Resols molt bé relats d'històries quotidianes.

Doncs a mi m'agrada aquesta repetició. Crec que és un dels millors poemes seus que he llegit.

L'únic que em trontolla, formalment parlant, és aquesta estrofa:

Sempre podràs demanar un crèdit,
però, sempre acabaràs necessitant més.
Sempre podràs demanar préstecs,
però, sempre fen-ho t'encadenes.

Vols dir que el fet de ser pobre el convertia en moro i marica? És això? :S

Molt bé, però vigila les comes que separen subjecte de predicat. No trenquis les frases, dona!

Com quedem, pits o mamelles? Per mi, la segona opció és més poètica, encara que alguns lletraferits pensin el contrari.

Crec que el relat és molt explícit al final. És el que pretenies?

Hola!!

M'admets algun consell?

No cal que sempre a final de vers posis un signe de puntuació. De vegades no cal, o fins i tot va en contra de la sintaxi. Hi ha qui, contràriament al que fas tu, mai posa cap signe de puntuació a final de vers, tot aduint que entre vers i vers ja es fa una pausa. Però els signes de puntuació no són per marcar pauses, són per afermar la sintaxi.

Trobo que has reeixit en l'elaboració del tema, però el ritme i, sobretot, la rima poden millorar.

És tan sols una opinió personal. Vaig a seguir llegint més coses teves, a veure!

Aquest és un dels que trobo més fluixos de tots els teus relats. El nivell general crec que és altíssim, però aquest m'ha trontollat.

No és el primer relat teu que llegeixo, però sí el primer que et comento. M'encanten tots. En aquest, m'has recordat el Quim Monzó o fins i tot el Pere Calders.

Sols puc fer-te una esmenat ortogràfica: "se'n ha".