A un clic de la felicitat.

Com diuen “Els Amics de les Arts” a la seva cançó “Ciència-Ficció”, tant de bo existís una màquina capaç d'esborrar-te els records.

Jo, la necessitaria, però alhora, tindria un dubte important:
-La faria servir per tornar a viure els mateixos records?
O, en canvi,
-L'utilitzaria per oblidar-los i poder passar pàgina?

Quasi amb tota seguretat, i sent conscient que tornaria a passar per lloc o moments difícils de superar, crec que optaria per la primera. Val a pena. Crec que val la pena.
L'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. Som rucs.

Parlant de records, l'altre dia “navegava” pel meu ordinador. Ho faig sovint.
Involuntàriament, vaig anar a la carpeta “fotos”. Ho faig sovint.
Aquell dia al Pedraforca? O aquell altre que vam anar a ballar? Potser el dia de la platja?
No, millor les de cap d'any. Aquell vestit blanc et quedava tan bé...
Em paro un moment, i penso: "Us juro que és l'última vegada, els hi deia als meus ulls llagrimosos".

Les miro amb atenció, una bona estona, cadascuna més detalladament que l'anterior. Amb un ritme constant, i fins i tot, amb una certa harmonia, passo a la següent. I a l'altre. I a l'altre...
Seguidament, i per tal d'exprimir fins a l'última llagrimeta dels meus ulls encara molls, hi poso música de fons. Veure aquelles perles, aquelles fotos amb música de fons és, si hi cap, encara més emocionant.
Paro. Respiro i segueixo.

El petó. La foto del petó.
Amb certa delicadesa i amb un somriure de tristor, sí, d'aquells que fas alhora que plores, faig “clic” al botó dret del ratolí i finalment a “eliminar”.

Davant d'aquella finestra emergent és quan realment me n'adono que tinc un problema.
“¿Confirma que desea enviar la foto “img_092” a la papelera de reciclaje?”
O dit d'una altra manera:
“Realment vols esborrar tots aquells moments tan feliços que has passat?

Mai puc. Responc “No” i tornem a començar. Que n'ets de covard!

El meu amor no correspost i jo estem allà, immortalitzats en mil i una situacions diferents. En postures (i no malpensem) diferents. En llocs diferents i moments diferents però sempre som nosaltres. Ella i jo. Jo i ella.

Finalment, i davant de la meva notable covardia, no veig una altra alternativa que buscar solucions, és clar, també de covard.
La meva?
Distanciar-me.
No parlar, i amb això, també callar.
No equivocar-me.
No tornar a caure.
No cagar-la.
No deixar-me emportar per aquells ulls, per aquella carona, per aquells llavis que... que res...

“Si fa mal, és que cura”, que diuen. Doncs en fa. I molt.
Però ho aconseguiré. T'oblidaré, t'oblidaré i t'oblidaré, això sí, amb les fotos sempre al meu ordinador.

Un dia potser faig el pas.
Potser.


Certament, tots sabem que la felicitat, no depèn d'un simple “clic”. O sí...