Demà farà sis anys. Eren les sis menys algo de la tarde. El seu dinar encare era a taula. La nit abans m'havia dit que vindria a dinar tart, però gairabé les sis era molt tart. La meva ànsia em duia a mirar continuament per la terrassa desde on veia clarament que aquell Ford Sierra blanc i vell que li haviem regalat quan va treure el canet no arribava mai i així va ser, mai va arrivar. Dinou anys. Li faltaven deu dies per fer-ne vint. Quan vaig veure els dos mossos d'esquadra baixar carrer avall direcció a casa vaig entendre que el dinar quedaria per sempre a taula, el seu regal d'aniversari dins l'armari i el meu cor glaçat per sempre. A l'Eduard li va patinar aquell maleit cotxe -aquell ford sierra blanc i vell que li varem regalar quan va treure el carnet-, encare diua la L, "Lerning" o com es digui. Es va estampir a un autocar.... duia la L. Aprenent, Als dinou anys no s'ha de morir ningú. Als dinou anys s'aprèn a viure... Companya un fort petó.