Fugir amb la persona que estimem.
Marxar lluny. Molt lluny i ser feliç.
Tornar a començar.
Potser demanem massa?

M'ha agradat molt el teu relat, Lluís.

Enhorabona.

És curiós com una fantàstica tarda d'estiu, es pot acabar convertint amb el temps, en un trist records que cal oblidar.
Bon relat, curt però intens.

Un relat viu, i ple d'emoció.
Enhorabona Naiade, és un d'aquells que t'arriben al cor.

Sobren les coses, vull dir, les paraules!
Molt gran.
Molt cert.
Molt bo!

La veritat és que tens tota la raó. Comparteixo fins a l'última coma d'aquest relat, i trobo que això és un perill.
La lluita la comença el poble, però aquest ja ha parlat. La volem i l'aconseguirem. Ara els hi toca als d'adalt i això encara fa més por..
Paciència companys.

Per cert, jo sóc d'aquells que com deies, fujo de la rutina, d'aquesta societat de consum i "s'amaga" allà, on tot és pau i tranquil.litat: a la muntanya.
És realment meravellós.


Moltes gràcies pel comentari.

Fins aviat!

#TenimPressa!

Efectivament, ja ho deien per aquí: Realment preciós.
Enhorabona!

Gràcies pels ànims.
Realment, ara toca sortir al carrer, que avui, tot i que sigui tard, encara pot ser un gran dia ;)
Fins aviat

Si el teu primer relat, desprenia la mateixa tristesa, espero que el meu últim sigui la meitat de bo que aquest.
'I l vida esdevé quelcom gris'. El plat de cada dia?
Crec que és hora de fer el meu 'dibuix bonic'.
Moltes gràcies i enhorabona!