Dos pseudo haikus? vaja! si que en sé poc d'això! a mi tot el text em sembla haiku.
Suposo que l'important dels haikus és captar una o unes poques impresssions...com El Crit de Munch...o la música de Philip Glass.
Et seguiré llegint.

He de confessar que em sorprén a vegades llegir relats en format diari personal. La part endimoniada em diu que no n'he de fer res d'un segment de la intimitat d'un altre i que aquest altre bé ho hauria de conservar en un bagul barrejat entre els records. Però una altre part de mi em diu que un fragment de la vida d'un altre és un fragment que d'alguna manera s'incorpora a la meva vida. És interessant veure com petites anècdotes esdevenen catalitzadors de sentiments i emocions. Jo no jutjaria al Max, malgrat la tentació. Crec en la vida com aprenentatge i cada vivència ens pot fer més forts, si sabem com.

Potser el que més m'agrada d'aquesta història és la claredat de les sensacions, la valentia de transmetre sentiments de forma directa, sense cercar una acceptació mitjançant matissos a manera de disculpes per si algú se sentís incòmode.
És un petit relat cru i terrenal, molt vital. Entenedor per sincer.