m'has tocat el cor, intentaré fer-te un comentari ben fet, ignorant si el que et dic jo, ja t'ho han dit abans.

Per començar, dir-te que tot l'estil em recorda molt a Bécquer, però que sobretot les dues o tres primeres estrofes em recorden la rima "volverán las oscuras golondrinas..." estic segura que te la saps i també que has llegit molt aquest poeta. En general el teu poema ve a ir el mateix que aquesta rima de Bécquer, però d'una manera més planera, però retratant més detalls, més moments, més sensacions úniques de la teva antiga relació.

Hi ha dues estrofes concretes que voldria destacar. Aquella en que dius que els dos junts ereu poesia però que ara s'ha trencat la rima, això és preciós i molt ben trobat, com ja t'ha dit l'AnNna. Molt bé com a figura literària i pel que expresses.
Després m'ha fet molta gràcia i t'he entès molt bé quan dius que sempre tornaves enrere per demanar l'últim petó, un cop ja t'havies despedit d'ella.

En aquest poema expresses una tristesa immensa perquè saps que tots aquests bons moments i records se n'han anat. Sense desesperació, acceptes rotundament que no tornaran, no et deixes cap bri d'esperança. Això ho trobo molt valent i difícil per part teva, ja que jo sóc una persona d'aquelles que encara que diguin que no, sempre mantenen l'esperança.

Pel teu final dedueixo que tens al cap que ella era la dona de la teva vida i que no n'hi haurà cap altra d'igual. "Ja mai més.... res".
Jo crec que sí. Que més endevant n'hi haurà més.

Saps? A mi la poesia em costa. Em costa d'escriure (perquè em semba que tot el que poso en vers és excessivament cursi), i em costa de llegir, perquè a vegades trobo que ja són ganes haver de desxifrar un poema per saber que et volia dir l'autor. Amb el teu, però, no he tingut cap problema. És un dels pocs que llegeixo de gust, i que sento que rebo el missatge que tu volies donar. Així doncs...

Gràcies per tot!!!