és l'expressió ideològica de masses de l'espanyolisme». Si els espanyols no haguessin de pensar en nosaltres, els desapareixeria el nacionalisme eixorc i irracional, i traurien de la Constitució la vigilància de l'exèrcit, que té els tancs anunciats per Boadella. No hi ha dubte que si ens ignoressin i ens oblidessin, ells serien molt més feliços. Si realment ens volguessin, ens haurien de seduir, i d'això no en saben, i no ho han fet mai.

Els catalans mai no hem renunciat a la nostra llibertat, però els regents de la Corona de Castella ens han tingut estacats amb corda curta. Cada vegada que el clam de llibertat dels catalans ha estat prou fort, ens han enviat una dictadura militar. Tot el vuit-cents fou un estat de setge i un estat d'excepció per esborrar-nos la memòria de la nostra llibertat. El segle vint, amb Primo de Rivera i el general Franco, s'havia d'haver acabat la nostra pruïja per la llibertat. Ara, el segle XXI, ens tornem a trobar allà on érem. Per què Rajoy pot dir que els diputats del Parlament de Catalunya són «unos irresponsables»? L'hem de tolerar, aquest insult? Per què hem de permetre que públicament es diguin mentides i es manipulin els trets de l'Estatut acabat de votar? No és delicte de xenofòbia, organitzar una campanya i una mobilització en contra del poble català? Què espera fer el ministeri fiscal? Per què quan es va en contra de Catalunya dins d'aquest estat hostil i incòmode, s'hi palpa un general assentiment? No cal pensar que valdria més separar-nos d'aquests socis que sabem del cert que ens odien i que ens volen subjectes?
Durant més de tres segles hem pogut experimentar que la nostra desgràcia d'haver de conviure amb aquests associats estatals és que la nostra existència els fa reviure el seu nacionalisme espanyolista. Si Catalunya no existís, no patirien per la unidad i el seu unitarisme. Ja ho va escriure Javier Pulido: «La catalanofòbia és l'expressió ideològica de masses de l'espanyolisme». Si els espanyols no haguessin de pensar en nosaltres, els desapareixeria el nacionalisme eixorc i irracional, i traurien de la Constitució la vigilància de l'exèrcit, que té els tancs anunciats per Boadella. No hi ha dubte que si ens ignoressin i ens oblidessin, ells serien molt més feliços. Si realment ens volguessin, ens haurien de seduir, i d'això no en saben, i no ho han fet mai.