No només es manté fidel al to acostumat, una altra vegada Bartomeu Carles aconsegueix casar dues narracions paral·leles (per primera vegada retratades en la forma) que reuneixen accions i idees d'una manera ben suggerent. Poques vegades podrem trobar una definició més encertada de la glòria i de la victòria, sovint fonamentada en la indiferència més absoluta dels nostres enemics -dels nostres malsons. I com sempre, aquesta veritat fragmentària que són els relats de l'autor, ve acompanyada de la seva destresa habitual en els jocs de paraules, que lluny de ser banals o massa elaborats, acompanyen amb elegància el temps silenciós dels lectors (no us perdeu la darrera frase).

Què dir, que l'he trobat molt rilkeà, com no podia ser menys.